Els picaportes, un art popular molt poc valorat
Els picaportes, un art popular molt poc valorat
Cada població te
una història que s’amaga darrera cada porta, de cada casa, de cada família i a la vegada que es va ampliant
amb el pas del temps. El temps, nosaltres ja no ens en recordem, tal vegada els més grans en tenen un record
llunyà. Abans no hi havia electricitat,
es obvi i per tant un estri que avui utilitzem per donar avís de la nostra arribada
a una casa, abans no hi era.
Si reculem molt
en el temps, els pobles, viles i ciutats a finals del segle XVII o XVIII, tenien carrers i places però molts no
tenien nom, segurament els anomenaven per la
partida de terme o per l’ús que se’n feia, per exemple a la Nou, el camí de Rubials.
També les cases
no tenien numero, sinó que es coneixien pels renoms o mots de la casa.
Una altra constatació es que a finals del segle XVI o XVII, la major part de cases no tancaven mai les portes, tal vegada a la nit. Que va motivar el tancament de totes les cases? . Doncs si, les guerres, la primera la que va fer perdre tos els usos i costums als catalans, les forces d’ocupació castellanes, entraven alegrement a les cases per espoliar lo que els venia de gust i a la fi la guerra dels Francès, amb les mateixes conseqüències.
A causa del tancament de les cases i Masies,
calia trobar algun
sistema per cridar
l’atenció dels habitants. És
així com sorgeixen els picaportes.
Etimologia del terme
Català: Picaportes o Trucadors
Castellà: Baldana
Anglès: Door handle
Francès: Poignées de porte
Sovint anem caminant pels carrers del poble o ciutat on vivim, sigui passejant o anant per feina, sense fixar-nos gaire en els elements que guarneixen les façanes, portes o finestres de les cases que ens aixopluguen. També passa que, per costum, no parem atenció en aquelles petites coses o detalls que estem acostumats de veure.
A vegades tampoc ens importa saber per a què serveixen. Semblantment passa amb el mobiliari urbà, malgrat que ens hi fixem més pel seu volum, ús o servei.
Quan no hi havia corrent elèctric, per poder avisar els inquilins d’una casa quan anàvem de visita o a portar un encàrrec, o bé es feia un “Déu Vos Guard”, en algunes contrades “On s’estan“ o més modern “Que hi ha algú” tot cridant a viva veu o bé s’utilitzava el picaporta que tenia la majoria del veïnat a l’entrada de casa seva.
També s’utilitzava a les ciutats més grans, en els edificis de més de dues plantes, per tal d’evitar que els missatgers haguessin de pujar escales. A ciutats i Viles/pobles on les cases tenien pisos, és va crear un llenguatge propi dels picaportes, aquest consistia en donar un cop sec per a cada planta, és a dir el primer pis li corresponia donar un cop sec, quan és volia avisar el segon pis calia donar dos cops secs i així fins al pis que volies avisar. Quan al replà del pis que volies avisar tenia dues portes i calia avisar a la segona porta (exemple: 2n 2a) el sistema consistia en donar dos cops secs seguit d'un anomenat repicó ( un seguit de cops més pausats, que el cop sec).
Amb l’arribada de l’electricitat els picaportes perderen de mica en mica la seva funció, essent substituïts pels timbres i quedant-se gairebé únicament com a elements decoratius. El més probable és que no en fem cas quan passem davant les portes amb aquest dispositiu antiquat, en procés d’extinció i amb un desús gairebé absolut. Darrere d’ells, però, hi ha tot un art que cal preservar, més avui que molts son molt apreciats pels antiquaris i alguns pispes de lo que tingui valor i sigui aliè.
Per a fer aquesta petita recerca, he fet un tomb pels carrers més antics de la Nou, iniciant en la part baixa, Carrer Nou i acabant a la part alta, plaça Església, carrer Major i camí de rubials. Per raons obvies no he fet les urbanitzacions, on els picaportes que trobem ja son tots moderns i solament compleixen una missió de embelliment de la porta d’accés a l’habitatge.
Un picaporta o picador de porta, o trucador, també balda o baula, armella quan és en forma d’anella, és una peça de metall que es posa a les portes per a poder trucar colpejant, de vegades sobre la cabota d’un clau gros o fins i tot sobre una petita enclusa penjada a una porta per la seva part superior, a l’entorn d’un eix de la qual pot girar perpendicularment al pla de la porta, i que, en alçar-la i deixar-la caure, serveix per a trucar. Es fabrica de diferents materials, preferentment ferro o llautó.
Es molt curiós adonar-te que hi han moltes mides de picaportes, tot sovint va lligat amb la mida de la Caixa de ressonància, com més gran l’entrada o escala, més gran el trucador, i com més petita l’entrada o escala, trucador més petit. Es lògic un trucador gros en una casa i escala petita, faria tremolar fins i tot els llits i cadires de la casa.
Sovint reflecteixen la cultura de cada zona i en els indrets on es disposava de tallers de ferro, el treball de forja fet per artistes anònims ens ha deixat un llegat de valor incalculable, poc reconegut i que cal reivindicar.
L’Agustí Salavert, col·leccionista sabadellenc de picaportes (Trucadors com ell els anomena) els classifica en tres categories:
Trucadors de ferro forjat antic.
Els trucadors o picaportes de ferro forjat són producte del treball personal d’un ferrer/forjador que crea una peça única.
· Trucadors de ferro colat o fos antic.
Els trucadors o picaportes de ferro colat són procedents d’un motlle de ferro fos (colat) que permet la fabricació de molts d’altres d’iguals; això redueix el valor de cada un d’ells, per tant, són considerats de segona categoria.
· Trucadors de llautó antic.
Els trucadors o picaportes de llautó són procedents d’un motlle utilitzant coure barrejat amb d’altres components que permet la fabricació de molts d’altres d’iguals. La temperatura de fusió del coure és menor que la del ferro i, per tant, és més fàcil la seva producció. Són considerats de tercera categoria.
Els més interessants
i, alhora, més difícils de trobar, evidentment, són els de ferro
forjat.
Joan Tuset Suau, de l’Arboç, un altre col·leccionista, ens diu que a totes les ciutats i pobles trobem picaportes. Alguns de certa antiguitat. Picaportes d’estils molt diferents, amb les seves formes tan variades. N’hi ha de molt simples per anomenar-los d’alguna manera, fins als més treballats i costosos.
Una mica d’història
Picaporta conegut com la mà de Fàtima (Orléans)
Les primeres picaportes a l'edat mitjana van ser amb forma de martellet suspesos de les portes per la part exterior. La forma més típica i ben antiga és la d'argolla (de ferro les més antigues), generalment unida a un cap de bronze. Es donaven cops amb l'anella sobre un cap de clau bastant gros i a les portes d'algunes esglésies eren un signe d’asil que es demanava agafant aquesta anella. Servien a més a més com tiradors per tancar la porta.
Segons la Wiquipedia.
La institució del dret a asil la
trobem ja a en diverses civilitzacions clàssiques com ara l'Antic
Egipte, l'Antiga Grècia,
la Roma Imperial, i també s'observa en diverses parts del
llibre de l'Antic Testament.
A Grècia el terme
"asylía" tenia un doble sentit: En el seu aspecte polític suposava la garantia
que una ciutat oferia als visitants estrangers de respectar llur vida i propietats.
En l'aspecte religiós constituïa el dret de certs temples a oferir a qualsevol que busqués protecció dintre dels seus
murs la inviolabilitat respecte a aquells que el perseguissin.
El catolicisme va universalitzar-lo
durant el segle IV a partir de les prèdiques de sant Ambròs i sant Gregori Nazianzè,
i el va formalitzar al concili de Cartago del 399.Encara
s'establia al Codi de Dret Canònic de 1917 (cànons 1160 i 1179), però actualment rarament s'aplica a la pràctica.
Es conserven
encara a moltes portes d'esglésies i
en cases senyorials notabilíssims exemples de picaportes molts d'ells de gran valor artístic. A Àvila, hi ha alguns exemplars,
i també en cases modestes, d'unes baldes que fan de tirador per la qual cosa ofereixen dos semicercles a la part de
l'articulació. A Toledo, abunden més els d'argolla. També n'hi ha d'argolla
a Barcelona
N'hi ha amb
forma de cap de lleó, de grifó o de quimera suspesa bé d'una anella bé d'un cap de lleó o grifó que es destaca en el
centre d'una placa circular o en el vèrtex d'un con la base del qual està sobre la porta. L'argolla
sol estar acabada
amb quatre cares
adornades amb labor lineal gravada
que es repeteix generalment en el disc. Es descobreix en tots els caràcters d'aquests
picaportes una influència de l'art àrab. De lleó eren, per exemple, els picaportes de la portada de la catedral
de Puy-en-Velay del segle XI i una altra del segle XIII de la porta
occidental de la catedral de Noyón.
A la catedral de
Baiona de França hi ha un exemplar molt notable en ferro de treball espanyol molt ric d'adorn de cap de grifó
que amb la boca subjecta a aquella. Sembla datar
del segle XIII i sens dubte, el tipus artístic persistir en el XIV ja a la península abunden exemplars que només varien en la
mida. En molts d'ells com a la porta mudèjar
(segle XIV) de la sagristia dels Calzes a la catedral de Sevilla el cap
de grifó destaca del centre d'una
estrella. Molt més antic, del segle XI, és el picaporta de la porta àrab del castell de Daroca que avui es troba en el
Museu Arqueològic Nacional d'Espanya. Consisteix en una simple argolla pendent
del vèrtex d'un con tot de ferro. Una altra forma molt usual és la de tirador
format per un gruix ferro corbat de manera que els seus extrems regiren cap a
fora passant per dos anelles o abraçadores de suspensió
Aquesta classe de picaportes es van
destinar especialment a les portes de les esglésies sens dubte perquè així ho demanava la tradició del dret d'asil.
De tan antic costum en parla Sant Gregori
de Tours.
La forma de
martell es va usar més en les cases particulars. Els més antics eren molt senzills i estaven adornats amb gravats a
burí. Del segle XV, n'hi ha molts exemplars de
ferro forjat entre els quals se'n poden veure de preciosos delicadament
forjats i cisellats i amb escut pintat dels colors heràldics
corresponents. Caminant el temps, aquestes
picaportes van caure una mica en desús i només es van conservar per a
les portes de les habitacions rurals.
Se sap que en les portes dels castells va haver picaportes sens dubte no adherides més que a les fulles de les
poternes sense pont llevadís o a les portes de les muralles exteriors.
El Renaixement va produir també bells picaportes volent extremar el seu art els serrallers. El tema més comú són dues S
contraposades. També es van fer, encara que per
excepció, picaportes de pedra. Bon exemple d'això són els dos de serpentina
formats per una gran argolla suspesa de la gola d'un lleó que van pertànyer al palau de Carles V a Granada
i que es troben al Museu
Arqueològic Nacional.
I a casa nostra? Seguint en aquesta tònica de creure que els picaportes mereixen una atenció, sobretot aquells que estan en perill de desaparició per obres o reformes dels habitacles, i poder furgar en el treball que hi ha al darrere del seu procés de producció, hem volgut fer una recerca dels picaportes que hi ha a La Nou de Gaià, veure com són, quins tipus predominen, si n’hi ha molts o no, si poden ser importants artísticament parlant, etc. Si son antics de ben segur tindran capes i capes de pintura, moltes vegades que deslluiran la seva forma i quasi segur la seva sonoritat.
El resultat ha estat aquest.
Primer de tot dir que l’espai objecte del treball de camp ha estat tot el nucli urbà antic deixant de banda les cases que hi ha fora d’aquesta línia que formen part d’urbanitzacions més noves, segons el mapa que distribueix l’Ajuntament de la localitat i que reproduïm en aquest article.
En segon lloc
constatar que, dins aquest espai, hi ha 46 cases que tenen picaporta ( que jo he fotografiat) , amb un total de 47
picaportes fotografiats si tenim en compte que una casa tenen dos batents a la seva porta amb doble picaporta.
Sempre entenc que una porta si en te dos d’iguals, sols en fotografio un.
Com a tercera
constatació dir que els picaportes d’argolla o anella són els majoritaris seguits dels que tenen una mà.
Quan fem la classificació, hi ha un apartat on diu “imitació modernistes”, ho expliquem: seguint el rastre dels picaportes més antics que trobem a la vila, en podríem fer un mapa del creixement urbà. A partir de l’església, pels carrers Major, i per l’altre carrer Nou, trobem els picaportes més macos, artístics i treballats, malgrat que hi ha moltíssimes cases que no tenen picaportes a causa que moltes d’elles han estat reformades fent desaparèixer el possible picaporta existent i fins i tot en algun cas has estat expoliats o venuts.
Curiositats
Els picaportes més populars són els d’argolla i els de la mà. Si ens hi fixem, siguin de fosa o de forja, el treball és important; Com les "mans de Fàtima", que no sé si us haureu adonat els picaportes de mans són diferents entre ells (mà dreta, esquerra, amb anell o sense) i en algun cas podem dir que sembla una mà femenina. Unes no porten cap adorn a la mà, en canvi altres porten anell, però si us fixeu bé, també veureu que algunes el tenen al dit anular i unes altres en el cor. Una explicació que han trobat és que quan es feien els immobles, el propietari, si tenia alguna filla de casar posava l'anell al dit cor. No així si estava casada, que ho escollia dels que tenen l'anell al dit anular. I que segons sembla, les empreses de fornitures ja feien de forma industrial "picaportes" i que tindrien estocs d'ells en les seves diverses modalitats. Es un misteri el perquè unes vegades és la dreta i altres a l'esquerra. Tal vegada per indicar com pensaven els propietaris. Podem suposar que la compra a vegades fou en sèrie, o que segons l’època el mostrari era poc variat ja que en trobem diversos de repetits, fent la reflexió que n’hi ha d’iguals però de diferents mides, suposadament segons la caixa de ressonància de l’escala o entrada.
Als pobles islàmics, es col·locaven també trucadors en les seves portes, però en aquest cas, el costum era diferent: Es col·locaven sempre dos trucadors, un a la dreta, per als homes i una altra a l'esquerra, per a les dones. La dels homes, tenia forma fàl·lica i la de les dones forma rodona. Les dues sonaven de diferent manera. La dels homes amb so més greu i la de les dones més agut. Així doncs, quan algú arribava a la casa i tocava la balda dels homes, era un home qui sortia a obrir, i viceversa.
També com a curiositat fer esment que al Palau Marimon situat al Portal de l’Angel de Barcelona, es pot veure un picaportes situat a l’alçada d’un genet a cavall, cosa que explicaria que molts dels que es troben estan situats molt enlaire.
Si descomptem
els més moderns amb ús exclusivament decoratiu i aquest detall ens explica la transformació de les antigues
cases de carrer en moderns habitacles, en el
canvi d’usos i costums amb el pas del temps. Això no ha de ser pas
dolent, però sí que aniria bé vetllar per aquests objectes
d’arqueologia urbana, si és que els podem anomenar
així, que formen part de la vida dels
nostres avantpassats i que tingueren
un ús ben clar en el seu moment, a
més de ser peces amb un valor
artístic important.
Ara, quan sortim a passejar, potser ens fixarem una mica més en aquestes petites
relíquies, els farem una mica de cas i les observarem detingudament.
Els picaportes
ara caiguts en desús, per raons òbvies de l'evolució, van tenir durant molts segles una funció molt important,
avisar els inquilins de l'habitatge de l'arribada d'un visitant.
Espero amb aquesta petita introducció al mon dels picaportes, quan passegeu per qualsevol carrer,
us els mirareu amb uns
altres ulls als picaportes.
Com heu vist no
es un treball de catalogació, feina que deixo per als historiadors, es una recopilació inicial per tal que l’administració s’adoni que aquests
humils estris caldria
tenir-los
catalogats i caldria preservar, ja que per llàstima avui s’han tornat petites
joies que per dissort en molts
llocs desapareixen en mans
alienes.
També vull
constatar, que en moltes de les fotos, es visible que els propietaris, per embellir el picaporta, es van limitant a
fer capa rera capa de pintura i la bellesa del
picaporta es dilueix i
s’amaga.
Fons Consultades
Wiquipèdia
Diccionari Enciclopèdia Catalana
Centre d’estudis Argentonins Jaume Clavell de Francesc Villà
L’arquitectura Civil del segle XVII a Barcelona de Antonia Maria Perello Ferrer Blog Marian- Detodounpoco.com
Blog puertasconvivencias.blogspot.com
Carles Roca
Fontanet
Santa Coloma de Queralt
Recull d'imatges de diferents picaportes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada