L'APROFITAMENT DE LES AIGÜES DEL TORRENT DE LA NOU EN EL TRANSCURS DEL TEMPS. LES FONTANILLES I LA FONT DELS CANONS. (Part 1)

 L'APROFITAMENT DE LES AIGÜES DEL TORRENT DE LA NOU EN EL TRANSCURS DEL TEMPS.

 LES FONTANILLES I LA FONT DELS CANONS. (Part 1)

 

Sínia de sang, al torrent de la Nou.

INTRODUCCIÓ

Dels nostres records primigenis, sovint associem com a flaixos recurrents, vivències i passatges que ens van colpir en aquells temps.

Farà d'això uns dotze o tretze anys, vaig recórrer el passeig que passa per la llera del torrent de La Nou des de La Font, passant per les Fontanilles, fins arribar a l'antic camí de Vespella. Feia anys,  molts anys, que no havia tingut l'ocasió de fer-ho, i, tot sigui dit, tampoc estava massa assabentat de les transformacions esdevingudes en aquells indrets als darrers temps, i que recordava vagament d'altres èpoques llunyanes. Val a dir que el passeig em va plaure molt. És un privilegi poder-lo gaudir a quatre passes del poble: un minvat i esponerós bosc de ribera; uns esplèndids espais ombrívols molt acollidors; sense deixar de banda els canyissars i els omnipresents i colonitzadors esbarzers a ambdós costats del camí,..... 

Passeig actual a la llera del torrent.

però, per altra banda, em va envair un sentiment contradictori. Alguns dels antics elements identitaris del trajecte s'havien perdut irreversiblement per sempre. El motiu: l'aigua, que brollava al torrent des de temps remots, s'havia estroncat. Ja era un record per a molts, i s'estava entrant en l'etapa de mitificació del lloc a l'imaginari de venidores generacions.

Tot d'una em va passar pel cap la desapareguda resclosa, amb els seus joncs, i el raucar dels gripaus i granotes; la Font de les Fontanilles, sota l'imponent arbreda, punt de tantes trobades; el remor de les aigües baixant per la síquia; els safareigs, amb aquelles dones fent bugada i traginant pesats cossis metàl·lics plens de roba;

Camí de la Font principis del segle XX.

les moreres que ens proveïen de les seves fulles per nodrir els cucs de seda que replegàvem en capses de sabates; aquells horts a les voreres del torrent conreats amb tanta cura....

Sortosament avui en dia no és necessari anar al torrent per omplir càntirs per beure, ni per rentar la roba, i també ha passat el temps en què per regar algun petit hortet s'empraven recipients que de forma manual i feixuga s'omplien d'aigua directament de la síquia. La nostàlgia reflexiva d'aquells temps passats no els fa millors. Senzillament, canvien les circumstàncies, i ens adaptem o no a elles. Això no treu, i potser és un símptoma dels nostres temps, que ens fem una sèrie de preguntes:

·         És un avenç que les aigües de les Fontanilles i la Font dels Canons, que des de temps remots fluïen lliurement pel torrent, avui siguin un record?

·         Un dels signes distintius del nostre poble, i que el va ajudar en el seu desenvolupament, és una petita zona de regadiu, en una zona on por orografia predominen els conreus de secà. Com és que avui en dia el regadiu és quasi testimonial?

·         És incompatible el suposat “progrés” amb l'equilibri secular de l'ecosistema?

Arran d'algunes d'aquestes reflexions i contradiccions internes, em vaig proposar fer una recerca de tota la informació que pogués acumular, tan oral com escrita de la transcendència històrica que han tingut les aigües del torrent de La Nou. Si més no, perquè futures generacions sàpiguen i tinguin constància d'aquest patrimoni del poble, abans no caigui en l'oblit i la irrellevància.

ANTECEDENTS

A l'hora d'esbrinar els factors que intervenen en l'elecció d'un assentament, un dels diversos aspectes que pot ser determinant és que el lloc tingui uns certs avantatges naturals, com pot ser l’existència d'aigua potable suficient, o les facilitats que li pot donar el terreny per la defensa i l’aixopluc.

Dins l'espai físic que es conforma entre el torrent de La Nou (1) amb el vessant oest del turó en el qual està enclavat el nucli antic del poble es localitzen algunes coves, com les de la Faringalla i adjacents, i unes quantes balmes 

Coves de la Faringalla.

En altres paraules: reuneix les característiques dites abans perquè hi pogués haver establiments humans prehistòrics. Val a dir que la composició pètria argilosa d'aquest coster no ajuda gens l'estudi de possibles petjades primitives, ni mai s'han emprat suficients recursos per aquesta finalitat.

Si bé és cert que encara no hem estat capaços d'anar més enllà en aquesta recerca prehistòrica, si que tenim evidències més “properes”. De la petjada romana a La Nou, en són ben paleses les diverses troballes que s'han realitzat al terme, i en concret a la zona objecte del nostre estudi, en tenim documentades diverses al s.XX. (2)

EDAT MODERNA. EL PLET GIRALT- FORTUNY

Tenim registrat des del s. XVI documentació relativa als horts del torrent, que tot i les seves limitacions ens contextualitza algunes peces de les nostres indagacions. Circumscrivint-nos a les dades que ens aporta el plet Giralt-Fortuny (3) i, mitjançant l'anàlisi de diferents apartats dels textos, ho podem constatar:

·         Any 1569: Capítols matrimonials de Tecla Rocamora. Constitueix en dot al seu marit Gabriel Virgili “una peça de terra a la partida de La Font, collint dos arrobas de cànem”.

·         Any 1634: Capítols matrimonials de Nicolau Fortuny i Tecla Virgili. Anotació d'una “peça de terra a la partida de La Font, afrontant a solixent amb lo torrent, i a mitgdia i tramontana amb Rafael Martí”.

·         Any 1659: Al castell d'Altafulla, seu del Senyor feudal, té lloc la confessió, (declaració que feien els vassalls de reconeixement dels drets senyorials, anotats en els capbreus) de Joan Fortuny, pagès de La Nou. Declara la possessió d'un “hortet de regadiu amb aigua de La Font, afronta amb lo torrent de La Nou i amb Joan Martí”.

·         Any 1712: anotat “que la peça de terra situada a la partida de La Font, de tinguda un corto poc més o menys, segon la costum del bon pagès, sols ha collit y pogut collir franc per lo amo... tres quartans de cànem, que se comprèn seu mitga roba” És la mateixa peça de terra, on l'any 1709  ha produït “dos robas de cànem, i el cànem s'ha venut de 1703 a 1710 de promig a tres lliures la roba”.

AGRICULTURA DE REGADIU AL CAMP DE TARRAGONA AL s. XVIII. VITALITAT DEMOGRÀFICA

Per posar en context històric la situació agrícola del camp català, i concretament el Camp de Tarragona, cal constatar les profundes modificacions que arribaren a alterar substancialment el paisatge fins aleshores conegut (4). A banda dels conreus de secà en plena expansió, com la vinya i els garrofers, al Baix Gaià i com hem vist en el cas del plet anterior, el conreu de plantes industrials com el cànem o també el lli, tenen una gran empenta.

·         El CÀNEM un conreu cabdal als horts.

En el plet anterior queda palès la importància del conreu del cànem des de com a mínim el s.XVI, a les terres de regadiu de La Nou. Una rellevància que fou comuna a moltes hortes del Camp de Tarragona. Tant és així, que des del port de Tarragona s'exportava a diverses parts del món (5). Molt apreciat pels seus usos alimentaris (canyamons) i, per damunt de tot, pels usos  industrials: vestits, veles navals, cordatges, espardenyes, cistells, paper.... 

Gravat recol·lecta de cànem.

Aquest conreu necessitava set regs (6): un a l'abril (per preparar la terra), tres regs al maig, dos regs al juny i un reg al juliol (per l'arrencada), i, un cop arreplegat i sec, encara es posava en unes basses d'aigua per amarar el cànem –basses canemeres- per fer-ne fermentar les parts llenyoses i poder-ne separar les fibres (d'ací ve la dita: Hi estaràs més que el cànem a l'aigua). Tot seguit, es deixava assecar al sol i s'esmicolaven les garbes per extreure'n les fibres, fins a obtenir el cànem industrial. Com a part de la rotació del cultiu del cànem (que s'arrencava al juliol), normalment es feia guaret amb blat i ordi en anys alternatius, o també es conreava el fesol, per l'autoconsum i per la seva aportació de nitrogen al sòl, enriquint la terra. 

Altres cultius més minoritaris eren: les faves, les guixes, les cebes i els alls (7). En el cas dels pobles baix gaianencs, com Ardenya, La Riera o Altafulla, on el riu Gaià proporcionava les condicions idònies, el conreu de plantes industrials és molt destacat. A tall d'exemple, a La Riera, entre 1752 i 1799 es comptabilitzen 73 teixidors i 8 aprenents (8). En el cas de La Nou, hi ha anotats almenys dues famílies (Duch i Sagalà), en les quals algun membre es dedica a aquesta activitat industrial.

Aquesta bonança agrícola, tant en terres de secà com de regadiu, es tradueix en una gran puixança demogràfica. La Nou, entre 1718 i 1787, pràcticament duplica i rejoveneix la població. Segons el cens de Floridablanca (9) l'any 1787, comptava amb 227 habitants: “1 teniente de cura, 9 labradores, 25 jornaleros, 1 artesano, 191 menores/sin profesión específica”. Els menors de 25 anys representaven el 57,7%,  de 25 a 50 anys el 26%,  i els majors de 50 anys el 16,3%.

L'historiador Pierre Vilar (10), estudiós de totes aquestes innovacions al camp català, en la seva extensa i documentada obra, ens aporta una visió molt precisa de l'expansió i els esforços per regar durant aquest segle. En paraules de Vilar, es visqué una autentica “febre de l’aigua”, comptabilitzant mitjançant els registres del Real Patrimonio unes 1.554 concessions entre 1723 i 1808 a Catalunya. Si ens centrem als nostres indrets –Corregiment de Vilafranca i Camp de Tarragona-, els descriu en general com d'una gran indigència pel que fa a l'extensió dels regatges. Aquest fet ho atribueix al florent predomini de la vinya, que proporcionava molts beneficis, i a la arboricultura, conreus que no exigeixen per regla general del reg. El mateix autor fa un seguiment de totes les concessions d'aigua fetes al Corregiment (11). Així mateix, en el mapa general de Catalunya on assenyala amb punts les concessions, La Nou és l'única localitat de la conca del Gaià marcada, amb una concessió d'aigua corrent. L'explicació la veurem posteriorment amb els establiments fets l'any 1749 a Isidre Pastor, i l'any 1750 als antics regants.

A La Nou, a banda de l'aigua que discorre pel torrent, petits pous a l'entorn del mateix es basteixen per l'aprofitament de les capes freàtiques properes, les anomenades sínies de sang amb catúfols.

Sínia de sang de tracció animal.

El mateix Vilar cita “les sínies per a pouar directament dins el riu o les síquies, i a la plana, els simples pous per elevació per força animal, són els mitjans tècnics igualment a l'abast dels més modestos propietaris” i com a extensions regades assenyala, “de promig petites superfícies, d'una, dues, tres mujades (12), força sovint, de sis a dotze, més freqüentment, un jornal o un jornal i mig si es tracta de vinyes o fruiters, de cinc o sis quarteres de llavor (equivalent a dues mujades) si es tracta de camps” i resumia el pensament prevalent aleshores “Una fanega de riego vale como cuatro de secano y produce lo mismo”. Un altre dels avantatges del regatge és que permet suprimir els guarets, i combinar collites de cereals o llegums amb conreus de farratges com l'alfals.

En el cas de l'aigua del torrent de La Nou, a banda del seu ús agrícola, era bàsica per l’ús domèstic. Com molt bé apunta Joan Carles Blanch (13) “L'aigua de les Fontanilles va ser emprada pels veïns de La Nou pel consum domèstic i l'anaven a buscar a peu, pel camí de La Font amb càntirs i tines. Els més afortunats tenien cisternes a casa, on emmagatzemaven les aigües pluvials. En el s. XVIII, es documenta les penúries que tenia el poble per obtenir l'aigua per al consum diari i les molèsties que causava el fet d'anar a buscar-la tan lluny”.

Les Fontanilles actualment.

EL QÜESTIONARI DE ZAMORA

Tot i que des de una visió més general, tenim la descripció de finals de segle del escriptor, viatger i funcionari de la Reial Audiència de Catalunya entre 1784 i 1791, Francisco de Zamora. L'any 1790 va elaborar un detallat qüestionari que va enviar a les localitats catalanes. Mitjançant 183 preguntes, redactades i contestades en castellà, interpel·lava als municipis sobre clima, situació, agricultura, aspectes geogràfics, comerç, administració, història, etc. (14)

La Nou, en aquesta època era el poble situat més al sud del Corregiment de Vilafranca, fronterer amb el de Tarragona, on s'hi havien annexat després de la Guerra de Successió, per raons polítiques i econòmiques els municipis litorals compresos entre Vilanova i Tamarit, inclosos La Riera, Ferran i Virgili, històricament pertanyents al  Corregiment de Vilafranca.

Pel que fa als conreus de regadiu al Corregiment de Vilafranca, Zamora comenta en termes generals  “Las tierras de regadío podrían aumentarse mucho con norias y minas, lo que no se hace por falta de fondos, y en parte por desidia.... los huertos y regadíos que hay en este Corregimiento son pocos, a excepción de los lugares de San Quintín, San Pedro de Riudevitllas, Terrasola, Capellades, Vendrell, Selma, Villarodona, Vilardida, Aiguamurcia, Pont de Armentera, Roda, Pobla de Montornés, y el lugar de Santa Oliva, Gelida y La Nou, que riegan sus tierras con agua corriente” … “Las verduras son buenas y en particular las coles de verano.... destaca el cultivo del mimbre (cànem) que se vende a 20 reales el quintal... sirven para atar los aros de los toneles que se necesitan para el mucho vino que se coge o se embarca para el aguardiente” …” el agua de las rieras se eleva con presas, está establecido por la Intendencia, se riega según el orden dispuesto por el establecimiento, y se paga una cierta cantidad de entrada y un canon anual”, i afegeix “Estos establecimientos dan ocasión a muchos pleitos”. Una asseveració que queda ratificada en el cas de La Nou, i que com veurem tot seguit, donà lloc a un embolic jurídic gens fàcil de gestionar.

DE FORA VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN

Un fet va trencar el fràgil equilibri que mantenen els regants des de temps remots per l’ús de les aigües del torrent. Uns usos que interconnectaven amb el dret romà i els posteriors drets senyorials (15). Aquest esdeveniment va ser la sol·licitud i posterior concessió del dret de reg de les aigües del torrent de La Nou per part d'Isidre Pastor, veí de Tarragona (16). Isidre, a banda de les possessions a La Nou pertanyents per herència a la seva muller, també va adquirir terres properes al torrent (17) .

Heus ací un extracte de la sol·licitud, la concessió i els plets posteriors:

CONCESSIÓ DELS DRETS DE L'AIGUA DEL TORRENT DE LA NOU A ISIDRE PASTOR. ANY 1749

Barcelona, año 1749. Autos sobre precario o nuevo establecimiento solicitado por Isidro Pastor vecino de Tarragona, del agua del torrente de La Nou, para el riego de sus tierras en La Nou (18):

“En autos del Tribunal y Juzgado de la Intendencia General de este Principado de Catalunya y ramo de la Real Cabrevación.... Precario Dr. Isidro Pastor:

El Dr. en medicina Isidro Pastor de la ciudad de Tarragona... dice: Que cerca del lugar de La Nou, Corregimiento de Vilafranca, existe un torrente llamado de La Nou, 

Vista parcial Torrent de la Nou.

en el que nace una poca agua como cosa de una teja (19), cuya agua pasando por debajo del pueblo va a pasar cerca de algunas tierras que el suplicante tiene en el término de otro lugar, y pasando de aquellas se la absorbe toda la arena del mismo torrente, en que ninguna se puede aprovechar de ella. Y si bien el suplicante está en posesión de usar el agua para el riego de sus tierras y para lo demás que le conviene de tiempo inmemorial, con todo no pudiendo encontrar título, desea obtenerlo de Vs. En el D. nombre de S.M. Con la facultad privativa... y poder restablecer, vender, o en otro modo alinear, la que sobrase. Y no pudiendo ser, como no será esta concesión en daño del público, ni en perjuicio del derecho a terceros como ofrece justificar, si en utilidad y beneficio del Real Patrimonio mediante la entrada y censo anual moderadores que opere.                                            

Pide y suplica.... se digne Vc. Conceder a favor del suplicante y los que en su día sucedieran, Precario o nuevo establecimiento de toda la agua que discurre por el torrente llamado de La Nou tomándola desde el paraje en donde nace hasta donde se la absorbe la arena, que será de distancia de cosa de un cuarto y medio de hora, con la facultad de usar de aquella para el riego de sus citadas tierras y demás que le convenga, privativamente o quales otros, y con la facultad también de poder reestablecer, vender y en otra manera, alinear, la que sobrase bajo el censo anual y entrada moderada que ofrece satisfacer, a cuyo fin sean hechas las provisiones oportunas  y arreglada la correspondiente escritura del establecimiento...” 

El testimoni aportat per Isidre Pastor va ser Joan Oliver del Catllar, antic resident de  La Nou:

“En la ciudad de Barcelona a diecinueve de julio de 1749. Pareció Juan Oliver, labrador de la villa del Catllar, corregimiento de Tarragona, testigo citado y ministrado por parte e instancia del Dr. en medicina Isidro Pastor, ...... dijo: Que es cierto y verdadero que en el término de La Nou se halla un torrente nombrado de La Nou, por cuyo torrente discurre una poca de agua, y esta, pasando por más abajo del expresado lugar, va a pasar cerca de unas tierras que allí posee el nombrado Dr. Pastor, y es cierto que este, de tiempo antiquísimo por sí y por medio de sus antecesores, está con la quieta y pacifica posesión de usar y valerse de las mencionadas aguas para el riego de cosa de unas dos quarteras de semilla de las mismas tierras, y lo afirma a saber el testigo por estar bien noticioso y capaz de los mencionados parajes, aguas y tierras de que se trata a causa de haber habitado por espacio de siete años en el propio lugar de La Nou, y haber oído decir a diferentes personas de mayor edad que el testigo, que los antecesores del nombrado Dr. Isidro Pastor, de muchos años a esta parte han estado en la posesión de las expresadas aguas para el riego de las referidas dos quarteras de semillas de tierra sin contradicción de persona alguna......

Va ser rubricat per: D. Pedro Geronimo de Quintana, del Consejo de S.M., Oidor de la Real Audiencia y Asesor General de la Intendencia; el notari Salvio Rovira, i el testimoni Joan Oliver, que tenia trenta-quatre anys, no va signar per “no saber escribir”.

El cinc d'agost del mateix any, el Fiscal emet la resolució:

“El Fiscal de esta Intendencia, en vista de las declaraciones que anteceden, por donde consta de la posesión que alega el suplicante de valerse de las aguas del torrente de La Nou para el riego de las tierras que explica el suplicante en su petición: No hallo reparo en que se le otorgue al suplicante el título de precario o nuevo establecimiento de la conformidad lo pide, y con la facultad de poder establecer a otros a censo de nuda percepción, pagando de entrada quarenta reales en beneficio de la Real Capbrevacion y censo de tres sueldos”.

Com era previsible, la reacció inconformista dels regants antics va ser immediata. Es veien  arrabassats de cop i volta d'uns drets llunyans. L'actitud individualista d'Isidre Pastor –per altra banda, molt comú en les llicències hidràuliques registrades en les concessions-, i les omissions en la seva sol·licitud del precari dels drets d'altres regants, va sacsejar la concòrdia entre ells. Ja preveient una rèplica dels antics regants, Isidre Pastor va adreçar un correu (20) al seu parcer a La Nou, Joan Canyelles, per acudir a cercar el suport del Senyor Feudal (Marqués de Tamarit), atès que aquest estava recaptant des d'antic una contribució –tasca- sobre l’ús de l’aigua. D'aquesta manera, pretenia  demostrar els seus drets. O bé, en últim terme, arribar a les instàncies corresponents de Vilafranca, seu del Corregiment al qual pertanyia La Nou.

“Responent al que de paraula me ha dit la Madalena (¿), sols dec dirvos que lo anar a Vilafranca, me apar (sembla) be habenti posat pena de acudir. Pero no deixeu de dir que me apar seria be arribarse primer al Sr. Marques  y dirli nos defensia en atencio que en lo capbreu diem que fa tasca ab sa oygna (aigua) per regar, senyal evident que lo Señor ha donat als que tenim terra per poder regar y aixi ma apar que ans se lin donia sentida, no dubto que nos defensara que és lo que puc dir en esta mateixa.

Tarragona, juny a 28 de 1749. I. Pastor.”

Atès que els conflictes entre les dues parts per la disputa de l’ús de les aigües del torrent sovintejaven, una de les vies legals emprades per la protecció dels drets concedits era la sol·licitud de bans a la Reial Audiència (21). Per tal causa Isidre Pastor va recórrer als tribunals reivindicant els seus drets (22):

“Ilmo. Dr. en medicina, Isidro Pastor, domiciliado en la ciudad de Tarragona, contra Juan Dalmau y otros. 1751.

Según tribunal a cinco de agosto de 1749, se concede en enfiteusis de la facultad de regar y valerse privativamente a qualquier otros, de toda la agua del torrente nombrado de La Nou, cerca del lugar del mismo nombre de La Nou, tomándola desde el paraje que nace hasta donde se la sorbe la arena, que será de distancia un quarto y medio de hora, para el riego de las tierras que tiene en dicho lugar y demás fines que le convenga, a censo de 3 sueldos... pero no obstante dicho establecimiento, no duda molestarle Juan Dalmau, Andres Dalmau, Rafael Padro, de dicho lugar de La Nou y otros.. PIDE: Que cesen y abstengan de molestar a esta parte en el uso de las referidas aguas a él establecidas, y que se interponga justicia con enmienda de daños, intereses y costas”.

Per els perjudicis se’ls demana  una penalització de 200 lliures, i són citats, segons l'acta de la parròquia d'Altafulla (09/05/1751) els següents “veïns i terratinents” de La Nou: Joan Dalmau, Andreu Dalmau, Joan Rovira, Rafael Padró, Pau Martí, pagesos de La Nou; Josep Soler, pagès de La Riera; i Manuel Pinyol, pagès de Virgili.

Anotem com els batlles de La Nou en aquest període, estan directament implicats en aquests afers, així a l'any 1748 ho és Josep Dalmau (de dalt); l'any 1749, Joan Dalmau, fill de Josep; i l'any 1750, Andreu Dalmau (de baix). També és el cas dels jurats, Rafael Padró o Pau Martí.

CONCESSIÓ DELS DRETS DE L'AIGUA DEL TORRENT DE LA NOU ALS ANTICS REGANTS. ANY 1751

Al seu torn, els antics regants es mobilitzaren i van sol·licitar un nou establiment a les autoritats al·legant els seus drets seculars, així com la desavinença amb alguns dels arguments utilitzats per d'Isidre Pastor en la seva instància de l'any 1749, i amb aquesta finalitat, aporten dos testimonis per ratificar els seus arguments: Pere Ferrando i Joan Fortuny (23).

Autos sobre Precario o nuevo establecimiento solicitado por Don Juan Dalmau y Andres Dalmau, y en representación de Juan Rovira, Rafael Padró, Pablo Martí, José Soler y Manuel Piñol.

“Barcelona, a diecinueve de mayo de 1751. 

Camí de les Fontanilles.

·         Testimonio 1: Pedro Ferrando, de la familia del Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona, testigo citado y ministrado por parte  a instancias de Juan Dalmau y Andres Dalmau, DIJO: Que es cierto que los nombrados por dicha Instancia y por medio de sus antecesores de tiempo antiquísimo se hallan en la quieta y pacifica posesión de usar y valerse respectivamente de las aguas de las fuentes que nacen en terrenos de los nombrados Juan y Andres Dalmau para el riego de sus tierras, tomándolas en el torrente nombrado de La Nou, que pasa por debajo del mismo lugar de La Nou, por medio de la presa que expresa en dicha instancia, y lo afirma  saber el testigo, y haberlo visto y observado de esta parte a unos quince o dieciséis años, a causa de tener un hermano en el propio lugar de La Nou, y haberse en el citado tiempo conferido muchas veces con él y haberlo oído de otras personas de mayor edad y experiencia que no el testigo, quienes afirmaban haberlo igualmente visto y observado, y ser muy público y notorio en el citado lugar de La Nou....”.

·         Testimonio 2: Juan Fortuny, estudiante de filosofía, residente en esta ciudad de Barcelona, testigo citado y ministrado a instancias de D. Juan y Andres Dalmau. Mediante juramento afirma: Que es verdadero que los nombrados en la presente Instancia, que por sí y por medio de sus predecesores de tiempos inmemoriales, se hallan en quieta y pacifica posesión de usar y valerse respectivamente de las aguas de las fuentes que consta en la referida Instancia, y nacen en las propias tierras de los nombrados Juan y Andres Dalmau, para el riego de sus tierras, tomándolas aquellas en el torrente nombrado de La Nou, por medio de una presa y conductos que pondera la dicha Instancia. Y lo afirma el testigo, por haberlo visto y observado desde sus primeros años a causa de ser nativo del referido lugar de La Nou, y haberlo oído decir muy públicamente en el propio lugar a personas mayores. El testigo es primo hermano de Andres Dalmau y Rafael Padró, de edad diecinueve años.

Un cop exposats tots aquests arguments, el Fiscal  RESOL:

“El Fiscal de esta Intendencia, que en atención que por los testigos resulta la posesión que alegan los suplicantes de valerse y distribuirse entre sí para el riego de tierras propias las aguas que nacen en terreno privado de Juan Dalmau y Andres Dalmau, también suyo, y que estas las cogen dentro del torrente que expresan en su instancia, por medio de una pared de cal y canto, y que este uso en la conforme referida no es perjudicial al público ni de terceros. DECLARO, que se les otorgue el título de PRECARIO de continuar el uso de dichas aguas, en el modo y conforme lo han usado y piden, pagando de entrada sesenta reales en beneficio de la Real Cabrevación y un censo anual de cinco sueldos, que parece proporcional en atención de ser propias las aguas de otros de los suplicantes Dalmau, y sin perjuicio de otro censo que tal vez se hallase impuesto y que, en el pago del censo, sean mancomunados todos los interesados en este precario”.

Así lo proveyó y firmó el Sr. Intendente General con acuerdo del Il. Sr. Antonio de Serra y Portell del Consejo de S.M. Su oidor de la Real Audiencia y Asesor interino de esta Instancia.

L'enrevessament del cas, com veiem, queda mal resolt amb dues concessions de les aigües: La d'Isidre Pastor i la dels antics regants. El funcionari veient en aquest últim cas el dilema en que es troba, deixa palès que el cens es pagarà “sin perjuicio de otro censo que tal vez se hallase impuesto”.

Un cop atorgat el Precari als antics regants, aquests veuen enfortit el seu posicionament en el plet que els hi havia interposat Isidre Pastor (24), així argumenten: “de esta parte de diez, veinte, treinta, quarenta, cinquenta, cien y más años y de tanto tiempo que no hay memoria de hombres en contrario, se hallan los suplicantes y otros sus principales, en la quieta y pacifica posesión del agua que naciendo en unas fuentes que hay en tierras de los suplicantes Andres Dalmau y Juan Dalmau, discurren por un torrente llamado de La Nou, que pasa por debajo del dicho pueblo, para riego de las tierras que tienen en el término de otro lugar, tomándola del mismo torrente por medio de una presa y conductos que de antiquísimo tiempo tienen todos los particulares referidos, y mantienen a sus costas cada uno por su turno y en el día o días que tienen señalado según costumbre antiquísima... pero no hemos encontrado títulos de estas aguas en el Bayle General de Cataluña, considerándose fácil su extravío por las guerras y turbaciones del Principado, y desean obtener de Vs. Precario o establecimiento de otra agua para poder continuar pacíficamente la alegada posesión... El Fiscal expresa:  ...las aguas las recogen dentro del torrente por medio de una pared de cal y canto... 

Camí de la Font a les Fontanilles.

pagando 60 reales en beneficio de la Real Cabrevación y censo anual de 5 sueldos. Concede la facultad de utilizar las aguas a los vecinos y terratenientes ... ampliando a otros enfiteutas y sus sucesores si hacen uso de aquella facultad, quedando siempre salvos a la Real Hacienda el dominio directo y alodial con todos los luismos, tercios, foriscapios, censos, fadiga de treinta días, y demás derechos dominicales y regalías que le compete.

Por entrada de dicho Precario, y en quanto menester sea nuevo establecimiento de la referida facultad han dado, y realmente pagado los nominados 70 reales de ardites.”

Un dels arguments aportat per l'advocat dels antics regants és la carta vista anteriorment d'Isidre Pastor al seu parcer Joan Canyellas, on s’expressa la necessitat d'anar a cercar el suport del Marqués de Tamarit, Senyor del terme, atès que cobrava impost -tasca- per les aigües de reg, cosa que demostrava que un altre marquès anterior va donar l'aigua als que tenen terres per regar.

Al judici, celebrat el 12 de juliol de 1751, van assistir::

• Juan Dalmau, y por su ausencia Isabel, su consorte. (Isabel Soler)
• Rafael Padró, y por su ausencia, Isabel, su consorte. (Isabel Blanch Dalmau)
• Pablo Martí, y por su ausencia, Cristina, su consorte. (Cristina Pros)
• Bernat Pinyol

Al·leguen els antics regants que Isidre Pasto, en sol·licitar la titularitat de les aigües, no havia acreditat cap títol antic, i “había proferido mala fe al ocultar que las aguas nacían en tierras de Juan y Andres Dalmau, y también que habiendo publicado el orden de Vc. para que todos los que usasen agua del torrente que manifestasen sus títulos, el 28 de junio de 1749, escribió carta a su parcero, para que dijese que sería bueno antes de todo acudir al Marqués de Tamarit para que les defendiera, y que después de acudir a Vd.  para obtener el referido establecimiento, y diciendo que no era perjudicial a terceros (…)”

ELS MORENES, HEREUS DELS DRETS D'ISIDRE PASTOR SOBRE LES AIGÜES DEL TORRENT DE LA NOU

Seguint fil per randa la documentació manllevada de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, constatem com la titularitat dels drets d'Isidre Pastor es transfereix per via hereditària a la nissaga dels Morenes (25). Ho corroborem en la declaració del capbreu de l'any 1799, del dia 5 d'abril. L'advocat i procurador Josep Huguet, exposa: “en representación de los nobles Carlos de Morenes y Bertran y Maria Morenes y Pastor, usufructuaria y propietaria, según escritura ante notario de Tarragona Salvio Fabregat (15/12/1798) tiene la facultad de usar y valerse privativamente a qualquiera otros, de toda el agua que nace en el torrente llamado de La Nou, existente cerca del lugar del mismo nombre del Corregimiento de Vilafranca, tomándola desde parajes en donde nace dicha agua, hasta donde la sorbe la arena, que será la distancia de un quarto y medio de hora, para el riego de las tierras que los mismos sus principales tienen en el término de dicho lugar de La Nou y demás que les convenga, y asimismo la facultad de establecer a otros el agua sobrante bajo censo de nuda percepción, se tienen dichas facultades por el rey, Nuestro Señor (Que Dios guarde) y bajo su directo y alodial dominio a censos de tres sueldos moneda de ardites, anualmente pagaderos a los cinco de agosto. Y pertenecen a dichos sus principales, a saber, el nombrado Don Carlos de Morenes, como usufructuario que supone ser de los bienes de la nombrada Doña Maria de Morenes y Pastor, su consorte durante el matrimonio de los dos, y a la referida Doña Maria de Morenes y Pastor, como heredera universal del Dr. Fructuoso Pastor y Macip, su padre, en testamento Not. Fco. Caputo (Tarragona 10/03/1767). Dicho Fructuoso Pastor, pertenecía como heredero universal del Mgo. Isidro Pastor, Dr. en Medicina, su padre, por testamento del notario Fco. Caputo (Tarragona 13/08/1756), que a dicho Isidro Pastor, pertenecían las referidas facultades por título de establecimiento de más, otorgado a su favor por el Muy Iltre. Sr. Intendente General de este... en escritura del cinco de agosto de 1749.

Suposem que el bon veïnatge entre ambdós concessionaris de les aigües del torrent no era gens assossegat, per més que estiguessin delimitats els drets de cadascun d'ells. Drets que trobem ratificats als anys 1800 y 1830 (26).

Antiga ubicació de la Font dels Canons.

Santa Magdalena de La Nou.

Censos imposats  abans de l'any 1800 a La Nou:

·         Nº 77- Lo Dr. Isidro Pastor, domiciliat a la ciutat de Tarragona, per les aigües del torrent de La Nou,  en lo terme del mateix nom, als 5 d'agost. Imposat l'any 1749, 3 sous. En 1799, D. Carlos y Dª. Maria de Morenes, domiciliats en dita ciutat.

·         Nº 95.- Joan Dalmau i altres terratinents del lloch de La Nou, per les aigües de una font que discorren per lo torrent del mateix nom, a fi de regar terres, i fan de cens, imposat al 21 de maig de 1751, 5 sous.

Es torna a reincidir en la relació de l'any 1830:

“Relación de los sujetos que en este pueblo, en 1830 están en posesión de pagar censos al Real Patrimonio, según orden del llevador que se me dio, y también de los que no han podido examinarse de las posesiones de los consabidos establecimientos.

Don Isidro Pastor, y hoy en día el Barón de las Cuatro Torres, que en Tarragona paga 3 sueldos. Juan y Andres Dalmau, Juan Rovira, Rafael Padró, Pablo Martí, José Soler y Manuel Pinyol, que pagaban 5 sueldos, hasta otro no ha podido sacarse en claro si están en posesión de pagar”. 

Per cloure, al s. XIX hi trobem dues referències significatives: Madoz (27), on, parlant dels regants del riu Gaià a mitjans de segle XIX, nomena els que regaven directament del mateix riu: Salomó, Vespella, La Riera, Altafulla i Tamarit. Quant a La Riera, ens diu, que a més obtenia aigua d'un afluent seu, el torrent de La Nou, del qual també regava La Nou la poca extensió no secanera que té el poble.

Unes altres dades les aporta la historiadora Cardó (28). Dels conreus de La Nou, apunta: ”Una cartilla d’avaluació de 1862, diu que en un jornal de regadiu eventual, es cullen 20 quarteres d'ordi, 19 roves de cànem i 5 quarteres de fesols”.

Així mateix, es fa ressò de les dades estadístiques de l'any 1863, dels conreus de regadiu a La Nou: 2'29 ha. de cereals que representava el 0,91% de les terres dedicades a la terra.

 

En el proper article, parlarem de com en el s. XX, aquest ús de les aigües del torrent passa de tenir el seu màxim apogeu, amb una vigorosa Comunitat de Regants, a la pràctica desaparició a l'últim quart del segle, deixant el testimoniatge d'uns pocs i reduïts horts familiars, quasi com a relíquies d'altres temps.

 Lluís Virgili Virgili. Gener 2023

         

NOTES

1.      Nom que pren el torrent que prové de la muntanya de la Serralta (Vespella) quan entra al terme de La Nou, i que posteriorment es fusiona amb el torrent de mas d'en Plana o de Vespella, per afluir al riu Gaià, ja al terme de La Riera.

2.      20/12/1910- Diario de Comercio: “En las excavaciones que se practican en el pueblo de La Nou para la conducción de aguas, han sido encontrados tres esqueletos humanos. Al lado de uno de ellos había una lámpara romana de barro cocido. Los tres estaban de cara a mediodía. También se ha encontrado trozos de cerámica y un horno de escasas dimensiones, que aún conserva en sus paredes las señales del fuego.

28/04/1915, Diari Tarragona: “Don Pablo Dalmau y Calaf, del pueblo de La Nou, ha regalado al Sr. Arzobispo con destino al Museo Diocesano, tres monedas de cobre antiguas, una lamparilla funeraria de barro romano, y varios fragmentos de vasos con relieves de interés y mérito arqueológico”.

3.      Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Reial Audiència. Plets civils.22725. (1707-1713). “Causa de Jaume Giralt de Vespella, contra Josep Fortuny de La Nou, sobre reclamación de los bienes de la difunta Tecla Virgili, viuda de Pedro Juan Virgili”.

4.      Rovira i Gómez, Salvador- J. (1987) “Transformacions agrícoles setcentistes al Baix Gaià” Estudis Altafullencs, núm.11.

5.      Cardó i Soler, Josepa (1983). L'evolució dels conreus al Camp de Tarragona al segle XVIII. Institut d'Estudis Vallencs. Valls.

6.      Ramon i Sumoy, Ricard (2022). La Lluita per l'aigua a la conca baixa del Gaià. Cossetània Edicions. Valls.

7.      Rovira i Gómez, Salvador J. (2012). Història del Baix Gaià. II Edat Moderna. Cossetània Edicions. Valls.

8.      Magriñà i Porta, Gemma (1997). Els teixidors del Baix Gaià al s. XVIII. Estudis Altafullencs, núm. 21.

9.      Cens de Floridablanca de l'any 1787. Cens elaborat pel Comte de Floridablanca, ministre de Carles III, considerat el primer cens espanyol de població, seguint tècniques estadístiques modernes.

10.  Vilar, Pierre (1975). Catalunya dins l'Espanya Moderna. Les transformacions agràries del segle XVIII català. Vol III. Edicions 62. Barcelona.

11.  Ibídem. Concessions obtingudes del rei entre 1715 i 1808 per la utilització agrícola de les aigües segons el Patrimoni Reial (Batllía general, 2ª classe, Aa 33-122). El Patrimoni Reial té el domini sobre totes les aigües. Totes les aigües només poden ser utilitzades quan l'usuari en sigui “establert” pel rei mitjançant un cens anual i una entrada. Moltes de les concessions d'aquest segle, no son sinó “nous establiments” o “precaris”, és a dir, confirmacions de drets a regar molt vells.

12.  Virgili i Virgili, Lluís, (2011). Llibre Consell del Lloch de La Nou. Cossetania Edicions. Valls. Pesos, monedes i mesures, “la mujada o jornal de terra, equivalia a 25 destres en quatre caires, o tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia: 4.964,74 m2.

13.  Blanch i Torrebadell, Joan Carles, (2011). La Nou de Gaià. Cossetània Edicions. Valls.

14.  Barba i Roca, Manuel, (1991). El Corregiment de Vilafranca del Penedès a l'últim terç del s. XVIII: respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Ed. Museu de Vilafranca.

15.  Serrano Jimenez, Lluís (2012). Bans aigües i drets de propietat en el segle XIX. Estudis d'història agrària. Núm.24. Barcelona.

16.  Virgili i Virgili, Lluís (2011) Llibre Consell del Lloc de La Nou. Cossetània Edicions. Valls. p.218: Els Pastor eren una rellevant família tarragonina, vinculada a La Nou, pel matrimoni entre Isidre i Rosa Macip i Sirvent. Rosa tenia arrels maternes a La Nou, entroncades amb les famílies Plana, Boada i Sirvent. El fill d'Isidre i Rosa, va ser el Doctor en Dret, Fructuós Pastor, que quan morí, la seva vídua, Maria, es casà amb Carles Morenes -també vidu-, i la filla de Fructuós i Maria, també de nom Maria, al seu torn es casà amb Antoni Morenes, fill del primer matrimoni de Carles. Aquests llaços familiars, son l'origen de la vinculació dels Pastor-Morenes amb La Nou, i que tanta transcendència tingué  en l'esdevenir del poble arran de l'establiment residencial dels Barons de les Quatre Torres.

17.  Arxiu Històric de Tarragona (AHT). Any 1748. “Joan Virgili del Racó, ven a Isidre Pastor, metge doctor de Tarragona, finca dita dels Paradons o camí de la Font, que llinda amb Pau Martí, dit del barri, per 14 lliures, moneda de Barcelona“. Not. Marià Martí Redolat.

18.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Real Patrimonio. BGRP. Procesos 1749. Ej.

19.  Ramon i Sumoy, Ricard (2022). La lluita per l'aigua a la conca baixa del Gaià. Cossetània Ed. Valls. ”unitats tradicionals de mesura dels cabals d'aigua: mola d'aigua; regadora d'aigua, la pixarada... la teula d'aigua s'equiparava al cabal d'aigua que podia passar per dins d'una teula”.

20.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Real Patrimonio BGRP. Procesos 1751, N2G.

21.  Serrano Jimenez, Lluís.(2012). Bans, aigües i drets de propietat en el s. XIX. Estudis d'història agrària. 2012.

22.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Real Patrimonio BGRP Procesos 1751 N2, G.

23.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Real Patrimonio BGRP. Procesos 1751 Nº5 Aj.

24.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Real Patrimonio BGRP. Procesos 1751 N2, G.

25.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Bailia Moderna. Intendència. Vol 440. Índice cabreo de las Rentas Reales del Corregimiento de Vilafranca 1749-1808.

26.  Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Real Patrimonio BGRP. Caixa 508. Llevadores de ventas. Bailias Corregimiento de Vilafranca.

27.  Madoz, Pasqual. Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid. 1846. 2ª ed.

28.  Cardó i Soler, Josepa, (1983). L'evolució dels conreus al Camp de Tarragona al segle XVIII. Institut d'Estudis Vallencs. Valls.