1922. FA CENT ANYS A LA NOU..... ( part II)
1922. FA CENT ANYS A LA NOU..... ( part II)
Per contextualitzar els diferents apartats descrits a la primera part de l'article: medi humà, estructura econòmica, església, patrimoni arquitectònic, etc., cal endinsar-nos en el rerefons social i polític que conforma aquell període històric.
Crisi del Sistema de la Restauració
Espanya romangué neutral durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La insuficiència de poder militar i econòmic per afrontar-la, agreujada a més a més perquè els pocs recursos disponibles anaven destinats a la guerra del Marroc, n'eren les principals raons. Tanmateix, aquesta neutralitat va comportar molts beneficis a l'industria i l'agricultura, atès que s'havien d'abastir els països bel·ligerants i els seus mercats. Conseqüentment, els preus del productes bàsics al mercat interior van patir uns increments de preus desorbitats. Mentrestant, els salaris creixien a un pas molt per sota d'aquests augments.
Ja hem vist, a la primera part, com n'eren de summament oneroses, les condicions dels préstecs bancaris o públics, necessaris per bastir el nou ajuntament i escola, i com l'exagerat preu del diner va originar que es fes un emprèstit entre particulars de La Nou, en termes molt més assequibles (1).
Doncs bé, tota aquesta mala maror es traslladà al carrer. Els aldarulls i la conflictivitat social augmentaren notablement. Es crearen sindicats obrers, com els potents CNT i UGT. Una vaga general revolucionària, un creixement de les desigualtats socials i territorials, una revolta dels parlamentaris catalans... és l'etapa final del període constitucionalista del regnat d'Alfons XIII (2). És l'anomenada crisi de la Restauració, en la qual s'havien alternat governs liberals i conservadors, i que ja venia marcada irreversiblement des de 1917 (3), any en el qual el Rei es decantà per posar-se al costat de les Juntas de Defensa (4), la qual cosa fa que la imatge que rep la societat és que el poder està repartit entre l'estament militar i el rei, fet que fa més acusada la desafecció popular al sistema polític vigent.
En l'àmbit internacional, les repercussions econòmiques i polítiques posteriors a la Primera Guerra Mundial van fer emergir o consolidar les opcions radicals, com Mussolini a Itàlia al front del Partit Nacional Feixista, o que es creés la Unió Soviètica, amb Stalin com a Secretari General del Partit Comunista.
A Catalunya, en ser una zona industrialitzada, es viuen amb especial virulència les lluites obreres i patronals, dirimides mitjançant el pistolerisme. La Lliga, el partit conservador catalanista, liderat en aquell moment per Cambó
que fins llavors havia gestionat la Mancomunitat, veu com sorgeixen altres formacions més radicals en la defensa de les reivindicacions estatutàries, com Estat Català, liderat per Francesc Macià, o Acció Catalana, inspirada en el model irlandès. Als anys 1918-19-20, quasi tots els ajuntaments catalans aproven textos favorables a l’autonomia de Catalunya.
Al camp, una vegada aturades les exportacions de vi en acabar la Primera Guerra Mundial, i davant els problemes ocasionats per la sobreproducció i baixada de preus subsegüent, es constitueix la Unió de Rabassaires com a sindicat de viticultors no propietaris.
La guerra del Rif
També anomenada Guerra d'Àfrica o Guerra del Marroc, fou provocada per la insurrecció de les tribus de la regió del Rif (al nord del Marroc), contra l'ocupació colonial de França i Espanya (5).
L’interès d’uns determinats sectors d’Espanya en el territori radicava en l'explotació minera, on hi tenien forts lligams econòmics personalitats polítiques i financeres. Altrament, la classe militar tenia l'ocasió de recuperar el prestigi perdut a les guerres de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i d'afegitó, els resultava una via ràpida d'ascens de rang i retribució.
El conflicte va esclatar l'any 1909 (guerra de Melilla), amb les derrotes del mont Gurugú o barranc del Lobo. Les decebedores notícies arribades des de terres africanes i la nova crida de reservistes van provocar l'esclat de les revoltes de l'anomenada Setmana Tràgica a Barcelona i altres ciutats industrials de Catalunya. Era una expressió de rebuig a una guerra tan aliena als interessos del poble.
Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, i per no provocar a les potències europees, es van mantenir inactives les hostilitats; tot i això, les posicions de confrontació dels dos bàndols seguien latents.
L'any 1919 es reprenen les operacions militars al Marroc sota el nom de Guerra del Rif (o segona guerra del Marroc). La desfeta de les tropes espanyoles a l'esplanada d'Annual, el 22 de juliol de 1921, sintetitza les moltes deficiències acumulades a l'exèrcit (6). I si hi afegim els enormes recursos econòmics que s’hi havien destinat, tot plegat fa que s’accentuï la desafecció popular al sistema polític, precipitant la seva crisi, i, a la llarga, la caiguda de la Monarquia.
Es calcula que entre 10.000 i 13.000 soldats van perdre la vida pel costat espanyol, segons diferents fonts. Milers d'ells executats després de rendir-se, com ara, els que en la retirada d'Annual es van replegar al Monte Arruit (7).
Fins el 1925, amb el desembarcament a Alhucemas de les tropes espanyoles (amb el suport de França), no s'aconseguí apaivagar la zona. L'any 1926, el líder rifeny Abd-el-Krim el Jatabi s'entrega a les autoritats franceses. L'any 1927 es posa fi a les operacions militars. Val a dir que l'exèrcit espanyol va ser pioner en l'ús d'armes químiques sobre la població autòctona. Armes que van ser determinants per la seva victòria.
Diverses localitats del Baix Gaià celebraren la fi de la guerra amb festes per la “Paz del Protectorado”, pel fet que molts joves de les nostres contrades van ser reclutats per anar-hi (8).
El fet que aquells esdeveniments coincidissin amb l'època d'esplendor del periodisme gràfic va fer que no es pogués amagar la crua realitat com en temps passats. La sensibilització social era molt intensa; com a mostra propera, a Tarragona, l'any 1922 la Creu Roja va obrir un Hospital de Sang per atendre els ferits d'aquella guerra, i, per finançar-ho, es va filmar la pel·lícula “Heroísmos”, on s'enaltia la tasca de l'organització i de l'exèrcit.
En les següents pàgines, veurem com coincideixen a l'escenari africà, amb motivacions i objectius molt diferents, tres personatges amb forts vincles amb La Nou: un jove militar de carrera amb un prometedor futur, truncat violentament: Carlos Morenes y Carvajal; un militar veterà ja de guerres anteriors, protagonista destacat de la guerra del Rif: Felipe Navarro y Ceballos-Escalera; i un soldat de quota (9) a qui, com a la immensa majoria de soldats de lleva enviats a aquella incomprensible guerra colonial, no l'empenyia cap motivació a participar-hi, i sí tornar a casa tan aviat com pogués: David Virgili Suñé.
CARLOS MORENES Y CARVAJAL (La Nou, 6/9/1896–Melilla, 24/6/1922).
Fill primogènit de Ramon Morenes y Garcia Alesson i Luisa Carvajal y Hurtado de Mendoza, de la família noble dels barons de les Quatre Torres, Conde del Asalto, ... i una llarga llista de distincions. Va néixer i fou batejat a la casa pairal-castell de La Nou, tal com ho havia sigut el seu pare l'any 1866. Va ser un naixement complicat, i davant el perill de mort, el va batejar d’urgència el metge que tenia cura del part.
Any rere any, durant la seva infantesa, i posteriorment, quan l'hi permetien els estudis, es desplaçava a La Nou amb la seva família, per passar-hi llargues estades estiuenques.
L'any 2014, la revista militar “Tierra, Mar y Aire” (10) va publicar dos articles dedicats a la figura de Carlos Morenes y Carvajal. L'autor era el general d'aviació José Sánchez Méndez. Vegem un extracte:
Després de destacar el seu lloc de naixement “en La Nou de Gayá (Tarragona)” apunta:
"Con 15 años ingresó como alumno de la Academia de Caballería (Valladolid). Pronto ascendió a segundo teniente de Caballería (Valladolid - Vilanova y la Geltru - Madrid), con el título ya de vizconde de Alesson (11). Se incorporó como teniente al curso de oficiales aspirantes a pilotos en el aeródromo de Cuatro Vientos (1916). Pasó estudios aeronáuticos en Alcalá de Henares y Guadalajara. Prácticas de vuelo en la escuela de Cuatro Vientos (1917) como primer teniente de Caballería. En 1918 logró el título de piloto de primera categoría.
Se incorporó en el aeródromo melillense de Zeluan, como jefe de los talleres, automóviles y almacén, que simultanearía con el cometido de Observador militar de aeroplano (1918). El 28 de agosto de 1919, una misión de aviadores salió del aeródromo de Cuatro Vientos -Madrid- con una escuadrilla de aeroplanos Breguet XIV con destino a Tetuán, unos 550 kms.
Carlos Morenes estableció una nueva marca nacional en 3 horas y 19 minutos en vuelo directo. Los demás Breguet repostarían en Sevilla e irían llegando horas después y sucesivamente a Tetuán. Allí, Morenes prestaría sus servicios de piloto en la guerra del Rif, siendo ascendido a capitán, en 1919.
En el año 1920, siguió destinado en Tetuán y efectuando numerosos vuelos como piloto, tanto de reconocimiento como de bombardeo en la guerra de África, obteniendo la medalla militar de Marruecos.
El 28 de julio, fue destinado nuevamente a Cuatro Vientos. Tuvo misiones militares y técnicas de representación internacional. Se le concedió la Cruz de Primera Clase del Mérito Militar en reconocimiento de su labor efectuada en Marruecos, entre el 30 de junio de 1918 y el 3 de febrero de 1920.
Fue elegido miembro en la Junta Directiva del Real Aeroclub de España, y obtuvo una segunda Cruz de Primera Clase del Mérito Militar.
En 1921, fue designado profesor de Breguet XIV. Fue designado a este efecto a la escuela de Sevilla. A principios de 1922 se incorporó a Cuatro Vientos, y aquí, pilotando un avión Bristol con motor Hispano de 300 caballos y llevando de pasajero otro aviador, estableció un nuevo record de altura de 6157 m., superando en 286 m. la marca anterior.
Fue destinado de nuevo a Marruecos (aeródromo de Nador). Formó parte de la primera Escuadra de caza de la aviación española, con cazas Martinsyde.
El 24 de junio de 1922 tuvo un accidente en una exhibición aérea sobre Melilla, cuando chocó con otro aparato a 200 m. de altura (quizás cegados por el sol), cayendo ambos aeroplanos destrozados sobre la parte antigua de la población. Carlos Morenes falleció poco después en el Hospital Central.
Su cadáver fue llevado a bordo del vapor Sister hasta Málaga. El duelo lo presidia su padre y varios hermanos, acompañados por el general Echague, por el Director del Servicio, por el Comandante General, por el Comandante de Marina, y numerosas representaciones de las unidades militares de la ciudad. Durante la travesía, se le concedió la tercera Cruz del Mérito militar con distintivo rojo” (12).
La mort de Carlos Morenes va tenir molta ressonància a la premsa catalana i nacional, atesa la seva procedència i la rellevància de la família.
Va merèixer especial atenció a la premsa de Tarragona. Heus ací una mostra :
27/06/1922 Tarragona.
Víctima de un accidente aéreo, ha muerto el piloto D. Carlos de Morenes, vizconde de Alesson, teniente de Caballería de Húsares de la Princesa, hijo de nuestro distinguido paisano Sr. Marqués de Grigny.
Este, después de visitar a su hijo, regresaba de África cuando ocurrió la desgracia, recibiendo la fatal noticia en la misma estación de Madrid.
El joven vizconde había estado recientemente en esta ciudad, habiendo manifestado deseos de pilotar un avión que llevara el nombre de Tarragona.
Reciban el pésame más sentido los señores Marqueses de Grigny y demás noble familia, y descanse en la gloria el intrépido y valeroso militar.
29/06/1922. Tarragona.
Los restos de un héroe.
Mañana llegará a Madrid el cadáver del teniente aviador Morenes. En el furgón del tren de Andalucía en que llegará, se dirá una misa y luego se esperará la salida del expreso de Barcelona, para ser trasladados los restos mortales al panteón que la familia posee en Tarragona.
30/06/1922 Diario de Tarragona.
“... debiendo llegar esta mañana en el tren expreso de Valencia el cadáver del teniente de caballería D. Carlos Morenes Carvajal, víctima del último accidente de aviación en Marruecos, tributaran los honores de ordenanza un piquete del regimiento de Luchana, con escuadra, y banda de música”.
30/06/1922. Tarragona.
El duelo se despidió en el muelle de Melilla, colocándose el féretro sobre un túmulo elevado en la cubierta del vapor JJ Sister, que desembarcará en Málaga.
En este buque marchó la familia del finado que acompañará el cadáver hasta Tarragona, donde recibirá sepultura.
También marchó una comisión de aviadores, compuesta por el comandante en Jefe de las escuadrillas... al zarpar el vapor correo volaron sobre la bahía seis aparatos.
01/07/1922. Tarragona.
A las once de la mañana de ayer llegó en el expreso de Valencia, el cadáver del malogrado D. Carlos de Morenes.... el féretro iba envuelto en la bandera nacional y materialmente cubierto de hermosas coronas recuerdo de los padres, parientes y compañeros de armas.
El ataúd, preciosísimo, fue trasladado a la carroza mortuoria por oficiales de la guarnición. Acto seguido se organizó la comitiva, que fue imponente, constituyendo una grandiosa manifestación de duelo, como pocas veces se ha registrado en esta ciudad.... seguían veinte asilados con los colores nacionales, que sostenían oficiales de Infantería. Alrededor del coche iban también doce soldados con hachones.... el ataúd desaparecía bajo una multitud de artísticas coronas, añadiéndose en esta ciudad una de la guarnición.
En la presidencia...gobernador militar... gobernador civil, alcalde, canónigos, comandante... en la segunda presidencia .... familiares.... seguía una comisión de aviadores formada por comandantes, primeros jefes.... a continuación, una multitud incontable de personas pertenecientes a todas las clases sociales, el partido conservador en masa .... rindió los honores de ordenanza un piquete de Luchana, con escuadra, banda de música.... las calles estaban invadidas por el público. La comitiva se dirigió por las calles de Barcelona, Apodaca, Unión. Rambla y San Agustín, cantándose por el clero u responso frente a la iglesia castrense. Al llegar al final de la Rambla de San Carlos, la capilla de música del Sr. Roig, cantó otro reposo.
La fuerza militar desfilo por delante del féretro y en el Campo de Marte hizo la descarga de rigor...
05/07/1922 Tarragona-Reus
Copiamos de La Época:
“Por carta de Melilla hemos recibido interesantes detalles, que difieren de las informaciones telegráficas, del trágico accidente de aviación en que perdieron la vida los tenientes Morenes y Mateo.
Se había dado orden a la escuadrilla de caza, de volar sobre el puerto en formación de combate con objeto de practicar una simulación. Después del vuelo colectivo en escuadrilla, se había de simular el combate aéreo entre dos aparatos.
Por estar el cielo muy nublado, el jefe de la escuadrilla desistió de las formaciones en formación y del simulacro de combate por considerarlo peligroso, a causa de la imposibilidad de que los aparatos se vieran entre sí. Los pilotos descendieron unos cien metros del suelo, donde la atmósfera estaba despejada y se podía maniobrar con seguridad.
Cuando se retiraba la cuadrilla, después de permanecer en el aire veinte minutos, que fue lo que se ordenó, los aparatos pilotados por los tenientes Morenes y Mateo chocaron en el aire, y ambos aviadores cayeron mortalmente heridos.
No ocurrió, pues, el choque simulando ningún combate, ni efectuando ninguna acrobación. Los dos aparatos volaban normalmente; pero quizás el sol bajo de la tarde cegara a los pilotos y sobrevino la desgracia.
El teniente Morenes era el más hábil piloto para el combate aéreo. El teniente Mateo también estaba reputado como buen piloto.
Por consiguiente, no hubo ninguna imprudencia, ni falta de pericia.
Uno de los aparatos parece ser que apareció por detrás del promontorio donde está la antigua Melilla, precisamente en el mismo momento en que el otro se aproximaba hacia aquel lugar y en dirección perpendicular al otro aparato.
El día 24 había recibido el conde del Asalto el siguiente telegrama de Melilla: Melilla, 24 (1 tarde)-Se le saluda afectuosamente. Mi más entusiasta felicitación por el magnífico vuelo efectuado esta tarde por su hijo en la revista pasada por el general. Por el cual reciba cariñosa felicitación de todos sus compañeros. Las Morenas.
¡Quién podía sospechar que pocas horas después había de ocurrir la tragedia!”
Nota: aquesta referencia també surt a D.T. 09/07/1922
16/07/1922. Diario de Tarragona.
A CARLOS DE MORENES Y CARVAJAL
Lograste Carlos, tu intento,
que si en tu intrépido vuelo
pretendías hasta el cielo
remontar tu aspiración,
Dios, tu afán divinizando,
viendo en ti ya sazonado
fruto que El mismo ha cuidado
te alcanza la redención
Y subiste a los cielos,
no en artefacto mezquino
que el espacio sin camino
surca, inseguro y traidor;
que para dejar la tierra
y cruzar las blancas nubes,
alas te dan los querubines
hasta el trono del Señor.
Que si corta fue tu vida
a la cúspide llegaste
y al escalarla alcanzaste
en grandezas la mayor,
legando al mundo que dejas
tu nombre en gloria esculpido
y en el que al héroe va unido
el cristiano y el honor.
Analizando tus días
de estudios y de desvelos,
de victorias y de recelos,
de inteligencia y de deber,
solo muerte cual la tuya
de luchador no vencido
merece el broche haber sido
de tu vida y tu saber.
Aún te veo, cual dormido
de una madre en el regazo,
dándote España el abrazo
con que sella sus amores,
que abrazo es de amor y orgullo,
cegando el llanto sus ojos,
cubrir tus nobles despojos
con su enseña y con sus flores.
Y hora tras hora recuerdo
en ese suelo africano
donde bajo impía mano
tanto mártir sucumbió,
aquel fúnebre cortejo
por tierra, mar y montaña
que a descansar en tu España
paso a paso te llevó....
Y la tristeza pintada
veo en los rostros curtidos
de los que contigo unidos
van a morir o vencer....
y el dolor profundo y mudo
de unos padres que te adoran,
y veo...a cuantos te lloran
“que vivir…es parecer!”
Y al paso de tus despojos
caen lágrimas y flores...
y te rinden sus honores
luz y cielo, tierra y mar...
y entre tanto, tú, dichoso,
en el seno de los justos
gozas ya de eternos gustos!
“Que morir cual tú…es triunfar!”
L. de M. Y C, 24 junio 1922
Nota: Aquestes inicials són probablement del seu germà Luis de Morenes y Carvajal.
21/07/1922, Tarragona.
"La aristocrática familia Morenes dedicará el lunes misas por el alma del malogrado aviador vizconde de Alesson, cuyos sufragios se celebrarán en varias iglesias de esta ciudad, Madrid, Llorens, San Jaime, La Nou, Bañeras, Santa Oliva, Zarauz, Guadamur y Sevilla”.
ACTES D'HOMENATGE A CARLOS MORENES A LA NOU
A La Nou, els actes es van portar a terme el dimarts 24 d'octubre de 1922. Uns dies abans, el Diari de Tarragona (22/10/1922), anunciava:
“En los escaparates de D. Calixto Boldú, en la calle Mayor, se hallaban expuestas dos lápidas trabajadas en los talleres del escultor F. Ixart, destinadas a ser colocadas, una en la casa donde nació D. Carlos Morenes Carvajal, vizconde de Alessón, en La Nou de Gayá, y otra en la calle a que se da en nombre de éste”.
Prèviament s'havia format una Comissió per organitzar els actes, constituïda per el Consistori municipal i les forces vives de la població: l'alcalde Josep Fortuny, els regidors Josep Virgili i Ramon Martí, el rector Mn. Tomàs March, i els principals pagesos del poble, com Pau Dalmau, Antoni Virgili i Florenci Gibert, el fuster Jaume Rafí i el secretari Josep Boada. Es va obrir una subscripció popular per recol·lectar donatius que financessin les despeses. Entre altres actuacions, es van fer quatre arcs de triomf en diferents carrers del poble, i un túmul funerari a l'església...
Seguint fil per randa els actes segons les cròniques (13):
Homenaje póstumo.
El pueblo de La Nou, donde nació el Sr. Vizconde de Alesson, D. Carlos Morenes y Carvajal, dedicó ayer un homenaje al heroico y malogrado aviador, hijo de los Marqueses de Grigny, condes del Asalto y Barones de las Cuatro Torres.
A las diez de la mañana se celebró una misa de Réquiem a grande orquesta, asistiendo el Ayuntamiento en corporación y el pueblo todo, ocupando asientos de preferencia en el presbiterio el Sr. Cardenal-Arzobispo, el general gobernador militar Sr. Soler, en representación del capitán general de Cataluña; el general Echague; el Jefe del Estado Mayor Sr. Rubio; aviadores Sres. Rios y Sortorio; alcalde de Tarragona Sr. Segura y concejal Sr. Salvadó, alcalde de Reus y los Marqueses de Grigny con sus hijos.
Para asistir a la colocación de la lápida dedicada al malogrado aviador, acudieron por la tarde el presidente de la Diputación provincial Sr. Guasch, el inspector de primera enseñanza Sr. D. Ricardo Luna, en representación del Sr. Rector de la Universidad del distrito; una representación del Real Moto Club de Cataluña, compuesta por los Sres. D. Luis Bonet, D. J. Boada, D. Modesto Dalmau, D. Santiago Gramunt y D. Antonio Artal; los señores Virgili Saugart, Ixart, Mezquida, Cabré, D. Nicolás Juncosa y otras personalidades y distinguidas familias.
Reunidas en la plaza las autoridades, el alcalde de La Nou leyó un discurso en castellano, dando cuenta del acuerdo del municipio de honrar el ilustre hijo de aquel pueblo, muerto al servicio de la Patria.
El alcalde de Tarragona D. Andrés Segura habló en catalán y estuvo verdaderamente elocuente al dedicar un sentido y patriótico discurso al vizconde de Alesson.
Siguieron el uso de la palabra el general Echague, que tuvo a sus órdenes el malogrado piloto; el general gobernador de esta plaza Sr. Soler, que habló en representación del capitán general; el Sr. Cardenal-Arzobispo doctor Vidal Barraquer, terminando el señor marqués de Grigny con frases de gratitud a todos, pueblo y autoridades, por el homenaje tributado a su idolatrado hijo.
El Dr. Vidal Barraquer descubrió la lápida en mármol, que dice así:
A la memoria del heroico teniente de Caballeria piloto aviador. Excmo. Sr. Carlos Morenes Carvajal, vizconde de Alesson. Nació en esta casa el 6 de septiembre de 1896. Murió en Melilla por la Patria el 24 de junio de 1922. Le dedica esta lápida el pueblo de La Nou de Gayá.
Seguidamente se trasladó la comitiva a la calle Mayor, a la que se da el nombre de Vizconde de Alesson, pasando a las nuevas Casas Consistoriales y Escuelas nacionales, cuyo edificio bendijo nuestro Prelado, quien con este motivo dedicó laudatorias frases al pueblo de La Nou y a sus autoridades. Hablaron también el alcalde de aquella población, el inspector de primera enseñanza y la maestra, cuyos discípulos de ambos sexos cantaron un himno, distribuyéndoles luego el señor marqués de Grigny ropas y dulces.
Terminó el acto ya anochecido, regresando a esta capital las autoridades.
Dins els actes que transcorregueren a la plaça del Centenari, on també s’inauguraven l'edifici de l'ajuntament i escoles, es va nomenar fill predilecte Ramon de Morenes, que va explicar entre llàgrimes, algunes anècdotes del seu fill mort (14). En aquest moment, un vell pagès, Salvador Virgili, va recitar una poesia que va compondre el meu besavi matern Pau Dalmau Calaf, en la qual es recordava la presencia d'en Carlitos a La Nou. Deia així:
A la memoria del Exelentíssim Senyor Vescomte de Alessón
Arreveure, adeusiau.
Un jorn nostras campanas, del poble, jo sentía
molt be feu lo seu trilleix,
pels ayres resonaban d'alegria,
fou com una diada de joya aquell dia
tocaba a bateix.
Aquests vehins del poble anaban presurosos
per veure l'infantet;
y els seus padrins tant nobles humils y generosos,
sortint d'aquet Sant Temple, ells deian molt Joyosos
ja es un angelet.
Ja éra un fill del poble l'hereu de cal Morenes
de nobles descendent,
la sanch de nostra terra corría per sas venes
com si l'hermós Carlitos de tots els nens y nenas,
hagues sigut parent.
Deu meu quina festassa com si digues ditxosa
pels grans y pels petits;
recordo aquella hora per tota la mes hermosa
de dalt de aquellas torras cau la pluja bondadosa
baxaban los confits.
Des d'aquell any Carlitos venia cada anyada
com rossinyol festiu,
com si recordés lo fill, la ma besada
com si anyorés La Nou la seva casa cuydada
ahont tenia el niu.
* * *
Ya doblan las campanas ab lo seu to tristisim
per ell ja portem dol,
ja no vindrà mai més l'amich tan noblissim,
sols queda per nosaltres com a recort dolcísim
lo seu gentil bresol.
Mireu com tot lo poble ja honra la memoria
del seu fillet perdut;
d'amor és l'homenatge que ja li don gloria
és com una corona emblema de victòria
y honor al seu Escut.
Escut d'aquell tinent que mora en campanya
com Àngel de Nador;
nissaga de Numancia encara te Espanya,
estel de nostra patria que's pont de terra extranya
ja dona aquí claror.
La Nou de Gayá, Octubre 1922
Pau Dalmau
LLEGAT POLITIC DE CARLOS MORENES
Amb el traspàs de Carlos Morenes no moria sols un militar amb una gran projecció, sinó també un personatge destinat a ocupar elevats rols polítics (15). Segueix l'article:
“Su fallecimiento tendría una notable repercusión, así los diarios ABC, La Vanguardia, Diario de Tarragona y Época, entre otros, se hicieron eco del desgraciado accidente y de las informaciones sobre su entierro y posterior funeral. Pero no solamente lo ocurrido tuvo repercusión en los medios de comunicación, también y muy especialmente en los políticos.
La intervención del diputado Felipe Crespo de Lara, el 27 de junio de 1922 –crítico con las actuaciones del Gobierno en la Guerra de Marruecos- recordó que ya antes del Desastre de Annual, había exigido que el Ejercito de África debería disponer de 200 aviones por lo menos, y que posteriormente la mayoría de los allí enviados habían sido regalados por las provincias y particulares. Al referirse a la pérdida del teniente Morenes dijo: Pocos días antes de que este oficial marchase a Melilla, tuvo la bondad de darme unas cuartillas con las ideas que él tenía respecto al servicio de Aviación”
i tot seguit, i com a homenatge a ell, llegeix el que es podria qualificar com el seu testament aeronàutic, en el qual es fa ressò del desconeixement i retard a Espanya del Arma d'Aviació (16), i la poca atenció que havia tingut fins llavors. Critica la obsolescència del material de l’exèrcit, no actualitzat, com sí ho era el de l'exercit anglès o francès, o la manca d'evolució de la indústria nacional. Segueix exposant que l'arribada del general Berenguer a l'Àfrica per resoldre el problema insurreccional es basava en gran part en l'acció de l'aviació, i va forçar a adquirir ràpidament avions d'importació. La falta de planificació va fer que l'industria nacional anés molt endarrerida, comprant material a l’estranger sobrant de les guerres europees. Material d'estocs, bo, però sense peces de recanvi. Així mateix, lamenta les dificultats per tenir a Àfrica
“constantemente en vuelo diez aparatos -cuatro en Melilla, cuatro en Tetuán y dos en Larache”.
Un altre obstacle que deplora, és la burocràcia, causa de l'alentiment dels enviaments. No se'n sap avenir que el mateix Estat es posi en dificultats a ell mateix per la burocràcia, en detriment de l'agilitat:
“los obstáculos que encontraron los diez Breguet en la Aduana de Sevilla para incorporarse a la Aeronáutica Militar que impediría poder ser empleados en apoyo de los sitiados en Monte Arruit .... se retrasó todo el servicio un mes y al ocurrir los sucesos de Melilla todavía quedaba un aparato de los diez por montar, no dando tiempo para entrenar los pilotos ni pulir los defectos para poner al punto la escuadrilla”.
Es queixa d'aquesta inèrcia contra la fluïdesa que requereix el servei
“la movilidad y rapidez de asimilación tienen que ser enormes, tanto por ser completamente nuevo como por la misma índole de su trabajo”.
Si bé valora positivament la preparació dels pilots de l'exèrcit –comparables als estrangers-, però assenyala que la falta d'organització, d'instrucció i d'ensenyança que reben, és deficitària. Exposa l'exemple d'Anglaterra, que ha creat un ministeri de l’Aire, amb uns pressupostos molt superiors als d'Espanya, com a mostra de la importància que els anglesos hi donen a aquesta arma. En aquest sentit, compara la situació amb l'exèrcit espanyol, on els comandaments de l'aviació potser són molt bons en altres armes, però no tots coneixen bé l'aviació, amb el que no sempre són els millors dirigents.
I conclou, que per ser competitius davant nous escenaris bèl·lics, veu necessaris una sèrie de premisses:
“conceder un crédito proporcionado al Presupuesto español que guarde la misma proporción con el de Guerra y Marina que guarda el inglés con esos otros dos”, afegeix “de la misma manera que se han traído pilotos extranjeros para enseñarnos nuevos métodos de vuelo, traer organizadores que establezcan las bases de nuestra organización, o, por lo menos, mandar una selección de jefes y oficiales nuestros al extranjero a estudiar y, sobre todo, practicar las organizaciones extranjeras, los cuales al volver a España, deben ser los que sin obstáculos de ninguna clase (derechos adquiridos, privilegio de Cuerpos y Armas y demás rémoras que deben ya comprender que la Aeronáutica no puede ser tutelada) puedan dotarnos de una Aeronáutica proporcionada a nuestros medios y a la superficie (antes era línea, de costa o de frontera) de terreno nacional que hay que defender, riqueza y vidas que hay que proteger”.
No cal dir que l'enrenou a las Cortes va ser efímer, i que les inèrcies seculars es van tornar a imposar a la racionalitat.
Només cal afegir com anècdota que, nou anys mes tard, el seu germà Fernando (La Nou, 1903-Madrid, 1970), també militar, al mateix dia de Sant Joan, va patir un greu accident d'aviació. En aquest cas se’n va sortir, encara que amb seqüeles físiques.
Constatem finalment que en el Llibre d'actes de L'Ajuntament del 13/11/1922 queda reflectit:
“Se dio lectura de una memoria de la Comisión de Fiestas referente a la fiesta de homenaje tributado al Vizconde de Alesson, en el cual se incluía en el escrito el extracto de cuenta que abreviando es como sigue: donativos del pueblo, importa (515,25 pts.) quinientas quince pesetas con veinticinco céntimos; Gastos (559,49 pts.) quinientas cincuenta y nueve pesetas con cuarenta y nueve céntimos; quedando un déficit de (44,20 pts.) cuarenta y cuatro pesetas con veinte céntimos, el cual se salda este déficit mediante la nueva suscripción iniciada por los señores siguientes:
Juan Fortuny, Isidro Martí, José Duch; Ramon Martí, Rdo. Tomàs March, Pablo Dalmau, Florencio Gibert, Antonio Virgili, Jaime Rafí, José Boada”.
FELIPE NAVARRO Y CEBALLOS ESCALERA (Madrid, 21/7/1862-Paracuellos de Jarama, 7/11/1936).
És molt desconeguda la relació que aquest militar, un dels protagonistes destacats de la guerra del Rif, tingué amb La Nou. Ens hem de remetre a l'arxiu parroquial de La Nou (17):
26/06/1886 “En la capilla pública de los Excmos. Señores Barones de las Cuatro Torres, Condes del Asalto, …. el Ilmo. Don Juan Bautista Grau i Vallespinòs, Pbro. Previsor Vicario General de Tarragona, preconizado Obispo de Astorga (18) ... siendo también presente el infrascrito ecónomo de la misma parroquia (Mn. Gabriel Aymení), representando ambas jurisdicciones ordinaria y castrense, asistió al matrimonio celebrado por palabra de presente, entre Don Felipe Navarro y Ceballos Escalera, soltero, alférez de caballería, en comisión activa de servicio, de edad veintitrés años, natural de Madrid, hijo legítimo y natural del Excmo. Sr. Mariscal de Campo, D. Carlos Navarro y Padilla, Consejero de Guerra y Marina, natural de Málaga, y de la Excma. D. Francisca de Asís Ceballos Escalera y Pezuela, difunta, natural de Segovia, con la honesta Dña. Cristina Morenes y Garcia Alesson, baronesa de Casa Davalillo, soltera, de edad veintitrés años, natural de Madrid, .... hija legitima y natural de los Exmos. Sres. D. Carlos Morenes y Dña. Fernanda García Alesson, barones de las Quatro Torres, Condes del Asalto ....... padrinos: El Excmo. D. Arsenio Martínez Campos, Capitán General de los Ejércitos Nacionales, representado por el Excmo. Sr. Padre de la contrayente, y la Excma. Sra. Dña. Ángela Ribera de Martínez Campos, representada por la Excma. Condesa del Asalto, madre de la contrayente. Testimonios: Rdo. D. Ignacio Martí i Vernet, cura párroco del Catllar; el Muy Iltre. Sr. Don Gerónimo López de Ayala, Vizconde de Palazuelos, y el Teniente Coronel de Infantería Don Antonio de Morenes y Tord.
Gabriel Aymení, Pbro. Economo.”
De l'esdeveniment se’n feia ressò la premsa provincial (19).
Cristina Morenes havia passat llargues temporades a La Nou. Nascuda a Madrid l'any 1862 -el seu germà Ramon (1866) ja vingué al món a La Nou-, on s'havien traslladat els seus pares des de Tarragona, degut a les seves activitats cortesanes i polítiques. No en va, el seu pare Carles Morenes i Tord, amb lligams familiars i patrimonials a La Nou, fou l'impulsor de la construcció de la casa pairal-castell del barons de les Quatre Torres. Les arribades familiars estiuenques, per dos o tres mesos, eren anunciades a la premsa provincial.
Així doncs, Felipe Navarro, casat a La Nou amb Cristina Morenes, és cunyat de Ramon, i oncle de Carlos Morenes y Carvajal, descrit anteriorment.
Quan va produir-se la guerra del Marroc, Felipe ja era un militar bregat a les guerres de Cuba i Filipines (20). L'any 1919 va coincidir amb el seu amic de les campanyes de Cuba i Larache, el general de divisió de Cavalleria, Manuel Fernàndez Silvestre, llavors Comandant General de Ceuta. Navarro va ser nomenat segon de la Comandància de Ceuta, i com a tal, va assistir i dirigir diverses campanyes. Posteriorment, el general Fernàndez Silvestre va ser nomenat Comandant General de Melilla, i Felipe Navarro no tardà a seguir-lo a aquest destí. També de segon, càrrec que portava implícit la gestió de l'alcaldia de Melilla.
Però si hi ha uns fets que el van marcar en particular, va ser la seva actuació l'any 1921 en l'anomenat “ Desastre de Annual”. A grans trets, el relat cronològic és el següent: El 19 de juliol va entrar a la base de Annual per auxiliar la localitat de Igueriben, però davant la superioritat de les forces contràries, Fernández Silvestre el va enviar el dia 20 a Melilla per sol·licitar reforços.
El dia 22, Navarro s'assabenta del “Desastre” i retorna altra volta a Annual. Assabentat de la mort de Silvestre, assumeix el comandament directe de les operacions, dirigint la retirada d'unes tropes desmoralitzades, en direcció al fort de Monte Arruit. Sempre el va acompanyar el debat de si era millor resistir al campament de Dar-Drius o replegar-se a Monte Arruit. Els combats van durar sis dies abans d’arribar-hi. Com que estava tot el terreny ocupat pels rifenys, l'única forma d'avançar era abandonant els ferits. Navarro s'hi va oposar i va decidir aguantar la posició fins l'arribada de reforços. Indirectament, Melilla, que es trobava indefensa, no va ser ocupada atès que les forces rebels estaven concentrades a Monte Arruit.
Vista la impossibilitat d'enviar-hi reforços, tot i l’heroica defensa de la posició (el mateix Navarro va ser ferit greument de metralla, però no va cedir el comandament), i l'estat límit de la tropa, amb les reserves alimentàries esgotades –només rebien blocs de gel que l'aviació els hi deixava caure-, escassos de munició, el calor, la set, desercions, i cada cop mes assetjats pels rifenys, el general Dámaso Berenguer va autoritzar les converses amb l'enemic per la rendició de la plaça.
Finalment, el 9 d'agost es va pactar amb els rifenys l'entrega d'armes a canvi de respectar la vida dels soldats. La promesa no es va complir, i quasi la totalitat de les forces espanyoles (uns 3000 homes), van ser aniquilats. Van sobreviure 69 homes, respectant la vida d’algun oficial -com Navarro-, per pressionar a Espanya i fer el canvi per diners, algun sanitari i molts pocs soldats. Els cadàvers van quedar al ras, fins que uns mesos després es reconquerí la posició.
Navarro restà un any i mig presoner a Axdir, capital de la efímera República del Rif, sent substituït a l'exèrcit pel General Queipo de Llano. Després d'un regateig interminable entre l'industrial basc Echevarrieta i Abd-el-Krim, a canvi de quatre milions de pessetes, van ésser alliberats, la qual cosa provocà uns pretesos comentaris desafortunats d'Alfons XIII, criticant la quantia pagada.
De Navarro, és reconeguda la seva fermesa i defensa dels seus subordinats durant el seu captiveri. Un dels soldats que va compartir captiveri, en una entrevista comentava que el general Navarro l'hi va dir que la seva dona era germana del Sr. Ramon Morenes de La Nou (21). Navarro fou alliberat al 27 de gener de 1923, tot seguit fou traslladat a Melilla, i d'allí a Madrid.
A l'expedient Picasso se'l va investigar per la seva actuació a Annual i Mont Arruit, però les seves actuacions van merèixer el reconeixement i felicitació. Fou ascendit a General de Divisió.
Nomenat al front de la novena Divisió de Cavalleria de Saragossa i posteriorment Inspector de les forces de Cavalleria de la Península, l'any 1924 va ser nomenat Comandant General de Ceuta. A principis de novembre fou nomenat ajudant de camp del Rei. Va ascendir a Tinent General, Capità General de la VI Regió militar (Burgos), i l'any 1927, capità general de la I Regió Militar (Madrid) i membre de la Assemblea Nacional Consultiva, creada per Primo de Ribera. Nomenat cap de la Casa Militar del Rei, l'any 1930 va passar a la reserva. Tenia 68 anys, dels quals 53 de servei actiu. A banda, Navarro destacava en altres facetes, com l'hípica, o l’escriptura de temàtica militar. Un cop retirat, l'any 1935, moria la seva esposa, Cristina de Morenes.
Ja a l'any 1936, en ple període republicà, el dia 14 d'agost, fou detingut en el seu domicili i portat a la presó. Tenia 74 anys, estava retirat i no havia participat en la revolta de juliol, però estava marcat ideològicament. Aprofitant uns aldarulls a la presó, es van escapar molts presos; ell va fugir, però va tornar a casa seva, on els milicians el van tornar a trobar i detenir. El 7 de novembre va ser portat a Paracuellos de Jarama, juntament amb un fill seu, Carlos Navarro Morenes (tinent d'infanteria), sent afusellats els dos en una “saca”.
DAVID VIRGILI SUÑÉ (La Nou, 5/10/1898–La Nou de Gaià, 4/9/1975).
Dels tres casos exposats, aquest és l'únic que he conegut en vida i del que tinc alguna informació directa del protagonista. No és estrany, era el meu avi patern. Com sol passar amb l'edat, sempre et queda la sensació de que no vaig parar massa atenció a les seves explicacions, i de no fer un munt de preguntes quan tocava. Aleshores, jo no era prou conscient de la gravetat ni de l'impacte d'aquella guerra. Em venen al record relats seus del recorregut fins a Melilla, les dures condicions suportades per l'exèrcit, la pobra dieta (majoritàriament unes galetes molt dures, que deien que eren restes de la guerra de Cuba), la desolació produïda pels cadàvers descompostos per la calor, la set, les mosques barrejades amb el menjar.... i que ell, com molts joves, foren portats a desgrat a una guerra que no sentien com a pròpia, a la seva primera sortida de casa d’importància.
Amb els anys, i amb les lectures i documentació envers aquesta guerra, m'he fet una idea més ajustada de la seva rellevància. Ja no eren les “batalletes” de l'avi, eren uns episodis que van marcar l'esdevenir polític a Catalunya i Espanya en els següents anys, des del cop d'Estat de Primo de Rivera, a l'extensió, anys més tard, dels militars africanistes a la Guerra Civil de 1936. Bona part de la nostra història del s. XX té els seus orígens en aquells esdeveniments.
David era fill de Marià Virgili Espina (La Nou) i de Francesca Suñé Sagalà (La Riera). Sempre va ser pagès, com quasi tots els seus avantpassats, i la seva vocació militar era inexistent. Ja sent un infant va quedar orfe de pare, juntament amb els seu germà gran Marià (durant vàries generacions anteriors el primogènit portava sempre el nom de Marià, coneguts per Marian), i una germana, Maria Magdalena. La mare, més tard, es va tornar a casar i va tindre un altre fill, Benet Montragull Suñé. Podem imaginar les penúries econòmiques i la necessitat d'entrar al món del treball des de quasi infants. Narracions dels esforços per pujar a dalt de la mula ajudat per unes escales, o les setmanes que es passaven al bosc, dia i nit, fent llenya.... són alguns dels records d'aquests anys.
Serveixi aquest preàmbul com a exemple dels milers de joves que per tot Catalunya (22) i Espanya, van ser reclutats a una guerra que detestaven i que hi van ser arrossegats contra la seva voluntat. Diu el refrany “El mariner a la mar, el pagès a la terra, i el soldat a la guerra”. Cert, van ser obligats a ser soldats en una guerra en què només hi tenien interès unes elits militars, polítiques i econòmiques, per defensar un model colonialista i corrupte. Quin sentit tenia combatre contra unes persones pobres com ells, que tan sols lluitaven per defensar la seva terra?
Quan va ser cridat a files –lleva de 1919-, la seva mare va recórrer a tot el seu cercle familiar i proper, per poder comprar una quota (23), que per lo menys escurcés el temps d'exposició a una guerra que, per les notícies que arribaven, no eren gens afalagadors.
No era gens fàcil aconseguir 1.000 ptes., que equivalia a fer deu mesos de servei, i menys 2.000 ptes., per fer cinc mesos de servei. A banda, havien de pagar-se l'uniforme i l'equip. Van aconseguir reunir 1.500 ptes. Però la realitat va ser molt diferent.
L'any 2012 vaig sol·licitar al Archivo General Militar de Guadalajara (24) l'expedient militar del meu avi, i vaig rebre tota la documentació que tenien arxivada, amb la que puc refer aquells relats amb dades molt més precises.
Era de la lleva de 1919. Va entrar al Regiment d'Infanteria Almansa núm.18 de Tarragona l'any 1920 a fer instrucció durant tres mesos. L'any 1921 torna a fer tres mesos d’instrucció a Tarragona, i altre cop de volta a La Nou.
Els fets del “Desastre de Annual”, al 22 de juliol de 1921, van precipitar que amb urgència, unes setmanes després, el Gobierno disposés: “la incorporación a filas de todos los individuos comprendidos en la primera situación, y la organización de un Batallón expedicionario a África” Tots els que estaven en servei actiu hi van ser cridats.
Una dels avantatges que tenien els soldats de quota era l'elecció de la unitat militat. Normalment s'escollia la més propera al domicili familiar. Per l’excepcionalitat del moment es va perdre aquest privilegi.
David es va incorporar el dia 2 d'agost. Va embarcar amb el vapor “Vicente Puchol” al port de Tarragona junt amb el seu Batalló el dia 12, dia del lliurament i matança de Monte Arruit. Hi anaven 1.047 homes, sota el comandament del Tinent Coronel Joaquin Guerra Sagalà. Tot en mig de música militar, banderes i desfilades (25). Van arribar al port de Melilla el dia 14.
Només arribar a terra, l'impacte era brutal (26). Als campaments d’instrucció, sense tendes de campanya pels soldats, dormint al ras i a terra, al costat del seu equip, sense treure el corretjam ni les cartutxeres. L’alimentació era escassa i repetitiva.
La llista de caps militars que va servir en les diferents missions és llarga, i alguns d'ells ja venien de les guerres de Cuba, com Neyla, Cabanellas, Sanjurjo... molts d'ells es sumarien al cop d'Estat de Franco l'any 1936.
A l'expedient es descriuen els combats als diferents escenaris bèl·lics; des del mes d'agost, quasi a diari. Es feia la “reconquesta” el terreny perdut anteriorment. Cabrerizas, Ait-Aixa, ocupació de Bu-Aydeu, Pico del Bayo, Zeluan....
El 24 d'octubre prenen Monte Arruit (27). Feia poc més de dos mesos de la massacre dels soldats espanyols. Les escenes eren dantesques, feia feredat aquell espectacle (28). Tota la part exterior del recinte emmurallat era ple de cadàvers que s'estaven podrint a sol i serena des del 10 d'agost “cossos esbudellats i caps estellats. El sol, l'aigua de la pluja i el vent havien anat assecant aquells cadàvers que tenien aspecte de mòmies”.
Poc a poc, amb lo que quedà d'any, l'exèrcit espanyol va anar recuperant els llocs estratègics perduts, i al mateix temps el seu control: Taxuda, Iquerman, Timardui, Jasanen, Tifasor, Tauriat Narich, Batel.....
L'any 1922, des de Batel al mes de gener s'ocupà Dar-Azugar, Dar-Drius i s'estabilitzaren a Bal-Hugat. Als següents mesos, combats a Sidi-Agut, i posicions de Sbu-Sba, Torreta i Kandusi. Es fa protecció de combois i instal·lació de petits fortins o blocaus Ambdar i Dar-Quebdam (29)
Per fi, i com a soldat de quota, David, el 24 de setembre embarca a Melilla amb el vapor Sister fins a València, on arriba el dia 26. Al dia següent fa el trajecte amb ferrocarril de València a Tarragona, i d’ací a La Nou, on passaria la resta de la seva vida treballant en el seu ofici, pagès. Seria la guerra del Rif, la seva sortida de La Nou més llarga i que més empremta li deixà.
Sempre deia que va fer dos amics, companys en aquells tràgics moments, de pobles del nostre entorn, i van mantenir-hi l'amistat mentre van viure. Palau (Catllar) i Ramon Godall (dit Ramon Blai), vinculat tota la seva vida a l'hort del Ratxet de Torredembarra (30). Uns amics i un rellotge de butxaca Roskopf, l’únic llegat gratament perdurable d'aquesta guerra.
Malgrat que el temps dilueix els records, cap dels que van ser testimonis d'aquells fets no oblidarien mai les aterridores escenes viscudes. Malauradament, al cap de pocs anys, molts d'ells tornarien a reviure els horrors d'una guerra civil.
BIBLIOGRAFIA:
1 ANC-Fons Josep Puig i Cadafalch – ANC1-773-T-3573. A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserva una carta del diputat a Corts, Lluís Duran Ventosa, dirigida al President de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, l'any 1920, en que li comenta que el Conde del Asalto, Ramon Morenes, li demana que la Mancomunitat ajudi a la construcció de l'escola i casa Consistorial de La Nou. El President de la Mancomunitat respon que sols poden oferir un emprèstit de la Caixa de Crèdit, atès que la Mancomunitat no pot assumir més despeses perquè de les escoles que havia bastit fins aleshores, un cop acabades, l'Estat en pren el control, nomenant els mestres i marcant la línia pedagògica, sense valorar l'esforç fet per la Institució.
2 Alfons XIII (1886–1941). Rei d'Espanya des del seu naixement fins a 1931. Fill pòstum d'Alfons XII i Maria Cristina d'Àustria. Durant la seva minoria d'edat, fins 1902, exercí de regent la seva mare Maria Cristina.
3 Des de 1917 al setembre de 1923, en què el cop d'Estat de Primo de Ribera posa fi a la monarquia constitucional, Espanya va suportar catorze crisis totals de govern, quatre eleccions generals i tres Presidents del Consell de Ministres. En menys de dos anys és assassinat el President Dato (1921). Al President Manuel Allendesalazar li esclatà el “desastre de Annual”. Dimiteix Maura, al front d'un govern de concentració, com també els breus governs que el succeeixen del conservador Sánchez Guerra o el de concentració liberal de Garcia Prieto.
4 Organitzacions corporatives de militars descontents a la Península, amb reivindicacions salarials, i de protesta per els ràpids ascensos amb els corresponents augments d'emoluments, que obtenien els seus companys destinats al Marroc.
5 Des de la Conferencia d’Algeciras (1906), Espanya i França es reparteixen la zona del Marroc. Espanya ocupa la zona nord, la més pobra i abrupta, empesos per l’interès de la Gran Bretanya, que no volia que França controlés l'estret de Gibraltar.
6 Es creà una comissió d'investigació (Informe Picasso), on s'apuntaren molts errors militars i de corrupció, però no s'aprofundí al fons de les responsabilitats, que abastaven al mateix Rei, significats polítics i part de la cúpula militar. Les obstruccions polítiques i judicials foren abundants. Abans que aquest informe arribés a les Corts, el General Primo de Rivera feu el cop d'Estat, tallant tota depuració de responsabilitats.
7 Manuel Leguineche. Annual 1921, el desastre de España en el Rif. Extra Alfaguara. 1996.
8 Jordi Suñé Morales. Qui va morir a la guerra del Rif?. El Riu.cat. 2018
9 A Espanya, des de l'any 1876, el servei militar era obligatori, però hi havia la possibilitat de pagar uns diners (2.000 ptes.), o enviar un substitut, amb la qual cosa, sols els pobres feien aquest servei. Aquesta situació durà fins 1912, any en el qual, la quantia de la quota donà dret a escurçar més o menys el temps de servei obligatori. En lloc de tres anys, la durada podia ser de deu o cinc mesos, segons es pagués 1.000 o 2.000 ptes., i podien triar la unitat militar de destí. A banda, s'havien de pagar l'uniforme i l'equip. Després dels fets d'Annual i Monte Arruit van perdre moltes d'aquestes prerrogatives.
10 Articles facilitats pel Sr. Faustino Cantos, gran amant de l’aeronàutica i bon amic.
11 Diari de Tarragona 21/10/1915 “Se ha concedido el título de vizconde de Alesson, al primogénito de los marqueses de Grigny, D. Carlos Morenes Carvajal, teniente de húsares de la Princesa, y a su señor padre el título de Conde de la Peña del Moro”.
12 José Sánchez Méndez. Tierra, Mar y Aire. Nº 336. 2014.
13 Diari Tarragona-Reus 25/10/1922. Diari de Tarragona 26/10/1922. Jordi Suñé Morales revista LNG Nº 12,d'agost del 2009. Homenatge de 1922 del poble de La Nou.
14 Joan Carles Blanch i Torrebadell. La Nou de Gaià. Cossetània edicions.2011.
15 José Sánchez Méndez. Tierra Mar y Aire. Nº 337. 2014.
16 Arma creada l'any 1913 per el coronel Pere Vives Vich, natural d'Igualada, i primer cap de l’Aeronàutica Militar espanyola.
17 AHAT. La Nou de Gaià. Matrimonis. Registres 1867-1922. Ref. 7.103.1.2.3.1
18 El bisbe Grau a Astorga seria l'impulsor de la restauració del palau episcopal d'estil neogòtic, encarregant l'obra al seu amic i compatrici Antoni Gaudí. En el moment de la celebració del matrimoni Navarro-Morenes estava pendent de prendre possessió del bisbat.
19 Diari Tarragona. 27/06/1886.
20 Real Acadèmia de Història. Annual 1921.
21 Joventut per la Fe i la Pàtria. Valls. 03/03/1923.
22 Jordi Suñé Morales. Qui va morir a la guerra del Rif? El riu.cat. 2018.
23 BOE Ley de Reclutamiento y Reemplazo del Ejército. Real Decreto de 19 enero de 1912.
24 AGMG A/R C3 Ref. 504.
25 Fernando Barrera Arzac. (blog) Servicio militar y Guerra de África de Andrés Barrero Rodríguez. 10 abril de 1921. (Dietari d'un soldat que seguí la mateixa trajectòria que David Virgili a Tarragona i Àfrica).
26 Sapiens Nº 237. Desembre 2021.
27 Real Acadèmia de Història. Annual 1921.
28 Sapiens. Nº 237. Desembre 2021.
29 Fernando Barrero Arzac. Servicio militar y Guerra de África de Andrés Barrero Rodríguez. Blog. 2021: “Alfonso XIII, terminó aquel triste verano alegremente en la playa de Deauville, mientras nuestros soldados defendían los últimos puestos de la Comandancia de Melilla o yacían en cautiverio. Las gentes dijeron que no compartía las angustias del país, y su popularidad empezó a decrecer…”.
30 JS Rovira. Cal Ratxet, una història de pagesos de Torredembarra. Raco.cat. 2019.
Lluís Virgili Virgili
Juliol, 2022
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada