L'ESGLÉSIA DE LA NOU: CONSTITUCIÓ DE LA VICARIA PROPIA (1766), I AMPLIACIÓ DEL TEMPLE (1862-1880). Part 1.
L'ESGLÉSIA DE LA NOU: CONSTITUCIÓ DE LA VICARIA PROPIA (1766), I AMPLIACIÓ DEL TEMPLE (1862-1880). Part 1.
“ Qui vol fer una cosa troba sempre un mitjà, qui no vol fer res troba sempre una excusa” Proverbi àrab.
A l'últim terç del segle XVIII, La Nou estava immersa dins la conjuntura general del camp català de pujança econòmica i demogràfica. Fruit d'aquest entorn, el poble sol·licita a les autoritats eclesiàstiques la concessió d'una vicaria amb un rector resident al poble. S'addueix la necessitat d'atendre millor les necessitats espirituals dels feligresos, atès que fins aleshores sempre havien estat assistits per rectors forans.
El present article i el vinent pretenen contextualitzar uns
episodis de la història de La Nou que transcorren en un període d'uns cent anys
(1766-1868), on es barregen alhora diversos factors: directrius polítiques de
la monarquia borbònica; Règim Senyorial feudal del domini de la terra; o l'alta
religiositat de la població, estructurada a partir de les directrius emanades
del Concili de Trento (1).
Són temps on la societat, sotmesa a l'Antic Règim, estava
fonamentada en estaments, conformats pels privilegis i la propietat de la
terra. En aquesta comesa, el rector era el referent de la comunitat rural, tant
en l'aspecte doctrinari com en el d'enquadrament de la pagesia.
Ve a tomb afegir en aquestes notes preliminars com hi
conflueix temporalment (1789-1799) la Revolució Francesa, en què la burgesia
pren poder i desplaça el lideratge social que exercien l’aristocràcia i el
clergat. Dos models socials antagònics que defineixen uns trets distintius de
cada país.
ANTECEDENTS
L'església de La Nou, com totes les de la Catalunya Nova,
nasqué després de la Conquesta. Església
i castell eren els elements fixadors en l'arrelament de la població. El
cementiri tancava aquest cercle. De l'antic castell de La Nou, integrat dintre
la línia defensiva dels Castells del Gaià, no queden vestigis visibles, tan
sols fons documentals. Pel que fa a l'església, en un principi a les nostres
contrades l'única parròquia documentada és la de Santa Maria de Tamarit (2). L'església de La Nou es va crear
com a sufragània* de la d'Altafulla entre els anys 1154 i 1194 (3). La vinculació eclesiàstica (com
també la Senyorial) d'Altafulla i La Nou es mantindrà fins al s. XIX. Tot i la
dependència d'Altafulla, d'ençà de l'any 1573 fins 1767, l'església de La Nou
és atesa pels serveis del vicari de La Riera (4).
*església que depèn d'una parròquia eclesiàstica principal o matriu.
ADVOCACIÓ A
SANTA MARIA MAGDALENA
L'advocació a Santa Maria Magdalena
de l'església de La Nou no és gens inusual en els temples bastits abans de
l'any 1300 al Camp de Tarragona: Bonastre, La Masó, El Pont d'Armentera, Prades
(desapareguda), Bell-Lloc a Tarragona (desapareguda), l'han compartida amb La
Nou. Santa Maria Magdalena és d'entre les advocacions femenines, la més
nombrosa, després de la de Santa Maria.
Aquest patró onomàstic també es trasllada en els noms de baptisme femenins de La Nou (5).
L'ESGLÉSIA
POSTRIDENTINA
Des de la seva fundació al s. XII fins a la constitució en
vicaria pròpia a l'últim terç del s. XVIII, les noticies de l'església de La
Nou són poques i esparses. Les principals fonts fornidores d'informació ens
venen donades per: visites pastorals (6);
processos eclesiàstics (7);
anotacions en el Llibre del Consell (8);
o les aportacions fetes per l'historiador Joan Carles Blanch (9).
És un fet corroborat que l'església de després del Concili de
Trento emprarà principalment dues eines per circumscriure verticalment la
població:
a) Les
noves confraries devocionals. Juntament amb l'obra*, constituïen uns dels eixos
a través dels quals es materialitza la participació dels laics a la vida
parroquial.
b) La
figura del rector. Aquest exerceix un rol de control i cohesió social,
mitjançant una sèrie de recursos: Llibres sacramentals, Llibres sobre l'estat
de les ànimes, el salpàs... (10).
*administració de la parròquia.
EVOLUCIÓ DEL
TEMPLE. LES VISITES PASTORALS
De l'església primigènia no en queden restes apreciables.
Probablement fou un edifici de planta rectangular, d’una sola nau, cobert amb
volta de canó i un únic altar. Era el patró habitual en parròquies semblants.
No és fins la visita pastoral de l'any 1656 quan s'apunta una
minsa descripció del temple: Altar major dedicat a Santa Maria Magdalena, i un
altre altar dedicat a Nostre Senyora del Rosari (11).
Del campanar, s'anota que li falten cadenes i ganxos a les campanes (12).
Es dedueix, per les ampliacions posteriors, que les dimensions del temple al s. XVII no anirien més enllà d'uns 15 m. de llargada per uns 9 m. d'amplada. Un edifici que, atès el rerefons religiós i el control eclesiàstic en quant al compliment dels sagraments, delimitava notablement la cabuda dels fidels en les celebracions solemnes. Fet palesat en la visita pastoral de l'any 1651, on el capellà exposa el seu impel·liment per celebrar misses amb les portes obertes, a fi i efecte d'arribar a tots els feligresos que no pot encabir dins el temple.
Transcorren més de vuitanta anys, fins la visita pastoral de l'any 1737, per fer un esbós més acurat de les modificacions de l'església durant aquest lapse de temps. S'han incorporat nous altars i noves devocions. S’incorporen als existents els de Nostre Senyor Jesucrist (13) i Sant Isidre (14) – cal esmentar que en la capella de Sant Isidre tenien vas funerari propi les famílies Plana (15) i Dalmau, encara que en la mateixa visita, s'insta a no fer cap enterrament més i terraplenar aquest espai-. Clouen aquestes incorporacions, els copatrons de La Nou, els Sants Cosme i Damià, elegits per Vots del poble (16).
De les posteriors visites pastorals, la de l'any 1776, que
ens emplaçaria pels voltants del període del present estudi, no ens aclareix
res en aquest aspecte (17).
Hem d’arribar a la visita de l'any 1859 per assabentar-nos que en aquest
interval s'han afegit els altars de Sant Antoni (18)
i les Ànimes (19).
Lògicament tots aquests altars i advocacions requereixen la disponibilitat d'un espai físic. Joan Carles Blanch (20) ens descriu les modificacions que configuraran l'antiga església, i que arribaran fins l'ampliació de l'any 1877, que analitzarem en el proper article.
FINANÇAMENT
PARROQUIAL
El finançament parroquial era assumit localment. Tant les
responsabilitats de caràcter ordinari, ja fossin les referents al temple, com
l'enllumenat amb cera i oli, la neteja, i la conservació; o bé els serveis
religiosos, com misses, vespres, rosaris, lloguer de predicador per quaresma,
ofrenes públiques de pa; o les de caràcter extraordinari vinculades al temple,
campanar, rectoria...
Feta aquesta breu introducció de l'església de La Nou fins el moment en que el poble obté la vicaria pròpia, és convenient contextualitzar els grans canvis que experimenta el mon rural català.
ENTORN
POLÍTIC, SOCIAL I DEMOGRÀFIC
a) Política. Carles III fou rei
d'Espanya entre els anys 1759 i 1788. L'anomenat rei del “despotisme
il·lustrat” promogué reformes administratives i econòmiques; controlà la
influència del clergat; decretà el lliure comerç per alguns ports espanyols a
Amèrica, la qual cosa afavorí, entre altres, les exportacions catalanes
d'aiguardent. Tot i així, a l'últim quart del segle les guerres contra Gran
Bretanya (1779-83 i 1796-1804), i contra la República Francesa (1793-1795)
incidiren negativament en les limitacions del comerç marítim. D'altra banda, es
va imposant l'ús del castellà paulatinament a l'escola, l'administració, el
comerç, o es “recomana” en els usos religiosos, tot i que el Concili
Tarraconense de 1727 instà a que es prediqués en català.
El seu antecessor, Ferran VI,
havia signat l'any 1753 el Concordat amb la Santa Seu, en què se li reconeixia
la “possessió pacífica” del Patronat sobre l'Església. És a dir, al rei li
corresponia el nomenament de gairebé tots els càrrecs eclesiàstics. Això es
tradueix en una progressiva castellanització de l'episcopat i la supressió dels
concilis provincials i dels sínodes diocesans, pel fet que requerien un control
regi.
Si bé Carles III representà una certa apertura, el seu successor Carles IV (1788-1808), que fou coetani als esdeveniments de la Revolució Francesa, encarnà el tancament de fronters i l'estricte censura dels ideals innovadors d'aquelles reformes que propugnaven els nostres veïns.
b) Règim Senyorial. Baltasara de
Suelves i Montserrat, vídua de Suelves
i 5ª Marquesa de Tamarit, filla de Josep de Montserrat i Peguera, 4t. Marqués
de Tamarit i Catalina de Ustaiz, era la titular de la Senyoria
jurisdiccional, territorial i campal.
Pocs anys abans de la constitució
de la vicaria, Baltasara havia enviat els seus apoderats a La Nou, per prendre
possessió del “lloc i terme”, per proclamar el seu domini del mer i mixt imperi
– jurisdicció civil i criminal-. Fet recollit en document de data 16 de gener
de l'any 1762 (21), on
s'exigeix al poble “los diezmos, granos y frutos, los censos, réditos, rentas
y demás derechos y emulentos que los Señores anteriores, Marqueses de Tamarit,
han acostumbrado recibir y cobrar del citado lugar”. Així mateix, disposa, entre altres punts “que ninguna persona se atreva a
blasfemar, ni jurar en el Santísimo Nombre de Jesucristo Nuestro Señor y la
Gloriosa Virgen María, ni los Santos, ni Santas, del lugar, en cualquier
manera....” I afegeix “el juego está prohibido tanto
públicamente como escondidamente, al tiempo que se celebran los Divinos
Oficios, bajo la pena de perder lo que jugaban y de quince días de cárcel...”
El marquesat de Tamarit mantenia el privilegi de nomenar el batlle, cosa no habitual després de la Guerra de Successió, ja que la decisió majoritàriament la prenia la Reial Audiència. En aquests anys el batlle era Joan Dalmau, que succeí a Andreu Dalmau. Els regidors, en nombre de dos, eren nomenats per un mandat d'un any. En aquesta dècada (1760-1770), foren regidors: Nicolau Fortuny, Josep Virgili, Pau Martí, Marian Virgili, Antoni Virgili, Pere Vidal, Joan Gibert, Andreu Dalmau, Joan Llenas, Francesc Duch, Josep Fortuny i Miquel Figueras.
c) Agricultura. L'agricultura experimenta una notable pujança: ampliació de terrenys de conreu (rompudes), rotació de cultius, introducció del garrofer, arribada de nous productes d'Amèrica (moresc, patates, tomàquet...), i, principalment, l'auge del conreu de vinyes.
d) Demografia. La prosperitat
agrícola i manufacturera contribueix a que la població catalana augmenti
notablement al s. XVIII. En el cas de La Nou, ho constatem amb les dades que
ens proporciona el Cens de Floridablanca de l'any 1787 (22). Quant comparem aquest cens amb el de Patiño de
l'any 1715, en el qual es comptabilitzen unes 22 llars, que equivaldria
aproximadament a uns 120-130h., observem que en tan sols 72 anys La Nou quasi
duplica la població. En aquest increment demogràfic hi intervenen factors
econòmics, higiènics, alimentaris i mèdics. (23).
És el segle on s'incorporen al
cens del poble cognoms tan rellevants com: Duch, Figueres, Gelambí, Mercader,
Rafí, Riera, Vallvè, Ivern, Bertrulí, Llenas, Cendra, Ferrando, Gibert, Giralt,
Jansà, Guinovart, Llauradó, Pinyol, Ramon, Recasens, Ribera, Guardias, Rull,
Sans, Baduell, Cendra, Elias, Riera, provinents principalment de pobles del
nostre entorn i d'algunes comarques veïnes.
En sentit invers, també hi ha una emigració circumscrita sobretot en cabalers, i per via matrimonial. Els destinataris d'aquesta emigració són sobretot pobles veïns i especialment Torredembarra i Altafulla (24). Tot i això, el balanç migratori és molt favorable als residents de La Nou.
CONSTITUCIÓ DE
LA VICARIA DE LA NOU
Aquesta conjuntura sòcio-econòmica-demogràfica-religiosa...
comú en bona part del nostre entorn, empeny molts pobles a emprendre
l'ampliació o el bastiment de nous temples. Ho podem corroborar en els casos
propers de El Catllar (1776-1790) (25),
La Riera (1788-1790), La Pobla de Montornès, que pocs anys abans (1754 i 1758)
havia estat abatuda pels estralls de la verola (la pigota), realitza una
ampliació de l'església l'any 1778, i l'ermita
l'any 1782, Altafulla, Salomó, (26).
Aquestes edificacions eren tot un missatge de força de
l'Església Catòlica front als moviments racionalistes sorgits aquest segle, que
posaven en qüestió molts dels seus dogmes.
En el cas de La Nou, manllevant paraules de l'historiador
J.C. Blanch (27) “A finals del
s. XVIII es va fer una gran reforma de l'església medieval. Fins aquell moment
s'havien fet petites ampliacions sobre la marxa. L'encàrrec devia sortir de la
Visita de 1787 que, per desgràcia, no es conserva”, i en els apunts
bibliogràfics del mateix llibre consta l’existència d'un llibre de fàbrica, que
malauradament tampoc s'ha salvaguardat. (28)
Tot i no disposar de la documentació precisa d'aquestes obres, suposem que entre d'altres assumptes, es deuria habilitar una abadia pel nou vicari, i algunes reformes d'ampliació. L'únic referent són els plànols del temple que ens mostren com era abans de la seva ampliació (1862-1880), i que m'he permès fer un esbós prenent com a fonament el projecte que signà l'arquitecte.
Així doncs, amb tots aquests ingredients, La Nou fa el pas que creu que requereix la seva nova
condició social-demogràfica, acomplint el desig majoritari dels feligresos de
disposar d'un vicari propi. Malgrat que l'església de La Nou era sufragània de
la d'Altafulla, els nouencs maldaven per obtenir una autonomia més gran i no
dependre del vicari de La Riera, per raons pràctiques.
Les visites pastorals abans citades ens narren els sagraments subministrats pel vicari de La Riera, i els drets del rector d'Altafulla (29). La visita de l'any 1651 ens relata que “quan prengui possessió –-el rector d'Altafulla- de la Iglesia d'Altafulla, lo prengui també de la Iglesia de La Nou “ i que “lo rector de Altafulla te alguns trossos de terra en el terme de La Nou y heretat, en los quals te tot lo delme y en un tros lo mig delme....”. Aquests delmes estan certificats ja en la documentació de les Senyories anteriors als Marquesos de Tamarit. Ho constatem a l'any 1569 (30) “Segons les confessions de les parts...lo senyor del terme sempre ha tingut la jurisdicció civil i criminal , mer i mix imperi, delmes, censos, tasques, drets de lloçols, forn y trulls, moli de oli, forcat... i lo rector de la parròquia de Altafulla delma en algunes peces de terra de La Nou”. Fets refermats per l'historiador Salvador. J. Rovira (31) “Les parròquies del Baix Gaià percebien, segons els casos, part del delme, la primícia, tasques o mitges tasques, censos, el producte d'una sèrie d'aniversaris i censals, més els drets d'estola i per l'altar.”
FORMALITZACIÓ
DE L'ACTE A LA NOTARIA
21 de desembre de 1766. Notaria de Pau Pastor i Guasch.
Tarragona.
Aquest dia es formalitza l'acte de constitució de la vicaria de La Nou (32). Representant els interessos del poble de La Nou, intervenen: Fructuós Pastor i Macip, resident a Tarragona, doctor en dret, amb avantpassats i propietats a La Nou, i els representants de la universitat* Antoni Virgili i Andreu Dalmau. En la seva declaració d'intencions al·leguen que “se havien suscitat algunes disputes entre los individus de lo present lloch de La Nou y lo Reverend Pere Pino, rector de la Iglesia parroquial de Altafulla, sobre si devia o no, de bens propis, de dita sa rectoria, posar un vicari per a que de continuo residís en ell, a fi de que los habitants tinguessin mes promte lo consol del pasto espiritual respecte a la distancia que media entre lo repetit poble y la vila de Altafulla” i així el nou vicari “pugui millor dedicarse al culte diví i aplicar major consol tant en lo espiritual com en lo temporal”.
Un dels punts més debatuts entre les parts és el finançament
del nou vicari de La Nou: “d'on sortiran les misses?” Mai millor dit. Fins
aleshores, el vicari de La Riera, que subministrava el sagraments a La Nou,
tenia assignada una retribució de 14 lliures a l'any, de les quals 8 lliures
eren pagades pel rector d'Altafulla, i les 6 restants per La Nou (33). L'acord a què s'arribà establia
que els feligresos de La Nou abonarien al nou rector per la seva manutenció 40
lliures moneda de Barcelona de pensió “anual,
rendal i perpetual”, quedant a càrrec del rector d'Altafulla fer el
suplement de la còngrua*. Per complir aquesta entesa, els representants de La
Nou es comprometen a formalitzar un censal de 1.300 lliures, 6 sous i 8 diners,
que a raó d'un tres per cent de rendiment, cobria les 40 lliures de pensió
consensuada.
Un cop formalitzada l'escriptura de compromís per part dels
representants de La Nou, Antoni Virgili i Andreu Dalmau, van signant els acords
en grups reduïts els següents caps de casa:
Joan Rovira, Pau Martí-menor-, Joan Ramon, Rafael Dalmau,
Jaume Virgili, Pau Martí-major-, Josep Mercader, Marian Virgili, Francesca
(Virgili) Ramon, Anton Pallarés, Joan Llenas, Marian Vidal, Manuel Figueras,
Marian Cañellas, Josepa (Sagalà) Perelló, Rafael Sans, Josep Virgili, Josep
Vidal, Francesc Martí, Joan Gibert, Josep Fortuny, Francesc Duch, Josep Virgili
(dit Raset), Pere Vidal, i Rafael Virgili (34).
* equivalent a
ajuntament.
*renda assenyalada per la sustentació del rector.
21.12.1766. Escriptura de garantia patrimonial per censal. Josep Virgili.
CONCÒRDIA
DEL COMPROMÍS
Tan bon punt és manifestada explícitament la ferma voluntat
dels nouencs, el rector d'Altafulla al seu torn es compromet públicament a
complir la seva part del tracte, i, davant el notari Pau Pastor, el 28 de gener de 1767 s'estableix la concòrdia
del compromís (35).
Raona mossèn Pere Pino que subjauen unes causes prèvies per la sol·licitud d'aquest vicari propi, fent esment a que “si bé La Nou era assistit pel Vicari de La Riera, també los pobles eren algo distants, y los habitants en un y altre se haguen augmentat a un crescut numero amb lo decurs de tants anys, y és difícil que un sol vicari puga completar puntualment i moltes vegades la necessitat a un mateix temps... se fa urgent la necessitat de posar en lo lloch de La Nou un vicari que redisca allí contínuament....”d'aquesta manera “ tingueren los de La Nou mes promte lo consol del pastor espiritual, tenint dit vicari residint allí i els tractaria com a ovelles pròpies de son remat”.
Concòrdia amb rector d'Altafulla Mn. Pino
DISPOSICIONS
DEL ARQUEBISBE
La intervenció del arquebisbe Joan Lario i Lancis “zelant i afectant la pau, quietud, tranquil·litat, entre dits individus de La Nou y lo mencionat rector, no menos que evitant un plet sobre això..” accedeix a destinar un vicari resident a La Nou, sota els següents capítols:
DRETS I
OBLIGACIONS DEL RECTOR D'ALTAFULLA:
· El
rector d'Altafulla, Pere Pino, assignarà al vicari de La Nou la còngrua
suficient per poder viure amb la
decència que correspon a la seva jerarquia.
· El
rector d'Altafulla cedirà al vicari de La Nou tots els censos morts creats “que per qualsevol persona es fan y
prestan en dita església de La Nou per les fundacions de misses, aniversaris y
qualsevols sufragis” (36).
· El
rector d'Altafulla cedirà al vicari de La Nou tots els redits dels que “arreplegarà la limosna en lo plateret o
bassina de les animes” com també tots els drets que “se acostumen a fer de ofertoris,
funerals, bateigs, benediccions y altres”.
· El
rector d'Altafulla cedirà al vicari de La Nou la facultat de regir i governar
la economia pròpia de l'església, i donar fe de les partides de baptisme,
desposoris, òbits, testaments i altres, cobrant ell el salari.
· El
rector d'Altafulla cedirà al vicari de La Nou la facultat d’acceptar totes les
fundacions i firmar-les, així com actes de lluïció de censals, o retorn del capital*
*també dit quitació o redempció de censal.
DRETS I
OBLIGACIONS DEL RECTOR DE LA NOU:
· El
rector de La Nou percebrà la quantitat de 40 lliures de pensió a l'any,
inclosos en la dita quantitat les 8 lliures que es donava al vicari de La
Riera. Les 40 lliures es cobraran per terços de 13 lliures 6 sous i 8 diners
cada quatre mesos. Es pagarà el primer terç el primer dia que el vicari entri a
regir i governar l'església.
· L'església
de La Nou serà “ad nutum”*, amb el pacte que el rector d'Altafulla es reserva
el dret de presentar y proveir la vicaria de La Nou.
A més de tots aquests punts, el rector d'Altafulla hi afegí
diversos pactes, majoritàriament al voltant de les finances parroquials:
1) El
vicari de La Nou no pot recaptar la primícia dels fruits, que queda pel rector
d'Altafulla.
2) El
vicari de La Nou té l'obligació de celebrar anualment 30 misses resades, entre
les que indiqui Mn. Pino i les pròpies de La Nou.
3) És
obligació del vicari de La Nou que en qualsevol celebració que tinguin que
concórrer varis sacerdots (funerals, festes, etc.), s'hagi d'avisar primer als
d'Altafulla.
4) El
rector d'Altafulla es reserva la facultat d'anar a celebrar oficis a l'església
de Santa Magdalena de La Nou sempre que vulgui, podent-se valer i emprar dels
ornaments de la església, sense impediments.
5) Queden
exonerats els de La Nou de tots els pactes i obligacions que fins aleshores
tenien amb el rector de La Riera.
El document és signat pel rector d'Altafulla, Pere Pino, i
per part de La Nou: Joan Dalmau i Nicolau Fortuny, representant els caps de
casa, i el doctor en dret Fructuós Pastor i Macip.
*depenent de la vicaria d'Altafulla.
Porta sagristia 1777
PLA DE
FINANÇAMENT. CENSAL I VINTÉ
Un cop escripturada la constitució de la vicaria pròpia de La
Nou, amb tots els drets i obligacions del nou vicari i la seva retribució
anual, s'ha de concretar la forma de finançament abans acordada. La fórmula
acceptada és la creació d'un censal de 1.333 lliures, 6 sous i 8 diners que a
raó de una pensió del tres per cent, generarà les 40 lliures de retribució.
Definit el sosteniment, s'estableix un pla d'amortització*
del censal amb set pagues. La primera de 133 lliures, 6 sous i 8 diners, i les
demès de 200 lliures. S'especifica que “així
que disminuïda la propietat quede igualment disminuïda la pensió”. Les
partides són dipositades a l'arxiu o thecasi,* de la Venerable i Devota
Confraria de Preveres de Tarragona.
La progressiva “amortització” del censal en aquest període de
temps, i el compromís de mantenir la pensió al vicari de 40 lliures, fa que a
mesura que disminueixi el rendiment del censal per reducció de capital, alguns
caps de casa obrin nous censals per afermar el seu tracte. A la visita pastoral
de l'any 1859 (37), vuitanta
cinc anys més tard, encara s'arrossegaven censals lligats a aquest pacte
original de pensió. Cita textual “fueron creados por el pueblo en el año 1774 para la
congrua sustentación del Vicario”, afegint que, “son repartidos – els censos- entre ocho censatarios con su
correspondiente y bien hipotecada escritura”.
Lògicament aquest capital algú l'ha d'aportar, i
conseqüentment els feligresos l’hauran de rescabalar (38). El procediment per afrontar-ho, i que ja s'havia
utilitzat en altres ocasions a La Nou, és el del Vintè, (39), és a dir, una vintena part del
fruits.
*lluïment.
*llocs de dipòsits públics.
EL VINTÈ
El vintè era una tributació que gravava els fruits del terme
subjectes al pagament del delme i la primícia. Tenia un caràcter extraordinari,
i s'imposava per un determinat número d'anys. Malgrat que normalment s’utilitzava per afrontar despeses
extraordinàries per no haver de recórrer a la creació de censals, també era
emprat per amortitzar censals ja creats, com és el cas de La Nou. Per establir
aquests impostos calia tenir l'aprovació del Consell General* i de la Senyoria.
A La Nou s'opta
per aquesta formula, per obtenir la “hipoteca” del finançament.
El primer pas, que és escripturar els poders dels representants nouencs, es fa a la notaria de Pau Pastor de Tarragona, el dos d'abril de l'any 1767. Són elegits per aquesta representació Joan Dalmau –de dalt-, i Andreu Dalmau -de baix-. Actuen de testimonis: el vicari en aquells moments de La Nou, Mn. Martí Torrens, i Joan Rovira.
El següent tràmit té lloc dos dies després, el quatre
d'abril. En aquesta data, els arrendadors de La Nou, cedeixen a Joan Plana dit
del Pou, de La Riera, tots els drets d'arrendament dels fruits, durant 10 anys
i 10 collites, segons les facultats fixades en la tabba (40). S’exceptuen d'aquestes
obligacions en els casos de “mala
collita, pedra baixa, sequera, esterilitat i altres semblants”. El preu
de l'arrendament queda establert en 1.650 lliures pels 10 anys.
*caps de casa.
CLÀUSULES:
DRETS, EXEMPCIONS I INCLUSIONS
Els representants nouencs firmen l'acte del Vintè a la mateixa Notaria, en escriptura pública el dia primer de maig de l'any 1767 (41). Joan Plana havia estat el guanyador de l'arrendament fet a l'encant públic*, al millor preu, validat per Francesc Llort, nunci i corredor públic de Torredembarra. Estava previst que en cas de que no haguessin trobat un postor “deuran col·lectar per les persones de confiança”.
Església. Censals. Joan i Andreu Dalmau
En el redactat de les clàusules queden puntualitzats els diferents apartats:
· Dates
de començament i finalització de la cessió: primer d'abril de l'any 1767 i
l'últim dia d'abril de 1777.
· L'arrendament
és “sobre els fruits y grans que
los habitants de dit lloch de La Nou percibiran y colliran no solament en lo terme del mateix lloch,
sinó també en qualsevol terme distint de ell”.
· Excepcions
del vintè: “aquelles terres que
tinguin els habitants de La Nou en altres termes i tinguin alguna imposició
sobre els fruits.” També és exempt de “la
meitat dels fruits percebuts pel masover de Anton Virgili pel període de quatre
anys”.
· Inclusions:
és objecte de cobrament del vintè la heretat de D. Fructuós Pastor de Tarragon
al terme de La Nou.
*subhasta.
TERMES ECONÒMICS:
· Es
posa una incidència especial en donar prioritat al pagament del delme abans que
el vintè. Les raons són obvies, atès que el delme era el tribut més important
que rebia la senyoria i l'església.
· Especificació de que el vintè es pagui de la mateixa manera
que es paga el delme,” segons
costums del lloch de La Nou”. En aquest aspecte, s'adverteix que “no es pugui llensar la verema a terra,
sinó que la hauran de posar ben aconduïda, sota pena de 3 lliures, i se aura de
avisar al arrendatari “. Així mateix “no
es pot vendre la verema abans se hagui pagat el vintè, sota multa de 10 lliures”.
És a dir, s'acoten totes les possibilitats de possibles argúcies.
· Fórmules
d'avançament dels terminis, si fos el cas.
· L'arrendatari,
al seu torn, a banda d'abonar el preu de l'arrendament, el podrà amortitzar amb
set pagues. Les sis primeres seran de 200 lliures i l'última de 133 lliures, 6
sous i 8 diners.
·
L'arrendatari ha de lliurar al dia de la firma
de l'acte “una arrova de cera
blanca amb ciris de tres onses per la Iglesia de La Nou” i pagar les
despeses del Notari Pau Pastor, que pugen a 50 lliures. L'arrendatari
dipositarà la suma de l'arrendament en l'arxiu o thecasi de la Venerable y
Devota Confraria de Preveres de la Ciutat de Tarragona.
· L'arrendatari, com era habitual, té una prima o remuneració (aixau) per ser el millor postor. Tot plegat augmenta la valoració de l'arrendament en 316 lliures, 13 sous i 4 diners, que sumades a les 1.333 lliures, 6 sous i 8 diners, donen un total de 1650 lliures en 10 anys.
MOSSÈN JACINT
RAFÍ, PRIMER VICARI PROPI DE LA NOU
El primer vicari propi de La Nou és Mn. Jacint Rafí (1770-1789), que per diversos indicis sembla tenir vinculacions familiars a Vilabella. Els següents foren Mn. Jaume Cabrer (1789-1791) i Mn. Pau Gonzalez (1792-1798).
Firma Pau Gonzales.
De Mn. Jacint Rafí, per la documentació consultada, sabem que
hagué de bregar fermament per la consolidació de la vicaria. El trobem molt
actiu gestionant les obres abans expressades, i en l'administració econòmica de
la parròquia.
En els diferents registres dels Fons Notarials de l'Arxiu Històric de Tarragona, i l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, el detectem comprant censals (amb l'autorització eclesiàstica i del poble) per fer front a la disminució de pensions resultants de l'amortització del censal original de 1.333 lliures, 6 sous i 8 diners:
· Any
1774. Censal a Gertrudis, Rosa i Josep Baldrich de Virgili de 50 lliures a raó
del tres per cent de pensió anual. Garantia (Fermança): peça de terra de vinya
plantada de 4 jornals a la partida de Les Planes al terme d'Altafulla. Notari:
Jeroni Cabañes de Torredembarra (42).
· Any
1774. Pere Vidal i Maria Morató, conjugues de La Nou. Censal de 150 lliures i
pensió a raó del tres per cent. Garantia: peça de terra, part campa, part
sínia, part vinya plantada, i part oliveres i garrofers a la partida de les
Fontanelles de La Nou. Notari: Jeroni Cabañes de Torredembarra (43).
· Any
1775. Censal de 200 lliures amb un redit anual de 6 lliures, venut i creat per
Josep Vidal i Maria Anna Mañer, conjugues de La Pobla de Montornès, a favor del
vicari Jacint Rafi (44).
· Any 1777. Àpoca* amb Joan Plana de la Riera, per l'arrendament del vintè. L'import és de 733 lliures, 6 sous i 8 diners, que restaven per la lluïció del censal de 1.333 lliures, 6 sous i 8 diners (45)
O de censals adquirits per Jacint Rafí, la existència dels quals tenim noticies perquè el seu successor Mn. Pau Gonzales, reclama les pensions pendents:
· Any
1978. Pau Gonzales vicari de La Nou, insta a Josep Figarola i Ignasi Fortuny de
La Riera, com a fiadors de Joan Sunyer, les pensions pendents que sumen 12
lliures del censal a favor de Jacint Rafí, creat l'any 1777 de 200 lliures.
Notaria J. Cabañes, de Torredembarra. (46).
· Any
1799. Reclamació de tres pensions pendents al vicari de La Nou, que importen 18
lliures, d'un censal de 200 lliures de Josep Soler, Joan Plana, Josep Bonanant
i Francesc Oms de La Riera (47).
· Any 1800. Reclamació de quatre pensions pendents, que pugen a 24 lliures, d'un censal de 200 lliures adquirit per Mn. J. Rafí, a Josep Fortuny de Salomó, Rafael Sanromà del Manou (Vespella), Rafael Sanromà i Maria Virgili (conjugues de Vespella). (48).
Com es desprèn de tota aquesta casuística, els censos eren
els sistemes més utilitzats per finançar projectes. Atès que l'església
prohibia el pagament d'interessos, amb aquest entramat de conceptes i
denominacions, no tan sols eren tolerats els censos, sinó que les comunitats
religioses, la noblesa i el capital urbà i rural eren els principals
censalistes.
Com a compendi, cal recalcar com els nouencs, fent mans i
mànigues i amb un enorme sacrifici, amb el seu propi esforç, van assolir el seu
desig de tenir un vicari propi resident al poble. El censal fou el mecanisme de
finançament emprat per assegurar una renda a perpetuïtat. Això permetria
deslligar-se de les possibles fluctuacions econòmiques conjunturals que
presentaven les obreries i pabordies parroquials. El censal seria amortitzat
mitjançant la vintena part dels fruits i grans durant deu anys, tanmateix les
seves derivacions s’estengueren per molt més temps.
* rebut de definició del censal.
NOTES
1. Concili
de Trento (1545-1563). Aquest Concili posà les bases de la Reforma Catòlica (o
Contrareforma). Va definir un model d'església basat en l’obediència a les
jerarquies, l’absència de debats, una reafirmació dels punts dogmàtics i certa
tendència moralitzadora. La diòcesi de Tarragona fou pionera en aplicar les
seves directrius.
2. Veure:
Butlla d'Anastasi IV de l'any 1154; Virgili i Virgili, Lluís. (2011). Llibre
Consell del Lloch de La Nou (1649-1709). Cossetània Edicions. Valls. p.23; Revista LNG (2006). n.6, p.13. La Nou de
Gaià.
3. Butlla
de Celestí III adreçada a l'arquebisbe de Tarragona, Ramon de Castellterçol de
29 de novembre de 1194, en la qual ja figura la parròquia d'Altafulla
deslligada de Tamarit.
4. AHAT. (Arxiu Històric Arxidiocesà de
Tarragona). Disposició del Cardenal Cervantes del 16 de maig de l'any 1573, en
la qual determina que el vicari titular de l'església de Santa Margarida de La
Riera -que al seu torn era una vicaria de la parròquia de Tamarit- subministri
els sagraments i celebri les misses a La Nou.
5. AMLN (Arxiu Municipal de La Nou de
Gaià). Virgili i Virgili, Lluís. (2021). Llibre de Cognoms. L'ordre aproximat
de freqüència dels noms femenins seria el següent: Maria, Magdalena, Tecla,
Caterina, Teresa, Antònia, Isabel, Roser-Rosaria i Margarida. Dades extretes fins a finals del s. XVIII.
6. AHAT. Arquebisbe. Llibres de decrets
i manaments de visites. Veure visites pastorals anys 1651, 1656, 1737 i 1776.
L'objectiu de les visites
pastorals és revisar el conjunt de béns i la seva administració, i per altra
banda, el bisbe, com a pastor de persones, tant eclesiàstiques com laiques,
intenta identificar qualsevol comportament que sigui irregular, per cercar la
seva correcció.
Les visites queden anotades en el
llibre del visitador i en el llibre de manaments de visita que s'ha de
custodiar a l'arxiu de la parròquia. (Grup d'Arxivers de Lleida).
7. AHAT. Vicariat i Oficialitat
Eclesiàstic. Veure processos nº 55 de
l'any 1633 “Prohoms de La Riera
contra prohoms de La Nou sobre la contribució de La Nou a les despeses de la
construcció del Sagrari i il·luminació del Santíssim de La Riera” o el
procés nº 345 dels anys 1728-1734 “Regidors
de la vila i quadra de
Tamarit y la universitat de La Riera, Virgili, La Nou y vicari de La Riera.”
8. Virgili i Virgili, Lluís (2011):
Llibre del Consell del lloch de La Nou. (1649-1709) Cossetània Edicions.
Valls. p.31 a 34.
9. Blanch i Torrebadell, Joan
Carles (2011). La Nou de Gaià. Cossetània Edicions. Valls. p.108-117.
10. Bada i Elias, Joan (2000). Poder
eclesiàstic. Església i espiritualitat. Ed. Eumo. Vic.
11. En
honor a la Verge Maria. Devoció impulsada a partir de la Batalla de Lepant de
l'any 1571, on es creia que la seva intervenció havia decantat la victòria a
les forces cristianes. Roser/ Rosari és un dels noms estesos a La Nou, sobretot
a partir del s. XVIII. La confraria del Rosari de La Nou fou fundada el 10
d'octubre de 1685. (AHAT. Visita Pastoral 26/08/1891)
12. El
toc de campanes era el sistema de comunicació total. A través d'elles,
l'església marcava el temps litúrgic i el temps de treball i festa. Hi havia
tocs litúrgics: difunts, oració, missa, festivitats religioses, viàtic, comunió
als malalts, extremaunció, rosari.. i també els tocs civils, com per avisar
d'incendis, l’arribada d'un carro de peix, de gelades ....
13. Es
venera des de els primers temps del cristianisme. Instituïda com a festa
religiosa a finals del s. XV. L'any 1721 la festa fou elevada a celebració de
l'església universal. A La Nou, la confraria del Sant Nom de Jesús data del 28
de febrer de l'any 1685 (AHAT. Visita Pastoral del 26/08/1891).
14. Des
de 1622 és patró de la pagesia, responent a un procés d'uniformització
litúrgica i devocional de la monarquia hispànica. A Catalunya aquesta devoció
va substituir les tradicionals de Sant Galderic i dels Sants Abdó i Senén. El
nom d'Isidre apareix sovint en els baptismes de La Nou a partir del s. XVII,
segons el Llibre de Cognoms de La Nou, abans citat.
15. Dels
Plana passà als seus hereus, els Pastor.
AHAT. Vicariat i Oficialitat eclesiàstics. Processos de la Cúria. “Conyugues Pastor y Macip de Tarragona y
qualsevol que pretenguin o prendrà vullan tenir dret en la sepultura, vas, o
carner construhit en la capella de Sant Isidre de la Iglesia de La Nou, propi
de la casa Plana de dit Lloch. 1731”.
La llicencia de benedicció de la
capella i altar de Sant Isidre de La Nou, esta datada del 14 de maig de 1679 -AHAT. Vicariat i Oficialitat
Eclesiàstic. Ref.3.1.7.
16. No
es té documentació exacte de la seva advocació, però es dedueix que
probablement es deu a la creença de ser els Sants Metges protectors del poble,
en les malalties i sobretot arran de les greus pestes de mitjans el s. XVII.
17. En
aquesta visita, ens detallen com a l'any 1770 el vicari tenia fundats 25
aniversaris o misses cantades i 11 misses resades. L'any 1773 n'hi havia en
total 26 misses cantades i 23 resades. També queda anotat que les almoines per
a la il·luminació i guarniment de l'església es posin en una caixeta amb dues
claus, una en poder del Sagristà i l'altre en poder del Vicari.
18. Sant
Antoni és el patró dels animals, pagesos i traginers. La devoció popular del
Sant data del s. XII. A La Nou, segons el Llibre de Cognoms abans citat, el nom
d'Antoni, junt amb el de Joan, és el més comú des de el s. XIV al XVIII. Els
seguirien per ordre: Josep, Pere, Miquel, Francesc, Rafael, Jaume i l'abans
nomenat d'Isidre.
19. Celebrat
el 2 de novembre, l'endemà de Tots Sants. Devoció a partir del Concili de
Trento, i s'incrementà especialment a
les acaballes del s. XVI –les ànimes del Purgatori. Segons J. C. Blanch, a La
Nou es feia una capta de les garrofes de les ànimes, i encara avui existeix el topònim de les Ànimes.
Blanch i Torrebadell, Joan Carles(2011). La Nou de Gaià .
Cossetània Edicions. Valls .p.99.
20. Ibídem.
p.109-110, 163-164.
21. ACA (Arxiu Corona d'Aragó). Real
Audiencia. Pleitos Civiles. Ref. 1148.
És adient remarcar el llenguatge i
els girs idiomàtics dels documents ressenyats en el present l'article, molts
d'ells fossilitzats amb el pas del temps, que reflectien una vida associada a
uns valors morals d'una determinada societat.
22. Instituto
Nacional de Estadística. Censo de Floridablanca de 1787.
La Nou: Total 227 h. (124 varones y 103
hembras): 1 teniente de cura, 9
labradores, 25 jornaleros, 1 artesano, 191 menores y sin profesión especifica.
Distribución: Solteros 131, Casados 78, Viudos/as 18. Menores de 7 años: 46, de
7 a 16 años: 50, de 16 a 25 años: 35, de 25 a 40 años: 37, de 40 a 50 años: 22,
más de 50 años: 37. Aquest cens ens permet veure la dada significativa
de que el gruix de població més nombrós, amb molta diferencia, és el de menors
de 25 anys.
23. Veure estudis demogràfics de:
· Vilar, Pierre (1995). Catalunya
dins l'Espanya Moderna. Les transformacions agràries del s. XVIII català. Vol.
III . Ed. 62, Barcelona.
· Nadal, Jordi (1984). La
población española (s. XVI a XX) Ed. Ariel. Barcelona.
· Ferrer Alos, Llorenç (2007). Una
revisió del creixement demogràfic de Catalunya en el segle XVIII a partir dels
registres parroquials. Estudis d'Història Agrària. Universitat de Barcelona.
24. Torredembarra
es va veure afavorit extraordinàriament en el seu desenvolupament econòmic, a
la primera meitat del s. XVIII, per la concessió de duana d'entrada de
mercaderies estrangeres i de fora del Principat. Aquest privilegi es mantingué
fins l'any 1761, quan retornà la concessió al port de Tarragona, que l'havia
perdut després de la Guerra de Successió. Després de l'any 1778 foren
habilitats per el comerç amb Amèrica, els ports del Baix Gaia de Creixell,
Torredembarra i Altafulla, llocs de sortida del comerç vinícola de la comarca.
És localitzen en aquests pobles, persones originaries de La Nou, que, a banda
de pagesos, hi trobem boters, mariners, peixaters, comerciants o teixidors,
entre altres. Constatem com cabalers de Cal Dalmau de Dalt, com Miquel i
després Joan, es traslladen a Torredembarra. Anys mes tard, una filla de cal
Dalmau de dalt, Isabel, es casarà amb Jaume Casals, un important home de
negocis torrenc. També un cabaler de cal Dalmau de baix, Pau Dalmau Bofarull,
es traslladà a Altafulla, casat amb una Gatell.
Més instal·lats a Torredembarra: Francesc Gibert (mariner); Pere Sagalà
(teixidor de lli); Guinovart (mariner). El matrimoni Cañellas-Virgili i més
tard Cañellas-Rovira. Anton Virgili i després Joan Virgili. Francesc Martí. Un
Vidal
Altres destinacions: Pujol
(Creixell); Josep Virgili (Puigtinyós); Macià Mestre (Montblanc); Josep Sagalà
(Catllar); Rafael Dalmau (Constantí), Isidre Dalmau (Tarragona). Deixant a
banda els desplaçaments per matrimoni que tindrien repercussió en tots els
pobles l'entorn de La Nou.
25. L'església de Sant Joan Baptista
del Catllar. Josep Llop Tous. (2010) Aj. del Catllar.
26. Rovira i Gómez, Salvador J.
(2012). Història del Baix Gaià. Edat Moderna. Cossetània Edicions. Valls. “De
les antigues esglésies del Baix Gaià del segon terç del s. XVI, als nostres
dies, només subsisteixen els d'Ardenya, Tamarit, Clarà i Vespella. Els altres
foren enderrocats total o parcialment al s. XVIII per bastir-ne de nous”.
27. Blanch i Torrebadell, Joan
Carles (2011).. La Nou de Gaià. Cossetània Edicions. Valls. pag.112, i també a
la pag. 115 apunta que a l'arxiu parroquial, abans que desaparegués, s'hi
conservava una “Llibreta de las obras de ensanche de la iglesia y mejoras”.
28. Ibídem.
Dins els documents de la parròquia de Santa Maria Magdalena, hi figura: Súplica
del vicari per les obres de l'abadia (1784-1785), és a dir, el llibre de
fàbrica del s. XVIII, que ens podia haver donat molta més informació sobre
l'edifici”. p. 203.
29. AHAT. Arquebisbe. Llibres de
decrets i manaments de visites.
30. ACA. Real Patrimoni.. Procesos
1-R. 1609. Pere de Castellet contra Procuradors de Barcelona. ACA. Reial Audiència. Plet Civil. 22725. 1710- Testimonis de Gabriel Llagostera i Joan Bertran de la Riera " Es veritat que als llochs de la Nou del Camp, la Riera, Vespella y demés llochs circunveins, estan subjectes a les prestacions y pagas de delmes y primicies de los grans y fruits que se cull en ditas terras y propietats, si be en alguns de dits la primicia se detrau del delme, y en altres lo hague de pagar delme y primicia, y lo delme en el terme de la Nou se paga en garba, se delma de nou una, y de nou altra, y en los llochs de la Riera, Pobla de Montornes y Vespella, se paga lo delma en gra, de deu una i de deu altra..."" las garrofas no paguen delme..." ACA.
31. Rovira i Gómez, Salvador J.
(2012).Història del Baixa Gaià. Edat Moderna. Cossetània Edicions. Valls. p.
103.
32. AHT. (Arxiu Històric de
Tarragona). Fons Notarials. Pau Pastor i Guasch -1765-1777- Notaris de
Tarragona.
33. Rovira i Gómez, Salvador J
(2002). 29 Retalls històrics d'Altafulla. Centre Estudis d'Altafulla.
34. AMLN. Dades extretes del Llibre
de Cognoms de La Nou. Virgili i Virgili, Lluís, (2021).
· Joan Rovira. Fill d'Isidre i
Antònia Mestre. Casat amb Antònia Gavaldà.
· Pau Martí -menor-.Fill de
Francesc i Antònia Riera. Casat amb Rosa Rovira.
· Joan Ramon. Fill de Pere i
Margarida Guasch. Vidu de Maria Vidal Busquets.
· Rafael Dalmau. Fill d'Andreu i
Maria Alujas.
· Jaume Virgili. Fill de Joan i Mª
Àngela Moragas. Casat amb Margarida Armengol.
· Pau Martí-major-. Fill de Pau i
Isabel Blanch. Casat amb Cristina Pros.
· Josep Mercader. Fill de Joan i
Maria Canyelles. Casat amb Maria Dalmau Pi.
· Marian Virgili. Fill de Josep i
Maria Roig. Vidu de P. Andreu. Casat en 2es. amb R. Recasens.
· Francesca (Virgili) Ramon. Vídua
de Rafael Virgili.
· Anton Pallarés. Fill de Joan i
Margarida Teixidor. Casat amb Francesca Sagalà.
· Joan Llenas. Fill de Joan i
Maria. Casat amb Rosalia Figueras.
· Marian Vidal. Casat amb Maria
Martí.
· Manuel Figueras. Casat amb
Francesca Martí.
· Marian Canyellas.Fill de Josep i
Francesca Figarola. Casat amb Maria Pallarès.
· Josepa (Sagalà) Perelló. Vídua
de Macià Sagalà.
· Rafael Sans. Fill d'Antoni i
Teresa Dalmau. Casat amb Maria Coch.
· Josep Virgili. Fill de Rafael i
Francesca. Casat amb A. Fortuny.
· Josep Vidal. Fill de Josep i
Magdalena Busquets. Casat amb Josepa Dalmau.
· Francesc Martí. Fill de Pau i
Margarida Blanch. Casat amb Antònia Riera.
· Joan Gibert. Fill de Cosme i
Maria Miracle. Casat amb Josepa Padró Blanch
· Josep Fortuny. Casat amb Teresa
Gibert.
· Francesc Duch. Fill de Francesc
i Teresa Caralt. Casat amb Maria Busquets.
· Josep Virgili (dit Raset).Fill
de Joan i Teresa Sagalà. Vidu de Maria Canyellas.
· Pere Vidal. Fill de Rafael i
Quitèria. Casat amb Maria Morató.
· Rafael Virgili. Fill de Joan i
Maria Àngela Moragas. Vidu de Teresa Pallarès.
Representants dels caps de casa, en diferents documents:
· Antoni Virgili. Fill de Joan del
Castell i Maria Andreu. Vidu de Caterina Baldrich.
· Andreu Dalmau. Fill de Rafael i
Maria Bofarull. Vidu de Maria Alujas.
· Joan Dalmau. Fill de Josep i
Maria Plana. Casat amb Isabel Soler.
· Nicolau Fortuny. Fill de Josep i
Tecla Dalmau.
35. AHT. Fons Notarials. Pau Pastor
i Guasch.1765-1777. Notaris de Tarragona.
36. Per exemple els expressats
anteriorment en la Visita de l'any 1776, o d'altres recollits d'aquests anys,
dels arxius AHT i AHAT:
· 1768. Rosa (Busquets) Calaf,
vídua de Manuel Busquets, i Félix Busquets -mare i fill- Censal per missa
resada pel sufragi de Mª. Rosa Dalmau i Montserrat. Censal de 10 lliures a raó
del tres per cent. Garantia: peça de terra a la Cogulla.
· 1775. Testament de Marian
Virgili Roig. Fundació d'un aniversari. Censal de 20 lliures i una pensió de 12
sous per les misses d'aniversari.
· 1776. Testament de Cristina Pros
(vídua de Pau Martí) . Dotació per la celebració d'una missa en cada altar:
Major, Sant Antoni, Sants Metges, Roser i Les Ànimes.
· 1779. Àpoca de censal de 35
lliures de l'any 1709, signada a la Comuna de Tamarit, a Joan Pau Sunyer de La
Riera.
· 1784. Joaquim Casas. Censal de
10 lliures i pensió del tres per cent per missa resada al seu pare Josep Casas.
Garantia: Casa al carrer Cases Noves, amb cens d'una gallina per Nadal a la
Marquesa de Tamarit.
· 1784. Fundació de Mossèn Damià
Dalmau i Bofarull (Dalmau de baix), prevere de l’església de l'Arboç. Censal de
100 lliures i pensió de 3 lliures, instituïdes a l'església de La Nou, per 48
misses resades a 7 sous i 6 diners cada una.
37. AHAT-Arquebisbe. Llibres de
decrets i manaments de visita.
38. Puigvert i Solà, Joaquim M.
(1990). La Parròquia rural a Catalunya (segles XVIII-XIX) al Bisbat de Girona.
Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.. “l'origen històric del problema de
finançament local del temple i el culte, esta en el procés medieval d'infeudació
i secularització del delme i el seu desviament cap a altres destins. D’això
resulta que damunt la comunitat local recaiguessin noves obligacions, nous
gravàmens i noves fonts d'extracció de rendes per tal d'afrontar el finançament
del temple, així com el manteniment del clergat parroquial. Tenen molta
importància les Fundacions de misses, aniversaris...per assegurar la renda del
clergat, a través bàsicament dels censals. Els delmadors a Catalunya eludien
els edictes tridentins que prescrivien
la seva participació en les despeses de les esglésies, traspassant les seves
obligacions a la població local”.
39. Virgili i Virgili, Lluís,
(2011). Llibre del Consell del Lloch de La Nou. Cossetània Edicions. Valls. p.
46 “Any 1692. “Vintè sobre tots els grans que es cullin al terme per espai de
tres anys per quitar i lluir censals, a raó de 120 lliures al any”.
40. Els
arrendataris havien d’acceptar unes condicions imposades pels arrendadors
especificades en un document anomenat taba o tabba. La tabba era subhastada
públicament pel pregoner, i es concedia l'arrendament al millor postor.
41. AHT. Fons Notarials. Pau Pastor i
Guasch (1765-1777) Notaris de Tarragona.
42. AHT. Fons Notarials. Jeroni Cabañes
(1756-1787). Notaris de Torredembarra. Veure també: AHAT. Vicariat i
Oficialitat Eclesiàstic. Registre de Negocis (1774–1777).
43.
Ibídem.
44. Ibídem.
45. AHAT. Vicariat i Oficialitat
Eclesiàstic. Registre Negocis (1774-1777) .
46. AHT.
Fons Notarials. Jeroni Cabañes (1756-1787). Notaris de Torredembarra.
47. AHT. Fons Notarials. Jaume Barado
(1798-1800). Notaris de Torredembarra.
48. Ibídem.
Lluís Virgili i Virgili
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada