L'ESGLÉSIA DE LA NOU: CONSTITUCIÓ DE LA VICARIA PROPIA (1766) I AMPLIACIÓ DEL TEMPLE (1862-1880). Part 2.

 

L'ESGLÉSIA DE LA NOU: CONSTITUCIÓ  DE LA VICARIA PROPIA (1766) I AMPLIACIÓ DEL TEMPLE (1862-1880).   Part 2.

“Cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l'oblit i s'acaba en la indiferència”

José Saramago.

 Josep Benlliure Gil “La Visita del rector”

 Introducció

Al començament de la primera part de l'article, es posava l'accent en contextualitzar el període històric d'aquests poc més o menys cent anys, que transcorren entre la constitució de la vicaria pròpia i l'ampliació del temple. Sense desxifrar els elements significatius que configuren aquesta conjuntura temporal, se'ns faria una mica enrevessada la comprensió global dels fets. Tan sols en la gestació, execució i cloenda de l'expedient de les obres d'ampliació del temple (1862-1880), entre altres protagonistes hi intervenen:

• quatre arquebisbes de Tarragona (Costa, Fleix, Bonet i Vilamitjana),
• dos vicaris i tres rectors de La Nou (Jaume Sagristà i Ramon Sesplugues, vicaris), (Joan Torra, Jaume Sagristà – abans vicari- i Joan Ginjoan, rectors)
•  una Reina (Isabel 
•  un Rei (Amadeu I),
•  una República,
•  un altre Rei (Alfons XII) 

Alhora que es barregen monedes diferents a l'expedient de l'obra, passant de rals de billó a pessetes. I les dificultats del contractista pel cobrament de la seva feina a conseqüència de les vicissituds estatals, i que faran perillar-ne la continuïtat. Amb tot plegat, és raonable suposar que estem davant una època d'inestabilitat, canvis i grans turbulències polítiques. I els fets ens ho corroboren. E·n el període que transcorre entre la constitució de la vicaria pròpia (1766), i l'esmentada ampliació del temple (1862-1880), es van encadenar un enfilall d'esdeveniments que van deixar una forta empremta al país. Se succeïren: una crisi de l'Antic Règim, la Guerra del Francès, el Bienni Progressista i el Bienni Moderat, el Govern Liberal, el Sexenni Democràtic, un rei efímer, una República, les Guerres Carlistes, una Dictadura i una Restauració monàrquica que tanca el cercle amb un altre rei Borbó.

En paral·lel, tenim una església molt en sintonia amb el poder i reticent als canvis.

La Nou, com qualsevol poble del nostre entorn de semblants característiques, va gaudir d'alguns  anys de relativa bonança econòmica (degut sobretot al conreu de la vinya), que es van traduir en un notable augment demogràfic i la consolidació dels serveis bàsics i les institucions identitàries. Tot aquest període va quedar estroncat altament a l'últim terç del segle, per aiguats (1874), per la devastació del còlera (1885), i, cinc anys més tard, pels estralls causats per la fil·loxera a les vinyes.

Durant els anys d'eventual prosperitat, i, un cop ja assolida la vicaria pròpia, el poble va percebre la necessitat d'ampliar la capacitat d'acollida dels fidels en el temple parroquial, ateses les dificultats per encabir-los en algunes celebracions religioses, amb les conseqüents repercussions implícites. Valent-se de la promulgació d'uns ajuts governamentals, -que les diferents fluctuacions polítiques faran perillar i perllongar la seva materialització-, s'impliquen en aquest objectiu el rector, l'ajuntament, una junta d'obres i el poble majoritàriament.

Una obra complexa, atesa la irregularitat del sòl, que implicava: suprimir un camí de sortida del poble, obrir-ne un de nou a l'entorn, una permuta de terrenys, anivellar una superfície  accidentada i ocupar part de l'espai pertanyent a l'antic cementiri medieval (Fossar de Santa Magdalena). En una segona fase, un cop fet aquest engrandiment, es va procedir a la construcció del nou campanar, que gairebé configurarà la fesomia de l'actual temple.

Tot aquest patrimoni col·lectiu, que nosaltres, els nostres avis, pares, fills o nets ja ens l'hem trobat afermat i formant part del nostre paisatge identitari, planteja la necessitat  d'esbrinar algunes de les claus interpretatives del “perquè” “quant” i “com”. Endinsem-nos doncs en aquest propòsit.

 

Antecedents : Regnats, Governs i fets històrics entre la constitució de la vicaria i l'ampliació del temple.

Carles IV. Anotàvem a la primera part de l'article, com durant el regnat de Carles IV (1788-1808), es va produir una forta involució social i ideològica. Període canviant i d'inici de la crisi de l'Antic Regim. És una època marcada per l'influencia de la Revolució Francesa. Unes desencertades i impopulars polítiques del primer ministre Godoy, van culminar amb el Motín de Aranjuez (1808), en que Carles IV es va veure obligat a lliurar la corona al seu fill Ferran VII, un dels principals impulsors de la revolta.

Ferran VII. Fou rei en dues etapes: L'any 1808 i de 1814 a 1833. Va engegar el seu regnat sota l'ocupació francesa. Va renunciar a la Corona espanyola a Baiona, i, juntament amb el seu pare, van abdicar dels seus drets a favor de Josep Bonaparte, germà del emperador francès Napoleó.

Durant la Guerra del Francès, el Consell de la Regència va reunir l'any 1810 les Corts a Cadis, i van declarar com a únic legitim monarca a Ferran de Borbó.

La Guerra del Francès. No és objecte del present article endinsar-nos en les causes, desenvolupament i desenllaç d'aquesta guerra. Tanmateix, si que ens hi referirem en les seves afectacions locals, tenint en compte el sotrac i les derivades de tot tipus que van afectar les nostres contrades.

A La Nou, l'entrada de les tropes franceses va tindre lloc el 25 de desembre de 1808, dia de Nadal. El dia abans ho havia estat La Riera i dos dies abans Torredembarra. A La Nou, van revenir els saquejos de l'any 1649 durant la guerra dels Segadors.

Les tropes franceses del mariscal Saint-Cyr (la divisió Souhan), acampades a la riba esquerra del riu Gaià, van causar pànic en pobles veïns com Altafulla, Torredembarra, Vespella, La Riera, El Catllar. La seva estada a la comarca va suposar violacions, assassinats dels resistents, saqueigs de cases, profanació d'esglésies, crema de documents parroquials i vexacions a les autoritats, entre altres  malvestats. Fins al 19 d'agost de 1812, les tropes franceses no van abandonar el Camp de Tarragona (de Catalunya fins 1814). Durant l'ocupació francesa, els municipis van haver d'enviar a la Junta Corregimental de l'administració francesa, situada a Reus, la llista de les corporacions municipals. Als pobles se'ls va exigir grans imports en diners i especies. Les seqüeles de ruïna i desolació que van deixar, van obligar moltes famílies que ho havien perdut tot a emigrar, i d'altres a començar de nou. 

Sense entrar en estudis més generals i extensos, tan sols assenyalar el testimoni directe dels rectors de les esglésies mitjançant els llibres parroquials preservats a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. S'hi poden extreure els següents relats:

LA NOU. Del pas de les tropes franceses per La Nou en tenim diverses referencies:

•  Testaments (1772-1877). Nota del vicari, mossèn Isidre Bartrolí, al 20 de maig de 1820. “Desde lo any 1804, fins lo any 1810, se han perdut alguns testaments respecte que los francesos van fer bastanta destrosa en aquesta iglesia.”

•  Nota de mossèn Jacint Aragonès en la Dispensa matrimonial entre Marian Virgili i Maria Cañellas (10.07.1819). “los desposorios más antiguos que se encontraron en este archivo todos empiezan por el año 1767, porque esta Vicaria hasta entonces fue regentada por los vicarios de La Riera, quienes se llevaban las partidas. Solo dejaban las de Bautismos en unos cuadernos sueltos, y por esto constan estos y los Desposorios, porqué cuanto había en la Comuna de La Riera, lo quemaron los franceses”.

• Algunes disposicions testamentaries dels anys 1812-1813: “deixo 3 lliures per lo socorro dels benemèrits de la Patria que pateixen en poder del tirà de França y sofreixen cruel esclavitud per la Religió, per nostre legitim Rey, y per nostra gloriosa independència”. Casos de Joan Vallvé Coll, Teresa (Vidal) Sarramià i Joan Vidal Llenas, o el testament d'Agustí Sans Guasch, en el qual fa hereu a un fill en parador ignorat, desaparegut durant la guerra, i que en cas de no tornar, l'hereu serà la filla següent.

•  També s'anoten bateigs a Vespella o Salomó per “estar impedida del enemich la iglesia de La Nou”, com són els casos de Rosa Martí Figueras, Magdalena Martí Figueras o Antònia Rovira Rioné.

LA POBLA DE MONTORNÉS. “El 12 de gener de 1809 va morir Joan Mateu, pagès de Rubials“, mort violentament pels francesos.

TORREDEMBARRA. Funerals per Isabel (Casals) Dalmau. 76 anys. Filla de Joan Dalmau i Isabel Soler de La Nou. “Isabel morí (segons noticies), ofegada pels francesos en dit lloch de La Nou als últims de 1808”.

Nota del rector Mn. Antoni Boní: “Dia vint y tres de desembre de mil vuit cents vuit pasaren per esta vila cerca sis mil francesos per a apodedarsa o sitiar la ciutat de Tarragona, pero los paisans se apoderaren de las fortalessas y no entraren en dita ciutat los francesos. Los vehins de esta vila casi tots fugiren, quedaren alguns ancians y malalts en ella, yo Antoni Boní rector, també me vas quedar per a asistirlos, pero succei que la tarda del dia 23 alguns dels francesos saquexaren la iglesia havent tirat una escopetada al pany de la porta de la Iglesia que dona a la plaza. Jo vaig acudir suplicant que les donaria lo que tindria  a fi de que no fesin mal, pero immediatament anaren al Presbiteri. Un de ells dona un colp de destral al Sagrari del altar major y lo tira a la mesa del altar, yo vaig dir alguna cosa per a que no fesin tal cosa o sacrilegi, alguns de ells me agafaren, me robaren y un de ells me amenasa ab lo sable llevarme lo cap, y despres de un rato me dona moltas cuchilladas, que me feu sis feridas, algunas molt graves. Saquejaren y robaren la Iglesia, yo del modo que puguí (desangrantme), vas anar a La Pobla de Montornes (ahont me vas desmayar) perque me curesin, pero ni alli encontrí cirurgia. Lo dia 27 arribí a Tarragona (havent fugit de Vespella, ahont nos perseguiren los enemichcs), estiguí més de dos mesos en aquella ciutat per poderme curar. Los francesos se tingueren cerca un mes en esta vila, Torredembarra, e immediatas, despres se retiraren acia Crexell y Vendrell. En dit temps esta parroquia estigue sens sacerdots, pero Josep Borrut, que se queda en la vila nota los que se moriren en aquell temps...”

 AHAT. Torredembarra. Òbits.  Fragment nota Mn. Antoni Boni sobre ocupació francesos a Torredembarra 

 

VESPELLA.  Mn. Francesc Oliva descriu com arriba malferit i cercant refugi el rector de Torredembarra després de l'assalt dels francesos. “El 25 de diciembre de 1808, vino a esta casa (la abadia de Vespella) el párroco de Torredembarra huyendo de los franceses en busca de un seguro refugio. Llegó herido de pies a cabeza. Un sablazo en ambas manos, varias heridas en los brazos y la más penetrante en la región lumbar”

També a Vespella, el seu rector descriu l'assassinat de Fèlix Virgili pels francesos, o com Vespella esdevé refugi d'alguns habitants de pobles veïns, Vilabella, Piugtinyós, Bràfim, Rodonyà, La Riera, La Nou..., allotjats en masos (mas Maginet, mas Alujas....) i cases particulars per protegir-se del assetjament francès. Al mateix temps, el rector anota que en tot l'any 1808 no hi hagut cap desposori a la parròquia, ateses les circumstancies. 

LA RIERA. A La Riera, el mossèn anota: “Avent los francesos en la guerra de 1808 entrat en esta de La Riera lo dia 23 de desembre del mateix any, lo endemà dia 24 havent entrat major numero, mataren alguns vehins, saquejaren la Iglesia de ahont prengueren la custodia, a més cremaren lo arxiu de la parroquia y de la vila, sens deixar quasi un paper. Per la primera vegada que faren los dits francesos permanents a la vila, un mes y lo poble y parroco tingueren que ausentarse per salvar las vidas...”

EL CATLLAR. “Lo dia deu de janer de 1809 cerca de la posta de sol, entrà en esta vila del Catllar lo exercit francés ab gran força, pues lo somaten feren moltisim foch y no poderen vencels”.

Les posteriors derrotes franceses van provocar (Tractat de Valençay de l'any 1813), el retorn de la corona a Ferran VII, i en la seva nova etapa, ben aviat va impregnar el seu regnat de polítiques absolutistes i la depuració dels seus enemics.

El pronunciament liberal de l'exercit dirigit per Rafael Riego, va obligar el monarca a jurar la Constitució i posar en marxa el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). Es pretenia continuar la obra iniciada l'any 1810, incidint en:

1. Abolició dels privilegis de classe senyorials, que en el cas de La Nou, tingué la forta oposició del Marqués de Tamarit, molt reticent a cedir les seves prerrogatives (1).

2.  Abolició de la Inquisició (2).

3.  Preparació del Codí Penal.

4.  Restablir la vigència de la Constitució de 1812.

Totes aquestes iniciatives reformistes, van tenir la resposta en una contrarevolució auspiciada des de l'interior per sectors conservadors (Regència d'Urgell), i des del centre d'Europa, pels regnes que defensaven els drets dels monarques absolutistes (La Santa Aliança). Es va iniciar una dècada d'autocràcia. La Constitució va ser suprimida i es van restablir les institucions existents abans de 1820. És una època que coincideix amb la pèrdua de la majoria de les colònies americanes.

La mort de Ferran VII a l'any 1833 va provocar l'enfrontament entre els partidaris del seu germà, Carles Maria Isidre de Borbó, el anomenats carlins, i els isabelins, defensors dels drets de la filla de Ferran, Isabel. Era la conseqüència de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.

Les Guerres Carlines. Les guerres carlines o carlinades foren tres guerres que succeïren a Espanya al s. XIX, provocades per l'enfrontament dinàstic entre els partidaris del germà de Ferran VII, i els partidaris de la seva filla. Els carlistes eren titllats d'absolutistes i els partidaris d'Isabel II de liberals. Als territoris de l'antiga Corona d'Aragó hi va haver grans focus de grups carlins, entre altres motius, per la pretensió de recuperar els Furs i Constitucions abolides pel Decret de Nova Planta de Felip V. 

La primera guerra carlina (1833-1840) s'inicià a la mort de Ferran VII. Va afectar principalment el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat. 

La segona guerra carlina (1846-1849), -l'escenari fou bàsicament Catalunya, on es va anomenar també Guerra dels Matiners-, fou una revolta contra les mesures centralistes que perjudicaven directament a determinats sectors socials (quintes, aranzels...). En aquesta revolta es van afegir sectors progressistes i republicans. Al mon agrari català va tenir repercussió per la combinació d'una crisi produïda per un seguit de males collites, amb el conseqüent agreujament de la vida de les classes populars, afegit amb els processos de desamortització (més endavant descrits), en els quals els canvis de propietat de la terra van afectar a la pagesia, privant-la d'activitats tradicionals com el carboneig, fer llenya, o el pasturatge. El cap militar més destacat per part carlina és el General Ramon Cabrera, i pels liberals el General Pavía, Capità General de Catalunya. 

L tercera guerra carlina (1872-1876), és de la que es disposa de millor documentació directa, tan de La Nou com de les contrades properes. Les incursions de les partides carlistes encapçalades per Quico, Miret, Tristany, Baró, Sastret de Valls, Canastrè, Elias, Caragol, Pau de Garidells, Sardà, Cercós, Ventosa, Vallés, Miret, Mora..., van deixar una forta petjada al territori. Així, a Vespella, l'anomenada Acció de Vespella del 27 de juny de 1875 fou l'última victòria carlina a les comarques de Tarragona sobre unes tropes reialistes, que prèviament s'havien reunit a La Nou. A Salomó, la Batalla del Molí de Pontarró –entre Salomó, Vilabella i  Montferri-, el 18 de maig de 1874. Vilabella o El Catllar, entre altres, van ser escenaris d'actuacions carlistes.

Val a dir que els carlins gaudien de les simpaties d'una part de la població. Les forces carlines van arribar a ocupar algunes ciutats interiors de Catalunya. Mentrestant, Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des de 1871, no era gaire popular ni tenia massa suport.

L'any 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van passar als carlins. Les darreres partides carlistes a Catalunya van ser liquidades al novembre de 1875. 

Algunes referències :

• Diari de Tarragona del 11.01.1873 : “El sábado último tocó Vespella y La Pobla de Montornès satisfacer a los carlistas la contribución, y al día siguiente La Nou”

•    Diari de Tarragona 18.03.1873: “Parece que los carlistas de esta provincia les ha llegado la época de volver al cobro de las contribuciones, pues no se desprende otra cosa de las visitas que han hecho varias partidillas, fragmentos de la de Quico, a Creixell, Pobla de Montornès, La Nou, La Riera y Catllar”.

• A La Nou tenim una anotació a l'arxiu municipal en la qual cita: “1873. Jaume Canela joven del partido carlista mandado por Mora. Era natural de Figuerola. Falleció en la plaza del pueblo a consecuencia de un disparo de arma de fuego ocurrida en el citado sitio”. 

•  Diari de Tarragona 09.04.1873: “Altafulla, 7 de abril. Una ligera alarma se ha notado en esta motivada por la aproximación de una partida carlista, que, según dicen, ha pedido 6.000 reales. En la inmediata villa de Torredembarra, también se ha notado cierto movimiento de defensa por asegurarse que había carlistas en Pobla de Montornès, Roda de Barà y La Nou. Lo cierto es que los que han estado en Pobla y Roda, son una misma partida de 20 carlistas, que forman parte de la de 100, que al mando de Mora ha salido de La Nou a las tres, dejando allí un carlista muerto por habérsele disparado el fusil y destrozado la cabeza”.

•  A l'arxiu municipal de La Nou es pot consultar l'acta de 21 de maig de 1873, en la qual la Diputació provincial sol·licita la formació del sometent per fer front a les bandes carlistes (3).

•  Diari de Tarragona 01.04.1874: “La ronda movilizada de Arbós, al saber anteayer que otra carlista se hallaba entre Creixell y La Nou, salió a su encuentro y la dispersó de un buen rato de fuego, que causó tres heridos graves a los carlistas, y un contuso a los liberales”.

• Unes altres referències les trobem al dietari de Cal Dalmau de Baix, on hi ha anotades les contribucions que pagava el poble als  carlistes: “12 de novembre de 1874, pagat a els carlistes dos trimestres, són 14 r.”

•  Pere Mañé Rovira de Vilabella, voluntari carlista, mort a Castellar de N'Hug, fill de Salvador i Quitèria Rovira de La Nou.  

Per últim, indicar que el carlisme va tenir continuïtat i seguidors a La Nou, constituint-se Juntes. La formació de la Junta local de l'any 1895, estava integrada per:

President: Josep Fortuny Domingo.

Vicepresident: Pere Virgili Serramià

Secretari: Josep Virgili Vallvey

Vocals: Pau Ramon Fortuny i Josep Cendrós Figueras

 Retall nota diari de Tarragona 09.04.1873      

AMLN. Acta ajuntament del 21.05.1873, sobre creació del sometent per fer front a les partides carlines. 

Isabel II. Filla de Ferran VII i Mª Cristina de Borbó-Dues Sicilies. Durant la seva minoria d'edat, van exercir de regents la seva mare (1833-1840) i el general Baldomero Espartero (1840-1843). Mª. Cristina, al tindre que cedir el poder al general progressista Espartero, va emprendre un exili on va intrigar fins que la seva filla Isabel va ser proclamada reina, malgrat la seva minoria d'edat. Isabel va regnar entre 1833 i 1868. Durant aquest interval va transcórrer la primera guerra carlina (1833-1840), circumstància que va provocar un apropament amb els liberals, malgrat que no eren partidaris de les seves idees. Va tenir un regnat molt influenciat pels seus ministres i l'entorn religiós de la Cort (entre ells el pare Claret), interposant-se sovint en les polítiques de la Nació.

Una de les mesures rellevants del seu regnat és el canvi en la base del sistema monetari (4).

En aquests anys van succeir diferents períodes identificats amb canvis de la situació política, econòmica i social: la Dècada moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i els governs de la Unión Liberal (1856-1868), que van concloure en esclatar la Revolució Gloriosa de 1868, expulsant del país a la dinastia Borbó (5). Va ser un del governs més corruptes de la història d'Espanya. Isabel es va exiliar a Paris, i dos anys més tard va abdicar a favor del seu fill Alfons.

A La Nou, durant el seu regnat i acollint-se a un Reial Decret que oferia ajudes per la restauració de temples, és quan es van realitzar les obres de l'església

Sexenni Democràtic, Monarquia d'Amadeu I, Primera República, Dictadura i Restauració borbònica amb d'Alfons XII.

Durant l'anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874), propiciat pels generals Prim, Serrano i l'almirall Topete, es van produir canvis profunds a les estructures de l'Estat:

• es van possibilitar unes eleccions democràtiques,
• la promulgació d'una Constitució l'any 1869 -la primera democràtica-, que establia una monarquia parlamentaria,
• una certa divisió de poders,
• supressió de l'impost de consums,
• fi de les quintes,
• la dissolució d'algunes ordes religioses que juntament amb una orientació política  anticlerical, va provocar una ruptura de relacions amb la Santa Seu.

Serrano va ser regent, i Prim va formar els primers governs. Van implantar unes mesures econòmiques aranzelàries i monetàries sota el mandat del ministre d'Hisenda Laureà Figuerola, que van restaurar la confiança internacional per atraure capital estranger. Un exemple és l'expansió de la xarxa del ferrocarril, que en el cas de La Nou, per aquells anys, travessaria el seu terme.

Per donar estabilitat al país, es va reinstaurar la monarquia amb Amadeu I, provinent de la casa de Savoia. El seu regnat tan sols va durar de gener de 1871 fins febrer de 1873. Va haver de fer front a l'hostilitat de l'aristocràcia borbònica i una falta de col·laboració davant la inestabilitat política, afegit amb el conflicte de Cuba i la Tercera Guerra Carlina. 

Un cop Amadeu I va presentar la seva abdicació, les Corts van proclamar la Primera República Espanyola. Els Presidents Estanislau Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar, incapaços d'endreçar la governabilitat de la nació, van tenir un curt mandat. Es van promulgar moltes mesures progressistes, la majoria mai arribades a materialitzar-se. 

Superats pels esdeveniments, l'any 1874, després que el general Pavia hagués irromput violentament una sessió de les Corts, es va formar un govern de concentració sota la Presidència del general Serrano, que va durar un any i és conegut com la Dictadura de Serrano. Es posava fi a la República Federal i s'instaurava una República Unitària.

La greu situació i l'influencia des de l'exili dels Borbons, amb manifests cridant a la reconciliació  i d'haver “aprés la lliçó”, té la seva culminació amb el pronunciament del general Martinez Campos, que va donar lloc a la Restauració Borbònica (1875-1885). El nou Rei, Alfons XII, fill d'Isabel II, ja va tenir que compartir la sobirania entre ell i les Corts Constitucionals de 1876. Per donar estabilitat política, Cánovas i Sagasta, al davant dels partits Liberal-Conservador i Liberal-Fusionista, s'alternen en el poder, més o menys amb mètodes de control arbitraris. És l'anomenat “turnismo”. Els partits no dinàstics van ser exclosos en la pràctica de tota possibilitat de representació fins mínimament a finals de segle (6). Els Borbons tornaven altre cop a regnar a Espanya després d'una expulsió i exili, circumstancia que es tornaria a repetir al s. XX. La manca de valors i exemplaritat representant un poble, no sempre és penalitzada quan aquests candidats són els intercessors dels sectors més influents.

L'Església del segle XIX. Llums i ombres. La feblesa de les estructures polítiques, fruit de les greus desigualtats d'una societat encara majoritàriament arrelada a l'Antic Règim, té un dels seus factors en l'església oficial, molt en sintonia amb les directrius polítiques imperants. En el nostre àmbit de l'episcopat de Tarragona, els arquebisbes són nomenats amb el vist i plau reial, i majoritàriament prossegueixen les pautes emanades del poder (7). Es va implantar l'ús extensiu del idioma castellà en les comunicacions oficials, i conseqüentment, fa que tard o d'hora aquest idioma s'estengui notòriament a les parròquies de la diòcesi. Molts dels prelats tenien una estreta amistat amb els monarques, i generalment desenvolupaven unes actuacions molt conservadores. La Guerra del Francès va suposar una croada contra la França que havia eliminat al monarca i era portadora d'idees revolucionaries.

En aquest context i durant el regnat de Ferran VII, s'enquadra el Vot del poble a la Verge de Les Neus de l'any 1816, com a protectora de les collites (8). 

Anys més tard el carlisme trobarà l'enemic intern en el liberalisme, oposant-se  a la secularització de la política, atesos els passos fets per intentar separar l'Església de l'Estat. Pels carlistes la moral i la cultura havien d'estar controlades per la religió tradicional (9).

L'església catalana del segle XIX es caracteritza per l'enfrontament entre catòlics i liberals, i un propòsit d'usurpació de la religió per part de l'absolutisme. Després de les Corts de Cadis, però, el pensament liberal i l'influencia burgesa s'havia anat estenent, malgrat els esforços oficials per combatre'ls. 

Mentrestant, el govern va aprofitar l'impuls de la primera guerra carlina per decretar dues operacions de gran transcendència:

1.  La supressió de les ordes religioses: Els frares eren considerats com una quinta-columna dels carlins. Una quinzena de monestirs van ser assaltats a Catalunya, entre ells Poblet (10), Ripoll, Scala Dei...
2.   La desamortització dels bens eclesiàstics.

Les desamortitzacions pretenien que els bens de mà morta, tan eclesiàstics com civils, que eren inalienables legalment, tornessin a la condició de lliures. El general Espartero va aprovar l'any 1841, durant la regència de la minoria d'edat d'Isabel II, la llei que sancionava la desamortització dels bens del clergat secular. 

L'any 1855, durant el Bienni Progressista, es va aprovar una altra llei d'amortitzacions, promoguda pel ministre d'Hisenda Pasqual Madoz, en la qual es declarava en estat de venda tots el predis rústics i urbans, així com els censos i censals pertanyents a l'Estat, al clergat, les ordes militars, les confraries, obres pies.... Tot i això, eren nombroses les excepcions.

A La Nou, va ser desamortitzada una finca rústica pertanyent al clergat secular: “Finca de 118'94 a. Terra campa, vinya, olives, garrofes i erm. Partida Les Sorts. Finca propietat de la rectoria. Venuda l'any 1869 al propietari Pau Serra i Virgili, del Vendrell”.

Veure: Rovira i Gómez, Salvador J. Les desamortitzacions de Madoz a la província de Tarragona (1859 -1886). Col·lecció Ramon Berenguer IV. Diputació de Tarragona. 1987.

Ja a mitjans del s. XIX una part de la jerarquia i la intel·lectualitat catòlica van agafar unes posicions més flexibles i negociadores amb els liberals. Es va iniciar una època resplendent de l'Església a Catalunya. Aquest procés es va veure afavorit per la signatura del Concordat entre Isabel II i el beat Pius IX (16.03.1851). En aquest acord el Papa reconeix a Isabel II com a reina i accepta la pèrdua dels bens eclesiàstics ja desamortitzats. A canvi l'Estat es compromet a revalidar el pressupost del clergat secular, a mantindre la catolicitat de l'ensenyança i a la censura de les publicacions.

Es un moment on abunden els sants, els beats, i les institucions dedicades a la beneficència i l'ensenyament (11). 

La “nova” església emprèn la cristianització en profunditat de la societat contemporània, especialment a través de la família i l'escola. Un canvi també empès per l'alternança de mans de les diòcesis catalanes, que després de segles tornaven a ser cobertes per bisbes catalans, coneixedors de l'idioma i el país. Indubtablement, l'influencia de Sant Antoni Maria Claret a la Cort d'Isabel II, va tenir molt a veure (12).

 Exvot que representa una família pagesa a l'interior d'una masia. 1858. Foto: Enciclopèdia Catalana. 

La Nou assoleix la parròquia pròpia. Vicaris i rectors. A La Nou, després d'aconseguir la vicaria pròpia l'any 1766, es van anar alternant durant uns cent anys una llarga relació de vicaris. Després del pla de vicaries de 1867, més avall exposat, pel fet que l'església de La Nou ja no estès subordinada a una parròquia matriu, els mossens  ja firmen com a “cura párroco, presbítero, rector, cura regente o ecónomo”, depenent de la seva situació i provisionalitat (13).

Tenim que remuntar-nos a l'any 1772, quan el pla de vicaries aprovat pel rei Carles III el catorze d'agost d'aquell any, durant el pontificat de Juan Lario y Lanzis, va desenvolupar el Concordat de 1753. L'arquebisbe va publicar un decret adreçant-se a les poblacions que volien erigir la seva església en vicaria perpetua o nutual, “per tal d'aconseguir una atenció pastoral més directa i pròxima”. Així, per exemple, la Riera - amb Virgili i Ardenya- esdevé vicaria perpetua, i La Nou passa a vicaria nutual, depenent de la d'Altafulla. El pla de vicaries de 1772 va significar la primera reestructuració a gran escala de la xarxa parroquial de l'arxidiòcesi de Tarragona. Aquestes noves creacions de vicaries no suposaven la separació amb les seves matrius, però, en la practica, van actuar com a parròquies independents. No va ser fins l'arranjament de l'any 1867, durant l'arquebisbat de Francesc Fleix, que aquestes parròquies esdevenen de ple dret deslligades de la matriu (14). 

L'arxiprestat de Torredembarra, creat l'any 1859, comprenia les parròquies Torredembarra, Creixell, Roda, La Pobla de Montornès, Vespella, La Nou, La Riera, El Catllar, Altafulla i Tamarit. L'any 1867, La Nou es va incorporar a l'arxiprestat de Tarragona, amb la classificació d'urbana d'entrada, atès que comptava amb més de cinquanta veïns. Les qualificades de rurals no assolien aquest nombre. Al mateix temps, la parròquia de La Nou no reunia les condicions per ser urbana d'ascens o de terme, pel fet que en aquest últim cas es reservaven per les esglésies situades a la capital de la diòcesi, i per cada parròquia de terme n'hi havia tres d'ascens, situades aquestes en poblacions que seguissin en importància a les de terme. La Nou doncs, per primera vegada, va assolir la parròquia pròpia, ja deslligada de la matriu de la d'Altafulla, l'any 1867. És remarcable també com a partir de la primera etapa de Mn. Jaume Sagristà (1862-1863), la redacció de tota la documentació oficial de l'església es realitza en idioma castellà, cosa que va tenir continuïtat en els seus successors. Les directrius de les superioritats anaven arribant progressivament a tots els àmbits d'influència.

Val a dir que en la relació de vicaris i rectors, des de Mn. Jacint Rafí (1770 -1789) fins a inicis del s. XX, Mn. Isidre Dalmau (1900-1902), l'estada mitjana de residencia a La Nou era d'uns cinc anys, sent excepcional els que passen de deu. Una de les causes d'aquest curt estatge és degut a les dificultats de tot tipus que oferia la parròquia, motiu pel qual sovint era emprada com a plataforma per altres destins més atractius. Alguns són vicaris en dues etapes diferents, cas de Mn. Ramon Jover o Jaume Sagristà. En aquest últim cas, la primera etapa és com a vicari i la segona ja com a rector.

Les Visites Pastorals del s. XIX. En el transcurs del s. XIX, l'església de La Nou va rebre visites pastorals els anys 1828, 1832, 1859, 1868, 1877, 1882 i 1891. Remarcada ja la transcendència d'aquestes visites per donar-nos algunes de les claus de l'evolució física del temple i l'observança religiosa del fidels, tan sols afegir unes observacions complementaries. Així, les visites són diferents si les executa un delegat o el propi arquebisbe, de tal manera, que entre altres distincions, en  aquest últim cas també s'aprofitava per l'administració del Sagrament de la Comunió. El ritual que s'acostumava a fer és el següent: els regidors rebien l'arquebisbe a la partió del terme parroquial. Seguidament la comitiva l'acompanyava fins a les grades de l'església, on l'esperava el vicari o rector de la parròquia revestit de capa pluvial i envoltat de tots els membres de la comunitat eclesiàstica, civil i administrativa. A continuació, el visitador espargia aigua beneïda amb l'hisop sobre els fidels, i, entonant l'himne de l'Esperit Sant, tots s'adreçaven a l'interior del temple, on es llegia l'edicte de visita i després l'arquebisbe o el delegat donava la benedicció amb la custodia. Aleshores començava la “visita tècnica” del temple, llibres, etc. (15). El transport habitual de la comitiva pastoral per les diòcesis era mitjançant carrossa o cavalcadures, segons el ferm dels camins i l'accessibilitat. Durant l'estada als pobles, la comitiva era allotjada, o bé a les abadies, si aquestes disposaven d'unes mínimes comoditats i espai, o en cases notables. De les visites a l'església de Santa Maria Magdalena de La Nou durant el segle XIX, heus aquí un extracte dels punts més remarcables (16):

Visita any 1828. Duta a terme pel arquebisbe Antonio Fernando de Echanove. Elements a destacar: Sufragània d'Altafulla. Vicari nutual. Confraries del Sant Nom de Jesús i del Roser.

“No son muchos los defectos que hallamos en esta iglesia respecto a lo que era de temer de los calamitosos precedentes tiempos y tristes circunstancias que ha afligido a la Religión y al Estado”. Les referències a la invasió francesa, també inclouen el rebuig de totes les idees revolucionaries que vinguin del país veí. “Se celará asimismo que los feligreses no lean ni obtengan libros prohibidos y que si los tuviera, nos los entreguen, o a nuestro Gobernador, por medio de los mismos párrocos y que denuncien a las propias autoridades todas las personas que tuvieran noticia que lean semejantes libros, todo bajo Excomunión Mayor reservada”. I com a complement: “Respetar, amar y obedecer al Rey y sus ministros y jueces, por deber de conciencia, esto es porque es orden de Dios no solo por temor de las penas, sino también por cumplir con nuestra Santa Religión y no cometer pecados”. 

Visita any 1832. Realitzada per un delegat de l'arquebisbe. No aporta cap novetat remarcable. 

Visita any 1859. Efectuada per l'arquebisbe José Domingo Costa i Borràs. Aquesta visita és una de les més complertes i que ens aporta informacions molt valuoses. Així, pel que fa a la població, descriu: “setenta vecinos, 209 almas de comunión, sin contar 13 jóvenes que se hallan sirviendo fuera del pueblo. 67 matrimonios (sin ningún divorcio)”. De les finances parroquials el redactat és extens i detallat, posant especial significació en els censals, alguns d'ells creats l'any 1774 per la còngrua sustentació del vicari, i altres dels quals el mossèn es lamenta de la feixuga tasca que té que fer d'insistència, i a vegades rebre algun desaire, per recaptar-los. La col·lecta de les garrofes (les garrofes del rector) que es feia en temps de L'Advent. La col·lecta de blat en temps de la collita, l'import del qual era ingressat en un moble enganxat a la pared –predecessor de les caixes fortes – el qual tan sols es podia obrir mitjançant tres claus: una en poder del mossèn, la segona per l'ajuntament i la tercera pel encarregat del temple.

Altres elements destacats: Vicaria nutual sufragània d'Altafulla. ...“debe ser declarada la parroquia urbana por exceder la población de 50 vecinos”... “la fabrica no tiene renta alguna, solo que para sus reparos se hace cada año una cuestación en tiempo de cosecha del trigo, y su valor es ingresado en el fondo común de la iglesia”... “Una de las lamparas que hay en el altar mayor arde continuamente  ante el Santísimo, cuyo alumbrado así como las lamparas de los demás altares ha ido siempre a cargo de la población, bien que de un tiempo acá, se intenta por ciertos sujetos de la misma, quitar tamaña costumbre para cargar esta obligación a los gastos de culto. Afortunadamente, aparte algunas contradicciones que por parte de dos o tres individuos, la mayoría de vecinos aprueban el suministro del aceite para las lamparas como obligación de sus antepasados”.

Inventario: “Una Custodia de cobre dorado al fuego con algunos trofeos de plata, regalo o dádiva que hizo a esta iglesia la Marquesa de Tamarit” (Maria Lluïsa de Riu, any 1830).

Un dels punts en que incideix, és en l'estat del Temple: “el pavimento es más bajo por el lado que da a la calle (carrer Major) y su pared parece humedades en aguaceros”... “El campanario, con una sola campana por haber sido violentamente usurpada otra en tiempo de la guerra civil (guerres carlines)... “la sacristía recibe luz de una ventana con verja de hierro y vidriera que da al antiguo cementerio”. Altars: Major, Sant Crist, Ànimes, Sant Isidre, del Roser, Sant Cosme i Damià, i Sant Antoni. Com a punts a esmenar: “no permitir los bailes delante la iglesia“, i que les autoritats  adquireixin un altre campana.

Alguns comentaris:

•  La il·luminació dels pobles i ciutats abans de l'electrificació, que en el cas de La Nou no és fins al 1920, es feia en les cases mitjançant llànties d'oli. L'ús de ceres era un luxe, només habitual en molts temples religiosos, on el seu ús en la litúrgia era regulat amb precisió a la consueta, i també en palaus i cases de classes privilegiades. En cas de funerals, era una mostra de poder adquisitiu la quantitat de ciris, sacerdots, misses, aniversaris, trentenaris... que s'hi dedicaven al difunt. Queda assenyalada la seva vàlua a la primera part de l'article, quant l'arrendatari del Vintè de La Nou ha de lliurar al dia de la firma de l'acte “una arrova de cera blanca amb ciris de tres onses per la iglesia de La Nou”. La compra de cera per l'església també surt citada al Dietari de cal Dalmau de Baix. Josep Dalmau, sagristà, lliura els rebuts per la compra de cera per els anys 1867 i 1868. En la mateixa relació s'adjunten els rebuts del pa beneït pel dia de Santa Maria Magdalena i la Verge de les Neus. És adient fer esment que Tarragona disposa de la cereria Casa Corderet des de l'any 1751, sent la botiga més antiga de Catalunya.
• La Custodia regalada per la Marquesa de Tamarit l'any 1830, així com un copó donat pel Marqués de Grigny, i altres donacions d'objectes de culte de particulars, encara figuren a l'inventari de l'església de La Nou de Gaià de l'any 1924, el darrer abans de la guerra civil (17). Tot aquest patrimoni religiós va ser usurpat durant els saquejos i cremes que va patir l'església el juny de l'any 1936.
• Per la descripció que dona de la sagristia, ”recibe la luz de una ventana que da al antiguo cementerio” podem ubicar el Fossar de Santa Magdalena, que citen els documents medievals, a la part mitja-posterior de l'actual abadia, part d'hort i part ocupada per l'ampliació del temple.
•  La plaça de l'església era l'única plaça i lloc on se celebraven tots els esdeveniments lúdics, civils o religiosos del poble. La crida per no fer balls davant l'església, és una mostra de la moral de l'època al considerar el ball com una diversió perillosa.

AHAT. Fragment text Visita Pastoral 1859.

Visita any 1868. És duta a terme per l'arquebisbe Francesc Fleix i Solans. En general troba l'església en bon estat. Fa una descripció dels llibres Sacramentals, de Fundacions, Racional, Consueta, Confraries, Censals... A l'inventari surt relacionat un reliquiari de plata per exposar als fidels les relíquies de Santa Maria Magdalena, i els copatrons Sant Cosme i Damià. A més, una cullereta de baptisme de plata i tres gots per els Sants Olis.

Durant aquesta Visita, l'arquebisbe administra el Sagrament de la Confirmació. Són padrins Don Carlos Morenes, Baró de les Quatre Torres, i Dña. Fernanda Morenes i Alesson.

Visita any 1877. És feta per l'arquebisbe Constantí Bonet i Zanuy... “nos hemos complacido en el Señor al encontrar una iglesia nueva, aseados y adornados los retablos y provista la sacristía de todo lo necesario para el culto divino”.

Es va aprofitar la visita per celebrar la Comunió. Van ser padrins: Isidre Rovira Vidal, alcalde, i Maria Dalmau Calaf.

Visita any 1882. És feta per l'arquebisbe Benet Vilamitjana. “En un altar preparado a la entrada de la población, vistió de pontifical y se dirigió procesionalmente a la iglesia, donde entró con las ceremonias de costumbre“... “al día siguiente hizo la visita privada a la iglesia, sacristía y archivo...” “la iglesia es pequeñita pero bastante para el pueblo y muy decente. La casa rectoral esta decente. Tiene entrada interior directa a la Sacristía”.

Es va aprofitar la visita per celebrar la Comunió. Van ser padrins: Josep Virgili Serramià i Magdalena Virgili Busquets.

Visita any 1891. Feta per l'arquebisbe Tomàs Costa... “el pueblo tiene unos 400 habitantes y 275 almas de comunión“... “la iglesia es firme, bien el pavimento, más bajo por el lado que da a la calle (carrer Major), su pared en aquella parte es más alta de unos 8 palmos, es bastante húmeda. Esto causa de que la madera de los altares que tienen contacto con aquella pared sufran cierta podredumbre que no es fácil remediar..”... “El campanario tiene dos campanas y un reloj”... “Altares: Santa Magdalena, Santo Cristo, Purísima Concepción, San Isidro, Virgen del Rosario, Santos Cosme y Damián, y San Antonio”... “Cofradías: Del Rosario y Santo Nombre de Jesús”...”Hay además establecidas canónicamente la archicofradía del Inmaculado Corazón de María (1874) y el Apostolado de la Oración (1870).

Es va administrar la Comunió. Van ser padrins: Pau Dalmau Calaf, alcalde, i Josepa Guasch Casas.

Visita any 1898. Feta per l'arquebisbe Tomàs Costa. “La iglesia está en buen orden y limpieza”... “visitamos la capilla publica que el Barón de las Cuatro Torres posee, y vimos que está con las debidas prescripciones canónicas”... “la moralidad del pueblo deja algo que desear, pues una parroquia de corto vecindario como ésta, el que dejen de cumplir una veintena con el Precepto Pascual... nos hemos hecho cargo de las causas del alejamiento, y esperamos que podamos aún tener remedio”... “Recomendamos al cura párroco, que con el celo y prudencia, procure inculcar a los omisos el santo temor de Dios, y las consecuencias que puede traerle su mal proceder acerca del cumplimiento de sus deberes religiosos...”

Es va administrar la Comunió. Van ser padrins: Isidre Rovira Ramon, alcalde, i Teresa Balcells Gallofré.

La Nou al s. XIX. Ressenyat com els transcendents esdeveniments polítics, socials, econòmics i religiosos del segle XIX deixaren una forta empremta a La Nou, heus aquí unes breus anotacions complementaries:

• Durant al s. XIX es van incorporar al cens de La Nou les següents famílies: Barriach, Trifon, Boronat, Vives, Calbet, Cendrós, Colet, Comas, Gallofré, Godall, Marqués, Montragull, Montserrat, Moragas, Nin, Novell, Pi, Roig, Rossell, Salvat, Serramià, Socias, Solé, Sunyer, Tomàs, Farré, Gil, Inglés i Masdeu (18). Entre el cens de Floridablanca de l'any 1787 (227 habitants), i el cens municipal de l'any 1900 (387 habitants), hi ha un increment de 160 habitants (70'5%). No és un augment lineal, atès que pel mig hi ha sensibles oscil·lacions degudes a la Guerra del Francès, epidèmies, o inclemències del temps. La Nou arriba a finals de segle molt damnificada pels estralls del còlera i la fil·loxera.
• Alguns dels esdeveniments locals que transcorregueren a l'ultim terç del segle XIX, els anys de l'ampliació del temple:
• 1862. Provisió de la plaça vacant de mestre a La Nou amb una dotació de 1.770 rals anuals. Escoles incompletes.
• 1870. Festa Major amb polèmica (19) .
• 1871. En una crònica del Diari de Tarragona, La Nou és posat com a exemple de la mala política governamental amb els Ajuntaments petits, perquè no poden fer front a les despeses (20).
• 1873/1875. Incursions carlines. Crida per la creació d'una  Junta de Sometent de La Nou (21).
• 1874. Aiguats de Santa Tecla.
• 1877. Els desplaçaments dels barons de les Quatre Torres des de Madrid a La Nou per gaudir de la seva estança vacacional era noticia a la premsa provincial, sobretot la d'idees més afins a la seva representativitat. Serveixi d'exemple l'expressiva descripció d'una festa privada dels barons (22).
• 1879. Expropiacions terrenys construcció vies tren Roda-Valls.
• 1885. Clausura cementiri vell. Any del còlera.     
• 1889. Fil·loxera (l'any 1887 ja es va crear una Junta de la fil·loxera)

Ampliació del temple de l'església de Santa Maria Magdalena

Abadia, cisterna i cup. 1784-1785. La primera part del present treball ha estat centrada en la constitució de la vicaria pròpia de La Nou, posant èmfasi en els esforços dels nouencs per finançar l'estança del capellà a la parròquia, i la compromesa tasca de mossèn Jacint Rafí per consolidar el vicariat. Era essencial que la parròquia disposés d'una residencia mínimament digna, cosa que no va passar fins l'any 1784. Queden palesos  els obstacles que mossèn Rafí va haver d'encarar per assolir aquest propòsit, expressats en la Súplica que va dirigir a l'arquebisbe de Tarragona: “después de diferentes enredos y disturbios que han sucedido para construirme la casa de la abadía en La Nou, vivo por fin en ella, con gastos muy crecidos que he sufrido de mi parte por lograr la debida y deseada habitación, y les tengo por bien empleados, una vez que logro la paz tan deseada a que conspiraba con vivas ansias.” (23)

  AHAT. Súplica de Mn. Jacint Rafí per les obres de l'abadia 1784—1785   

AHAT, Súplica de Mn. Jacint Rafí per les obres de  l'abadia. Cisterna i cup. 1784-1785.

En el mateix document, Mn. Rafí planteja a l'arquebisbe la necessitat de que l'abadia disposi d'un pou o cisterna, donada la falta d'aigua al poble i la llunyania de les fonts del torrent. D'igual manera, veu necessari comptar amb un cup que pugui encabir la collita de raïm que pertoca a l'església pels drets de primícia, i que moltes vegades es malmet per falta d'espai, o bé es té que llogar en altres cases. Al·lega  el mossèn, que ell ja ha exhaurit tots els seus estalvis en completar les despeses que ha generat l'abadia, i no disposa de més recursos. És per aquest motiu que sol·licita permís del arquebisbat per fer us de 50 lliures acumulades, provinents de Fundacions i Aniversaris. Petició ratificada pel rector d'Altafulla com a titular de l'església de La Nou. La sol·licitud és acceptada, i les obres es van realitzar l'any 1785. Van intervenir: Pau Virgili de Rubials (fer el clot), el serraller de La Riera, Nicolau Boronat del Masos (calç), Joan Virgili de La Nou (arena), Marian Canyellas de La Nou (pedres i arena), Pau Mercader (mestre de cases), Joan Bover de La Pobla (betum i calç), Joan Virgili i Pau Martí de La Nou (jornals de treball), Pau Gual (canterer de Torredembarra, canons), Joan Ramon de La Nou (rajoler), Francesc Estil.les (calç), Anton Miró de La Nou (argamassa), Joan Martí (jornals treball), guixaires de Salomó (guix) i Teresa Ivern (jornal treball).

Les obres sumen 40 lliures, 10 sous i 6 diners la cisterna, i 28 lliures, 5 sous i 11 diners el cup. Total : 68 lliures,16 sous i 4 diners. Com que la quantitat sobrepassa les 50 lliures disponibles i aprovades per l'arquebisbat, el mossèn té que tornar a gratar-se la butxaca i complementar la diferencia “dono per ben esmerçat lo que se ha gastat més de las 50 lliures, lo qual he pagat de mon diner”.

Ampliació del temple (1862–1880). La crescuda poblacional, l'escassa cabuda del temple, -que sobretot en els actes solemnes donava lloc a espectacles deplorables a l'exterior originats pels inconvenients dels fidels que es quedaven exclosos del limitat l'aforament-, l'entorn religiós..., van afermar els arguments per encarar una obra ambiciosa i que satisfés les necessitats del poble.

Va ser un procés llarg i complexe, condicionat per totes les oscil·lacions polítiques d'aleshores, amb els conseqüents entrebancs que es van haver de superar (24). Abreujant els passos realitzats per assolir aquesta fita, queden enunciats  els següents apartats:

a) Inici. Correspondència. Valent-se d'un decret reial en el qual s'oferia ajudes per les obres de bastiment o ampliació dels temples (25), la Corporació local i el vicari de La Nou, es van dirigir per correu, el 29 d'agost de 1862, a l'arquebisbe de Tarragona, Josep Domenec Costa i Borràs, exposant-li el seu vell projecte d'engrandiment del temple. Raonen en la creença que és el moment on és donen les condicions idònies. “Desde hace tiempo se deja sentir en este pueblo la imperiosa necesidad de ensanche de los limites de la iglesia parroquial, cuyos ámbitos no pueden encerrar el crecido numero de fieles. Varias veces se ha proyectado la realización de mejoras necesarias, pero estas laudables intenciones se han estrellado siempre contra la escasez de vecinos de la población.

Publicado recientemente por el Gobierno de S.M. un Real Decreto ofreciendo proporcionar recursos a los pueblos necesitados que trataran de emprender obras de esta naturaleza, este ha creído llegado el momento de poder realizar sus mas fervientes votos. Es el momento... si V.E.I. lo recomienda y firma el oportuno expediente... no dudamos obtener una suma proporcionada a la importancia de la población, con la cual y con lo que ofrecemos dar el acarreo de materiales....”

Signen: el vicari nutual, Jaume Sagristà; l'alcalde, Josep Fortuny; el tinent d'alcalde, Josep Rovira; i els regidors Pau Vidal, Pau Virgili i Salvador Virgili. La resposta va arribar poc més tard de dos mesos en missiva del 5 de novembre. L'arquebisbat va comunicar que la sol·licitud havia passat a la Junta de construcció i reparació de temples, i aquesta Junta ha designat a l'arquitecte provincial Francesc Barba, perquè estudii l'obra, faci l'informe, els plànols, i el pressupost corresponent (26).

b) Projecte constructiu amb memòria, plànols, pressupost i plecs de condicions. L'arquitecte Francesc Barba, es va prendre el seu temps i va remetre dos anys més tard, 18 de novembre de 1864, l'informe i plànols a l'arquebisbat. Vet ací un extracte de la carta: “Para que los fieles del pueblo de La Nou puedan asistir como es debido a las funciones religiosas que se celebran en el templo parroquial.... es indispensable practicar en él obras de nueva planta en sentido de darle mayor ensanche ... constatando el pueblo de cien vecinos con tendencia a ser aumentado este número, y de solo setecientos cincuenta pies (equivalente a 228,60 m2) de espacios libres que puede proporcionar el templo a todos sus concurrentes, es de aquí que en los días festivos y de gran solemnidad apenas caben la mitad de los fieles... causa que la mayor parte no puedan ver la celebración de las sagradas ceremonias y de que todas las presencien de una manera irreverente por causa de las perturbaciones y tumultos ocasionados por la escasez del local”. L'arquitecte va annexar els plànols de la planta del temple existent i va posar les parts a modificar i les que es tindrien que fer de nova planta. Va recalcar les dificultats inherents a l'obra “la situación particular de ésta hace que su prolongación destruye el camino llamado de la Fuente, y que la pared lateral derecha del nuevo presbiterio venga adosada a la casa de Don José Fortuny y Rovira. En cuanto a lo primero (anul·lar el camí de les Fontanilles) es sobre dicho camino de escasísima  importancia, queda abierto otro en su lugar (l'actual, al costat esquerra), y respecto de lo segundo, se verifica con consentimiento espero y de buena voluntad del dueño de aquella casa”.

Va adjuntar el pressupost i el plec de condicions, i va subratllar que “la situación topográfica de este pueblo, sito al pie de unas elevadas colinas, el mal estado de sus caminos de comunicación con las carreteras generales de Barcelona a Valencia, y hallarse sino todos, o lo menos gran parte, los materiales de construcción de que tiene necesidad, situados a ocho kilómetros a lo menos de la población, hace todo esto junto, que los precios de las distintas unidades de obras que comprende el proyecto de que se trata, hayan tenido que fijar por termino medio casi el doble de lo que montan los de la capital”.

El pressupost de l'obra és de 51.871 rals de billó (reales de vellón). Amb el canvi de monedes de l'any 1868 equivaldria a 12.967,75 ptes. Desglossat per parts: “Albañilería: 43.245 r.v.; carpintería, cerrajería y cristales: 6.126 r.v.; formación de planos y dirección de la obra: 2.500 r.v.. S'especificava que “el vecindario se ofrece contribuir con el acarreo de materiales, cuyo coste será tomado en cuenta al hacerse la subasta y remate”.

AHAT. Plànols ampliació temple del arquitecte Francesc Barba. 

En la mateixa comunicació s'establia el plec de condicions que sortirien a publica subhasta. Un extracte dels punts més destacats:

• Les obres s'ajustaran als plànols, pressupostos i les instruccions del Director de l'obra.
• El contractista es compromet a enderrocar les parts senyalades i fer els desmunts i terraplens necessaris.
• Els materials dels enderrocs poden ser utilitzats a la nova obra, sempre que no afecti a la solidesa i aspecte de la mateixa. Referent a la serralleria i fusteria, dependran del que dictamini la Junta inspectora de les obres.
• Un cop net el local dels enderrocs, s'obriran les rases segons els plànols. L'ample serà deu centímetres més que el de les parets que tinguin de sustentar, i de fons, fins trobar terreny ferm. Aquestes rases s'ompliran d'obra de maçoneria.
• Sobre aquests ciments s'aixecaran les parets segons plànols.
• Tot el decorat de la nova obra serà de rajola.
•  Les voltes seran paredades de tres gruixos de rajola... els arcs seran de rosca...
• La teulada es construirà a mitja teula.
• Els esglaons del presbiteri seran de pedra de la Savinosa.
• Els ciments tindran setanta centímetres d'ampla.
• Les biguetes de les cobertes seran de fusta dita pirineus melis de segona classe, i la de les portes, finestres, marcs... seran de melis de flandes “sin vetas azules”.

A banda, s'inclouen les condicions econòmiques, que entre altres punts, estipulen:

• Per accedir a la subhasta, els pressupostos no poden sobrepujar de 51.871 rals de billó. Es retindrà una fiança de 10% del pressupost presentat, bé sigui en metàl·lic, amb accions de carreteres, o del canal d'Isabel II de Madrid.
• El contractista es compromet a realitzar les obres dins el plaç d'un any, sinó hi ha causes majors.
• S'abonarà mensualment al contractista l'import de les obres executades mitjançant certificació del arquitecte.

c) Tràmits oficials. Aprovació. Subhasta. Contractista. Una vegada l'arquebisbat va disposar de tota la documentació la va remetre al Governador de la província (22.12.1864), tràmit necessari per obtenir el vist i plau preceptiu per l'obtenció de les ajudes del Reial Decret del 04.10.1861. El Governador va signar la conformitat i va retornar l'expedient a l'arquebisbat l'endemà. El dia 9 de gener de 1865 es va enviar tota la partida complimentada al Ministerio de Gracia y Justicia. La resposta del Ministeri a l'arquebisbat va arribar el 23 de febrer. “La Reina (Isabel II) ha tenido a bien aprobar el expediente que devuelvo a V.E. de reparación del templo parroquial de La Nou”. El 22 de març, l'arquebisbe Fleix va convocar la Junta diocesana encarregada de la reparació de temples per notificar-los l'aprovació de l'expedient (Real Orden 23.02.1865), i al mateix temps va requerir al vicari i Ajuntament de La Nou perquè expliquessin com pensaven complir el seu compromís de traginar els materials. La Junta va aprovar al dia següent l'expedient i plec de condicions per portar el projecte a subhasta pública. L'anunci va sortir publicat al Jutjat del Vendrell i als Butlletins Oficial eclesiàstic i Provincial. El vicari de La Nou en aquells moments, Mn. Ramon Sesplugues, va enviar correu a l'arquebisbat el dia 26 de març de 1865, notificant-li que l'ajuntament estava avisat sobre el compromís de la tragina de materials, i també el fa avinent de la constitució d'una Junta local de les obres del temple. Conformen la Junta: el vicari, l'alcalde Pere Virgili, el sindic Josep Virgili, i els propietaris Josep Fortuny i Joan Boronat.

La subhasta de les obres té lloc al Jutjat del Vendrell i al Palau arquebisbal de Tarragona, simultàniament, el dia 1 de Maig. L'únic postor va ser Josep Rovira (27)  “casado, labrador y vecino de La Nou”, que presenta un pressupost de 47.800 rals de billò (11.950 ptes), i constitueix una fiança de 5.188 rals (1.297 ptes), corresponents al 10% del pressupost, més despeses. La Junta diocesana de reparació de temples es va reunir el dia 6 de maig de 1865 i va aprovar l'execució de l'obra per part de Josep Rovira: “vista la subasta y remate de las obras en el Juzgado del Vendrell, la Junta acuerda dado por terminado el remate, admitiendo a D. José Rovira, vecino de La Nou, por la cantidad de 47.800 reales de vellón, incluidos honorarios arquitecto comprendidos en el presupuesto de 51.871. Añadiendo por vía de garantía, que dicho señor Rovira no percibirá la cuarta parte de la cantidad de 47.800 reales, hasta tanto que las obras se hallen terminadas, reconocidas y aprobadas con arreglo a la ley... Además el vecindario de La Nou acordó prestar el servicio de acarreo de materiales, y semejante trabajo, según estimación del arquitecto Sr. Barba, importa 8.000 reales de vellón, que se consideran como baja de los 47.800 que el contratista ha ofrecido realizar, y en su virtud, solo tendrá derecho a percibir en metálico los 39.800 restantes que habrá de abonar el Estado, los cuales se le irán abonando por medio de la Junta local de La Nou, previas las formalidades debidas a medida que vayan adelantando aquellos y el Gobierno de S.M.  los mande entregar a la diócesis, y se hagan efectivos en poder de las mismas por la Tesorería de la Provincia”. Amb el vis-i-plau de l'arquebisbat, es va firmar el contracte davant el notari Juan Francisco Albiñana, el 26 de maig de 1865. Tot dat i beneït. L'assumpte semblava que s'agilitzaria ben aviat. Però com diu el refrany castellà “las cosas de palacio van despacio”, i el Ministerio de Gracia y Justicia va donar resposta quasi un any més tard, el deu d'abril de 1866: “Aprobación Real de la ejecución de las obras por 3.980 escudos”. Si bé les exigències, formalismes i promeses oficials van ser nombroses, a l'hora d'abonar els treballs de l'obra no hi va haver tanta pressa.

Inici i paralització de les obres. El 19 de març de 1866, Mn. Joan Torra va enviar una carta a la Junta d'obres del temple de l'arquebisbat en resposta a un requeriment previ d'aquesta Junta, declarant que “la obra está en disposición de iniciarse cuanto antes“ i que “ninguna cantidad se ha percibido del Tesoro”. Un cop aprovat per totes les parts les condicions d'execució de l'obra, Josep Rovira va començar la construcció a mitjans de l'any 1866. Es van iniciar els treballs sense haver rebut cap lliurament de l'Estat, i es dedueix pels escrits, que és la Junta local i el propi constructor els que van avançar els fons per fer front a les despeses. Arribats al mes d'octubre la situació era insostenible. S'havia fet mans i mànigues per anant superaran obstacles, però s'acaben els recursos disponibles, i Josep Rovira es planta. Decideix paralitzar l'obra fins que no es resolgui el seu finançament. Veient la gravetat de la situació, l'arquitecte Sr. Barba dirigeix una carta a l'arquebisbe de Tarragona el dia 3 d'octubre de 1866 exposant l'abast de la decisió: “el empresario de las obras las ha paralizado por razón de haber invertido ya en su construcción y en la compra de material, mayor cantidad de la que el pueblo ofreció contribuir a la ejecución de dichas obras. El estado en que se hallan actualmente no permite pasar mucho tiempo sin continuarlas, mayormente si se atiende que vamos a entrar en la época de lluvias, las cuales pueden ocasionar deterioros de consideración a lo ya ejecutado”. L'arquebisbat, ràpidament, el dia 10 del mateix mes, va enviar una Providència al Ministerio de Gracia y Justicia comunicant-li la paralització de les obres. Tanmateix les obres van continuar. No es disposa de la documentació que acrediti qui va avançar els diners per la seva prolongació, però sembla ser que van ser de fons de la pròpia església, com es desprèn de les anotacions del dietari de cal Dalmau de Baix (28). El cas és que el primer abonament de l'Estat  per un import de 2.500 ptes, no va ser fins el 14 de març de 1868, pocs mesos abans de la Revolució que va enderrocar la Reina. És l'únic pagament que va percebre Josep Rovira en vida. Els següents pagaments no van ser fins nou i deu anys més tard i ja els cobraren els seus hereus. 

Fi de les obres. Les obres es van reprendre a les darreries de l'any 1866 i van concloure a l'agost del  1867. El 6 de novembre de 1867, Mn. Jaume Sagristà va enviar una carta a l'arquebisbe de Tarragona en què li va notificar el seu acabament. El mateix mossèn, ja com a rector de La Nou, va enviar una comunicació el 30 de gener de 1868 al President de la Junta de reparació de temples de Tarragona, fent-li avinent la finalització de la construcció. Al seu torn, l'arquitecte Sr. Barba, va certificar la conformitat dels treballs el 23 de febrer de1 868, precisant que “las obras quedaron acabadas en agosto del año ultimo - 1867-”. Es va donar nota també al Governador civil de la província per complir amb els preceptes legals. El 2 de març, la Junta de reparació de temples, va notificar que un cop aprovades les obres per l'arquitecte, el constructor Josep Rovira ja podia reclamar la finança. 

d) Comptabilitat de l'obra. Els pagaments s'endarrereixen. Com hem vist abans, els convulsos anys que discorren a l'ultim terç del segle XIX a l'Estat Espanyol, van desencadenar períodes de desgovern. Amb tot aquest entorn inestable i canviant, no s'arribaren a executar les disposicions signades per Amadeu I (Real Orden 01.06. 1871) d'abonament de 2.298'25 ptes, ni del govern de la República (08.05.1873) de 5.151,75 ptes. El nou rei, Alfons XII, va ser informat al mes de maig de 1877, pel Ministerio de Gracia y Justicia, que no s'havien abonat cap d'aquestes partides. Per fi, el 4 de setembre del mateix any, es va fer un segon pagament de 5.151,75 ptes. que la Junta local de La Nou va rebre del Tesoro. La Junta estava presidida per Mn. Jaume Sagristà, el depositari era Josep Virgili Mercadé i va actuar com a Secretari Joan Trifon. El tercer i darrer pagament per import de 2.298,25 ptes., encara va trigar un any més en materialitzar-se, concretament el 14 d'octubre de 1878, sent President de la Junta local Mn. Joan Ginjoan. Aquests lliuraments ja es van fer a Isidre Rovira Vidal, com a fill i hereu universal del seu pare difunt, Josep Rovira.

Resumint els cobraments: 2.500 ptes l'any 1868, 5.151,75 ptes l'any 1877 i 2.298,25 ptes l'any 1878. Tot suma 9.950 ptes. Afegint l'import estimat d'aportació del poble en la tragina de materials, valorat en 2.125 ptes, fa un total de 12.075 ptes.

 Esquemes  evolució planta temple  des de s .XII.

L'Abadia nova. Un altre qüestió és tot el concernent a l'ampliació de l'abadia. Són obres  independents, encara que directament relacionades amb l'eixamplament del temple. Malauradament en el cas de l'abadia no es disposa de la documentació precisa per treure millor l'entrellat de les modificacions, cosa que ens dificulta un relat més acurat. És de suposar que al ser unes despeses realitzades amb fons locals, no estan tan fiscalitzades administrativament, ni tampoc que guardessin les formalitats de les obres del temple. Si Mn. Jacint Rafí va passar un tràngol per assentar-se a l'abadia primera, el pas de parròquia nutual a perpetua fou un factor clau perquè s'habilités una rectoria en bones condicions. Un lloc on, a banda d'habitatge, el rector pogués exercitar les obligacions implícites amb el seu càrrec, com poden ser portar i conservar els llibres sacramentals o guardar els productes agrícoles procedents dels delmes i primícies.

Es constatable pels plànols exposats i la situació actual de l'espai, que l'ampliació de l'abadia de finals del s. XIX la podem resseguir i diferenciar de la construcció de 1777 a partir dels diferents contorns constructius fàcilment visibles. Abadia, hort i corral adjunt, ocupaven part de l'antic cementiri medieval en desús des de l'any 1852, al aixecar-ne un de nou fora del nucli de població. Va ser clausurat definitivament l'any 1855.

Mitjançant  les Visites Pastorals, Inventaris o la Súplica abans referenciada de Mn. Rafí, entre altres fonts, ens descriuen a l'any 1924  la casa rectoral com: “en la planta baja tiene una dependencia para almacén de algarrobas, otra para bodega y lo restante para corral.” “Hay tres cisternas. Una para beber y dos para lavar”.

 Abadia nova-abadia vella i receptacle de cal Dalmau. 

Unes reparacions necessàries. La nova construcció va anar aguantant les inclemències del temps, pel que tenim documentat fins l'any 1923, que es va haver de reparar la teulada i algunes bigues, segons el parer exposat per el paleta, Sr. Ramon Porta Rovira” (29).

Un veí sol·licita un accés directe des de casa seva i una tribuna  a l'església. Un dels “danys col·laterals” produïts per l'ampliació del temple va ser l'ocupació de l'espai que cobria l'antic camí de Les Fontanilles, entre cal Fortuny i terrenys de l'església, que en part  ocupaven l'antic cementiri medieval i terra de cal Dalmau. La casa de Josep Fortuny Rovira, de l'any 1683, havia de ser la més perjudicada per l'ampliació, segons el projecte original. Li tapaven dues finestres i s'anul·lava l'accés que tenia a la portella de la pared lateral per descarregar el carro de portadores de vi i altres productes del camp (30). Josep Fortuny, tot i la seva aparent conformitat amb les obres, va intentar obtenir unes bones compensacions. Algunes d'elles van ser admeses i d'altres rebutjades. Una de les peticions era tenir un accés directe des de casa seva a l'interior de l'església i, a més, disposar d'una tribuna dins el temple (31). L'arquebisbe, al rebre la petició, la va despatxar “al discreto provisor para los efectos que tenga lugar”. Aquest darrer requereix un informe al vicari de La Nou, Mn. Ramon Sesplugues. El mossèn va respondre en correu de data 17 de maig de 1865. Va opinar que els perjudicis eren mínims i resolubles, a més a més es va oposar ras i curt a donar-li qualsevol privilegi dins el temple. Les postures discrepants van conduir a una negociació per tal de conciliar interessos. Davant la complexitat de la qüestió, ens queden actualment uns testimonis de vista de com podrien haver anat aquells acords (32).

 Finestres laterals salvaguardades de Cal Fortuny.

 Part inferior esquerra: volta de possible passadís directe a cal Fortuny. Part superior dreta,: Rajoles tapant el buit per encabir la Verge Santa Maria Magdalena  al Presbiteri.

El campanar. 

 El campanar actualment. 

L'observació visual de la façana externa de l'església de Santa Maria Magdalena, ens indueix a pensar que l'homogeneïtat del conjunt temple-campanar, és d'un mateix arquitecte i es realitza simultàniament. No és així. Les dates de construcció d'un i altre difereixen d'uns deu anys, són finançades separadament i són projectes de diferents arquitectes. 

El cloquer fins aleshores estava situat a la part superior de la façana del temple i disposava de dues campanes. S'accedia des de unes petites escales que ocupaven una part de l'actual planta del nou campanar. L'encàrrec de bastir un nou campanar ja es va fer per part de l'arquebisbat a un arquitecte diocesà, càrrec que precisament s'acabava d'institucionalitzar a Espanya l'any 1876. És el primer  de l'arquebisbat de Tarragona amb aquesta denominació: Ramon Salas i Ricomà (33). Professional molt prestigiós i que va deixar un llegat molt important, sobretot a les comarques tarragonines. Coneixem alguns detalls de l'obra perquè la família Salas va fer donació del Fons de l'arquitecte a l'Arxiu Històric de l'Arxidiòcesi de Tarragona, i ens ha estat possible la consulta de l'esmentada obra (34). L'any 1877, a requeriment de la parròquia de La Nou, amb el vist-i-plau del arquebisbat l'arquitecte va presentar un projecte i un pressupost d'execució (35). El rector l'hi va respondre indicant-li que el pressupost sobrepassava les possibilitats econòmiques disponibles i que es tindria que ajustar. També queda palesa la implicació del Baró de les Quatre Torres, amic de l'arquitecte, en tot el projecte (36).

  Carta de Mn. Jaume Sagristà a l'arquitecte Ramon Salas, 

Un cop reajustat el còmput de despeses, Mn. Jaume Sagristà insta a l'arquitecte Ramon Sala a començar les obres el més aviat possible (37).

                                                    Plànol campanar arquitecte Ramon Salas

Plànol campanar arquitecte Ramon Salas

L'any 1878 s'instal·là el rellotge procedent de l'ajuntament de Tarragona (38). Rellotge al que s'ocupava de donar-li corda, Joan Virgili, i que  per aquesta tasca i la d'agutzil- pregoner rebia una remuneració 18,75 ptes al trimestre, segons els arxius municipals.

De les campanes només tenim la referencia pel inventari de l'any  1924 (39), “el campanario, de 30 m. de altura, posee dos campanas, la primera fabricada en Barcelona por Isidro Pallàs en el año 1859, y de la otra se ignora“. Van ser un dels objectius de demolició durant la guerra civil. 

Epíleg. Aquest relat és part de l'historia, almenys la que he pogut indagar, de l'església de Santa Maria Magdalena de La Nou de Gaià fins a finals del s. XIX. Hem escodrinyat en els esforços i sacrificis dels nostres avantpassats en el transcórrer dels segles per adequar l'església a les necessitats del poble: ampliacions, reformes, obtenció d'una vicaria pròpia, cementiri, abadia, campanar.. Fets que reflecteixen un determinat temps i un determinat sentiment. Verificàvem com La Nou tan sols ha tingut durant uns cent anys un rector de la parròquia que no fos vicari. El darrer va ser Mn. Joan Roig (1974-1979), de grat record. Es pot afirmar que és l'única institució fundacional de La Nou que s'ha mantingut viva durant tota la seva trajectòria mil·lenària. Ha estat el fil conductor i nexe d'unió de totes les generacions de nouencs i nouenques. Déu n'hi do!

El progressiu laïcisme social, els nous enfocaments de l'espiritualitat individual, o la introducció, mitjançant els moviments migratoris i la demografia, d'altres religions, fa que el paper tradicional de l'església catòlica vagi minvant, al menys en la forma que estava establert fins ara. No semblen ser aquests els millors temps per aquesta institució, que sens dubte, com a fet al llarg de la seva historia, sabrà adaptar-se  a les noves circumstancies i sensibilitats socials.

Estat actual abadia.

 Malgrat les possibles desviacions doctrinals en algun moment de la seva història, també és just reconèixer el paper cohesionador i transmissor d'uns valors, que encara que alguns dels quals avui en dia ens semblin obsolets, han conformat la nostra idiosincràsia com a poble i societat. Aquest temple, que és símbol de permanència i identitat del poble, avui dia és motiu de preocupació cívica pel seu progressiu deteriorament. És alarmant l'estat de degradació del edifici.

Notes.

(1) El retorn de Ferran VII, va frenar part de les disposicions emanades de les Corts de Cadis -Decret del 06.08.1811- on s'instava la incorporació a l'Estat de totes les senyories jurisdiccionals de qualsevol classe i condició. Un cop mort el monarca, la llei del 26.08.1837 incorpora definitivament les senyories jurisdiccionals a l'Estat, i conseqüentment, es deslliurà  als seus habitants de les prestacions feudals als senyors. En el cas del Marquesat de Tamarit, si bé l'any 1837 és el de la seva extinció legal, no és fins l'any 1856 en que Antoni de Montserrat (abans Suelves) i de Riu, setè marqués de Tamarit, renuncia formalment als seus drets jurisdiccionals a favor de l'Estat. Del seu antecessor, el sisè Marqués de Tamarit manllevem la descripció que fa l'historiador Salvador J. Rovira: “Juan de Suelves i Montserrat (1761-1844), fill de Joaquin de Suelves y Zamora i Baltasara de Montserrat i d'Ustariz (Cinquena Marquesa de Tamarit), es casà l'any 1784 a Tortosa  amb Maria Lluïsa de Riu de Cruïlles. Al morir la seva mare Baltasara, i acceptar el Marquesat de Tamarit, l'obligà a canviar per vincle, l'ordre del cognom Suelves-Montserrat. Fou Marqués de Tamarit entre 1794 i 1844. Partidari actiu del retorn de Ferran VII durant la Guerra del Francès. Elegit un dels diputats suplents per Tarragona a les Corts de Cadis, fou un dels que votaren negativament els acords més progressistes, i un dels pocs que votaren contra la Constitució. Prototipus de noble de l'Antic Regim, que davant els canvis de l'edat contemporània, s'aferrà als seus privilegis i es manifestà contrari a qualsevol evolució.....  els seu conservadorisme el dugué a situar-se en el bàndol dels partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, i com ja havia fet durant el Trienni Liberal, s'absentà de Catalunya i s'establí a Ciutat de Mallorca, on morí l'any 1844.

Salvador J. Rovira Joan de Montserrat. òlim de Suelves, sisè Marqués de Tamarit. Estudis Altafullencs  Nº 26. 2002.

(2) La Inquisició fou fundada l'any 1478 pels Reis Catòlics sota control directe de la Corona. Estava encarregada de mantenir l'ortodòxia catòlica. Fou abolida per Napoleó l'any 1808 i també a les Corts de Cadis l'any 1812. Ferran VII, al recuperar el tron l'any 1814, ordenà la seva reinstauració. De nou fou revocada pel cop de Manuel Riego de l'any 1820, fins que la Santa Aliança, a l'any 1822, mitjançant els nomenats Cent Mill Fills de Sant Lluís, acudeixen en ajut de Ferran VII. La Restauració absolutista Borbònica introdueix la formula de les “Juntas de Fe” que prosseguiren en gran part la seva tasca. Oficialment no fou suprimida fins 1834. 

(3) AMLN. (Arxiu Municipal de La Nou de Gaià). Acta 21.05.1873. “Reunidos en la sala de la Casa Popular los Sres. que componen el Ayuntamiento para celebrar reunion ordinaria bajo la presidencia del Sr. Alcalde, Don José Virgili, después de declararse abierta la sesion, dicho Sr. Presidente ordenó se diese lectura del contenido de los boletines oficiales y de la circular de la Junta de armamento y defensa de la Diputación provincial, lo que verificado por mi, el infraescrito Secretario interino, y enterados de su contenido todos los Sres. del Ayuntamiento, acordaron unanimamente que para poder manifestar a la citada Junta si los moradores de este distrito municipal estan dispuestos a levantarse en somaten contra las partidas carlistas cuando el Exmo. Capitan General lo ordene, se invita a los moradores de este distrito municipal a una reunión y hacerles conocer las disposiciones relativas al levantamiento del citado somaten y estar dispuestos a levantarse contra las partidas carlistas, y visto su parecer, contestar a la citada Junta de defensa de la Diputación Provincial..” 

(4) Es va passar del ral a l'escut. L'escut equivalia a 10 rals de plata. L'escut d'or es va mantindre com a unitat monetària espanyola fins el regnat d'Isabel II, i s'abandonà definitivament amb la introducció de la pesseta. Durant la Guerra del Francès, el Trienni Liberal o el regnat d'Isabel II es va encunyar el ral de billó (real de vellón) que corresponia a 25 cèntims de pesseta. Els rals equivalien a 1/10 d'escut i 10 rals a 1/2 duro. A partir del 19 d'octubre de 1868, s'introdueix la pesseta que equivalia a 136 maravedís, a 4 reals o a 400 mil·lèsimes d'escut. 

(5) Al Dietari de cal Dalmau de Baix, hi ha anotat al respecte: “Desprès de la  Revolució del any 68 que va caure la Reina, que reclamaven fora consums y fora quintas, desgraciada situació, se han pagat consums y quintas. Antes de 1868 pagaren de consums en lo poble de La Nou 5 escuts per trimestre. Los terratinents no pagaven res, ara a tot allà on se tenen finques”. Nota del 6 de maig de 1869 “Nota en que manifeste la estrafalaria que ha fet Tomàs Rossell, que fou alcalde lo any 1868, només tres mesos, va servir octubre, novembre i desembre, quan va entrar la Revolució que varen treure a la Reina. Lo dit Tomás va cobrar la quinta per Tarragona lo dia 25 de novembre de 1868, y perquè lo dipositari lo va firmar un libramen en los comtes municipals del mateix any dia 15 de juliol. Volguda entrega perquè sea posat de malaje perquè no te vergonya.”

(6) Suñé Morales, Jordi. 10 retalls de Baix Gaià. Gràfiques Pijuan. Torredembarra. 2024. p.14

Els inicis del republicanisme: “A 1890, a La Nou ja existia una secció local dels republicans. Ramon Dalmau era un dels seus líders entre 1890 i el 1892 com a mínim. Dalmau va arribar a ser tresorer de la comarcal del partit segons la premsa del partit federal. La Nou tenia 35 militants el 1896” 

Veure també la Junta local carlista de l'any 1895, abans esmentada. 

(7) Pontificats a la diòcesi de Tarragona en el període 1766 -1900.

• Juan Lario i Lanzis. (1764–1777). Natural de Terol.
• Joaquin de Santiyan y Valdevieso (1779–1783). Natural de Santander.
• Francesc Armañà i Font (1785–1803). Nat. Vilanova i la Geltrú. Del cercle de Carles III.
• Romualdo de Mon y Velarde (1804–1816). Nat. Oviedo. Del cercle cortesà de Carles IV. Durant la Guerra del Francès estigué refugiat a Mallorca.
• Antonio  Bergosa Jordan (1818–1819). Nat. Jaca. Mort abans de prendre possessió.
• Jaume Creus i Martí (1820-1825). Nat. Mataró. Integrista.
• Antonio Fernando de Echanove y Zaldivar (1826–1854). Nat. Biscaia. Partidari d'Isabel II. Senador del Regne. Va rebre persecucions l'any 1835 i es refugià a Maó i Roma abans de tornar a Tarragona.
• Josep Domenec Costa i Borràs  (1857–1864). Nat. Vinaròs. Antiliberal.
• Francesc Fleix i Solans (1865–1870). Nat. Lleida. Integrista. Del cercle d'Isabel II.
• Constantí Bonet i Zanuy (1875–1878). Nat. Tamarit de la Llitera.
• Benet Vilamitjana i Vila (1879–1888). Nat. Torelló. Fidel a la religió durant  la Revolució.
• Tomàs Costa i Fornaguera (1889-1911). Nat. Calella.

(8) Virgili i Virgili, Lluís. Vot del poble a La Verge de Les Neus. Conferencia amb motiu del bicentenari del Vot. La Nou de Gaià, 2016. AMLN.

(9) Balcells, Albert. Història de Catalunya. La Esfera de los libros. Barcelona. 2006. 

(10) Arran de la crema del monestir de Poblet, es salvaguardà en una casa de l'Espluga de Francolí el Llibre del Consell del Lloc de La Nou. Veure Virgili i Virgili, Lluís. Llibre del Consell del Lloch de la Nou. Cossetània Edicions. Valls.2011. p. 25 -26.  Ve a tomb remarcar la notable contribució a la restauració de Poblet al primer terç del s. XX, per part del nouenc Ramon de Morenes, comte del Asalto.

(11) En aquests anys abunden els estudiants de La Nou al Seminari de Tarragona, alguns d'ells ordenats sacerdots:

• Any 1864: Salvador Boronat i Virgili. Ordenat posteriorment sacerdot.
• Any 1875: Joan Dalmau i Ventosa. Ordenat posteriorment sacerdot.
•  Any 1877: Joan Dalmau i Virgili
•  Any 1881: Josep Maria Dalmau i Calaf.
• Any 1886: Pau Fortuny i Vidal.

Font: AHAT. Seminari de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona. Expedients matricula.

(12) Bada i Elias, Joan. Història del cristianisme a Catalunya. Pagès Editors. Lleida. 2005.

(13) Blanch i Torrebadell, Joan Carles. La Nou de Gaià. Cossetània Edicions. Valls. 2011. La relació facilitada per J.C. Blanch, amb unes petites afegidures és la següent:

•  1770 - 1789   Mn. Jacint Rafí. Vicari.
• 1789 - 1791   Mn. Jaume Cabrer. Vicari.
• 1792 - 1798   Mn. Pau Gonzalez. Vicari.
• 1798 - 1803   Mn. Anton Armengol. Vicari.
• 1803 - 1803   Mn. Mateu Tagell. Vicari.
• 1803 - 1804   Mn. Josep Vilalta. Vicari nutual.
• 1804 - 1805   Mn. Anton Ricard. Vicari.
• 1805 - 1805   Mn. Joan Cunillera. Pbre. Vicari.
• 1806 - 1806   Mn. Ramon Jover. Vicari.
• 1806 - 1809   Mn. Isidre Bartolí. Vicari.
• 1810 - 1823   Mn. Jacint Aragonès. “vicari perpetu del Morell, regint la cura de La Nou”.
• 1824 - 1828? Mn. Ramon Jover. Pbre. I Vicari.
• 1828 -  ?         Mn. Pere Sordé.
• 1841 -  ?         Mn. Joan Bautista Nebot. Pbre. Ecònom.
•  1847 - 1857   Mn. Ramon Mata. Ecònom.
• 1857 - 1859   Mn. Ramon Mata/ Mn. Josep Riba. Vicari.
• 1859 -  ?         Mn. Ramon Mata, “Ecónomo de La Nou desde 1847. Religioso exclaustrado del Seminario de P.P. Franciscanos de Sant Miquel d'Escornalbou /Mn. Rafael Blanch. Vicari.
•  1862 -1863    Mn. Jaume Sagristà. Vicari.
• 1863 - 1865   Mn.  Ramon Sesplugues. Pbre. Vicari.
• 1865 –1866   Mn. Joan Torra. Pbre.
• 1867 - 1878   Mn. Jaume Sagristà. “ecónomo, presbitero, cura parroco”.
• 1878 - 1878   Mn.  Daniel Rovira Figuerola. “cura”.
• 1878 - 1886   Mn. Joan Ginjoan. “ecónomo, rector”.
• 1886 -   ?        Mn. Gabriel Aymení. “Pbro. ecónomo”
• 1889 - 1899   Mn. Isidre Agnela. “cura parroco”
• 1900 - 1902   Mn. Isidre Dalmau “cura regente”

(14) Quijada i Bosch, Joan Maria. Desenvolupament i configuració territorial de la xarxa parroquial de l'arquebisbat de Tarragona (s. XII – XX). Butlletí Arqueològic. Tarragona. 2021.

(15) Perea Simon, Eugeni. Les visites pastorals com a font d'estudi social i religiós. Butlletí nº 93. Centre Estudis Alcoverenc. Alcover. 2001.

(16) AHAT. Arquebisbe. Visites Pastorals.

(17) AHAT. Secretaria de Cambra i Govern. Inventaris.

(18) AMLN. Llibre dels cognoms de La Nou de Gaià. Virgili i Virgili, Lluís. 2021.

(19) Suñé i Morales, Jordi. Revista LNG. Nº 14, La Nou de Gaia, 2010.

(20) Diari Tarragona 12.02.1871. “La Nou tiene un termino muy reducido. Cuenta solo con 74 vecinos, de los cuales pocos son propietarios y los demás son parceros y jornaleros. No tiene mas comercio, industria ni establecimiento que una mala taberna, y sus gastos son: Gastos municipales, 1000 ptas.; Gastos para la carcel del partido, 79 ptas.; Gastos para provinciales, 420 ptas; Total : 1499 ptas. Ingresos: Producto del jornal de 74 vecinos, 148 ptas; Producto sobre aguardientes, 6 ptas; Producto del 25% sobre contribución, 706 ptas.; Total 860 ptas. El deficit es de 639 ptas. y el pueblo esta obligado a sostener una escuela incompleta de niños.

(21) AMLN. Acta 21.05.1873.

(22) Diario de Tarragona 11.09.1877. “El ultimo domingo se celebró una sencilla fiesta de familia en el pueblo de La Nou y en el oratorio público que en dicha poblacion tiene el señor Baron de las Cuatro Torres, dedicada a Nuestra Señora, patrona de la expresada iglesia. Por la mañana recibieron la sagrada comunion todos los individuos y servicio de la mencionada familia, cantàndose un solemne oficio a las diez, y un rosario y letrillas por la tarde, disparandose algunos fuegos artificiales y elevandose un globo aerostatico por la noche. Durante el dia se distribuyeron por la familia varias limosnas a los pobres del pueblo, y se arrojaron confites y dinero a los muchachos que estuvieron todo el dia moviendo algazara a la puerta del palacio que posee aquel señor en dicho pueblo, el cual por su generositad, asi como la de su señora, la condesa del Asalto, se atrae cada dia  las bendiciones de los pobres y los placemes de todo el vecindario”.

(23) AHAT. Súplica del vicari de La Nou per les obres de l'abadia (1784-1785) 

(24) AHAT. Secretaria de Cambra i Govern. Temples. “La Nou, expediente de reparación y ensanche de su Iglesia parroquial”  29.08.1862–06.09.1880. 

(25) Real Decreto 04.10.1861. Aquest decret materialitzava el Conveni entre el Papa Pius IX i la Reina Isabel II de any 1851. Gaceta de Madrid, jueves 09.10.1851.

(26) Francesc Barba i Masip (Hospitalet de Llobregat 1815 – Tarragona 1890). Arquitecte, urbanista i matemàtic. Primer arquitecte provincial. En nombroses poblacions de les comarques de Tarragona va deixar la seva empremta. Són obres seves a la ciutat de Tarragona: Casa Virgili (1856), casa Gasset (1859), casa Oliver (1862), casa Gatell (1863), la del propi arquitecte (1864), o el projecte de la façana de l'ajuntament de la ciutat (1877). Va intervindre en la restauració dels monestirs de Poblet i Santes Creus. Font: Real Acadèmia de la Historia.

(27) Josep Rovira i Güell (1817-1874), fill d'Anton (La Nou) i Teresa (Roda). Casat amb Teresa Vidal Solé (Pobla de Montornès). Domiciliat a c/ Plaça. Fills: Maria, Teresa, Josep, Fulgenci i Isidre. Era l'alcalde de La Nou en el moment de la seva defunció. Font: AMLN. Llibre dels Cognoms de La Nou de Gaià. Lluís Virgili. 2021.

(28) Dietari de cal Dalmau de Baix: “Nota en que manifeste lo encarrec que tenia Josep Dalmau com a dipositari de los fondos de la Iglesia. Se li va entrega com a 4.537 reals lo any 1866, i lo dit Josep Dalmau del poble de La Nou a distribuit per las obras de la Yglesia segons consta en los recibos que ha presentat, que estan asentats en lo llibre parroquial de La Nou, són 4.486 rals, de modo que lo dit Josep a refet lo restan que són 51 reals, lo dia 21 de juny any 1868, a presentat los comtas al Sr. Rector Mn. Jaume Sagristà. La Nou 21 de Juny 1868”.

(29) AHAT. Secretaria de Cambra i Govern. Temples. Sobre la reparació de la coberta del temple parroquial de La Nou de Gaià”. 1923-1928. “Segun dictamen del albañil Don Ramon Porta Rovira, hay un derrumbe del tejado de las capillas laterales a causa de las lluvias y haberse corcomido una de las bigas, ademas de reparar otras bigas corcomidas y tejas. El Ayuntamiento no puede colaborar al estar en descubierto por satisfacer el importe de las nuevas Escuelas Nacionales”...“la fabrica de la iglesia esta en condiciones deplorables por la continua humedad procedente de filtraciones pluviales”. El pressupost va ser de 4.200 ptes. Hi van intervindre com a paletes: Ramon Porta, Lluís Martí i Onofre Porta. Els carros per traginar material van ser els d'Antoni Dalmau, Pau Dalmau i Josep Fortuny; els peons van ser Jaume Rafí, Joan Pi, Salvador i Pere Canyellas i Albert Virgili. Els paletes cobraven 10 ptes. al dia, els manobres 6 ptes. i els carros 20 ptes.

(30) Segons el relat del Sr. Josep Maria Dalmau, al resultar impracticable la utilització de la portella que tenia emplaçada a la pared que donava al camí de Les Fontanilles, imprescindible per les tasques agrícoles com descàrrega de les portadores de raïm, sacs de garrofes, de olives o cereals, Josep Fortuny va construir el magatzem al costat de la carretera a l'entrada sud del poble, on avui tan sols queda un pany de pared lateral, molt malmesa. A la mateixa època es van construir els magatzems de cal Padró, al final del carrer de Cases Noves i de cal Marquet al carrer de Nostra Senyora de Montserrat. Aquests dos últims amb bigues de fusta de melis, i encara duren actualment, i el de Josep Fortuny amb bigues de fusta de pi.

(31) AHAT. Secretaria de Cambra i Govern. Temples. La Nou de Gaià (1862-1880). Ref. 145.Instancia en paper segellat de Josep Fortuny i Rovira dirigida a l'arquebisbe Francesc Fleix i Solans el dia 25 d'abril de 1865.

“Exmo. e Ilmo. Sr.

José Fortuny Rovira, propietario, vecino de La Nou, a V.E.I., con el respecto debido, expone:

 Que el aumento que ha sufrido de vecinos de esta poblacion, ha sido causa que el unico templo que existe en el mismo no sea bastante para satisfacer a estos vecinos sus necesidades religiosas, y por consiguiente que se tenga que dar mayores proporciones a dicha iglesia. Este, que es el sentimiento unanime de todos los vecinos, no es ya una idea sino un hecho resuelto, mas al pasar a esta poblacion el arquitecto provincial para levantar los planos y formar el presupuesto de la obra proyectada, una que no podría llevarse a cabo, sin privar al recurrente que tiene su casa contigua a la iglesia, el derecho de una servidumbre  y luz y vistas que tiene desde tiempo inmemorial.

Aun cuando la privación del derecho indicado irrogaria al recurrente perjuicios de gran consideración, sin embargo en vista de la necesidad que apremia, y que no es posible llevar a cabo las obras proyectadas conservando el otro indicado, ha creido el que suscribe que podria conciliarse los intereses de todos con los del recurrente mediante, que en canvio de la privacion que tendria que sufrir perdiendo dicha servidumbre, se le permitiera trasladarse desde su casa mediante cuya concesión daria permiso para que se tapiaran las ventanas que dan hoy en dia sobre el solar en que deben levantarse las nuevas obras, previos los informes que el Sr. cura parroco de este pueblo y demas personas que considere V.E.I. crea conveniente dirigirse, para averiguar hasta que punto es procedente lo que se deja expuesto, asi como tambien respecto la condicion y antecedentes morales del que suscribe.

Suplico a V.E.I., que previos los informes indicados se permita al recurrente que pueda tener una tribuna en la iglesia parroquial de este pueblo, mediante cuya concesion permitiria el que se le tapien las ventanas antes indicadas, y dará su permiso para que pueda construirse  las obras en el sitio indicado por el Sr. cura parroquial y demás individuos de esta población...”

(32) Ibidem. Pag.147.

“Muy Ilmo. Sr..

Ramon Sesplugues, vicario de La Nou, en cumplimiento al decreto que antecede de V.I. , dice:

Que si bien el exponente, José Fortuny se le ha de tapiar una o dos ventanas, de lo qual no me acuerdo, si bien vi el plano con las obras proyectadas de este templo, pero estoy cierto no le vendra por ello detrimento alguno ni respecto a perdida de luz, ni respecto a vista, por quanto le quedan en el mismo lugar otras ventanas, que aquellas en comparacion a estas son insignificantes. Además las aludidas ventanas dan a la calle que es de dominio publico y no sé si Fortuny puede reclamar otra cosa que los daños que se le ocasionan.

Los inconvenientes que hay en que un particular logre cosa semejante (accés directe i tribuna dins l'església) en el templo parroquial, como son no poder administrar los S.S. Sacramentos ocultamente a personas que asi lo desean, piden y conviene, como ya, aunque joven en el ministerio, me ha sucedido alguna vez, los podrá conocer V.I. y aprecialos mejor que el informante. Además me parece que todo el vecindario lo tomaria a mal“.

Fins ací la documentació disponible. Tot el comentari següent és una hipòtesi  fonamentada en evidencies perceptibles actualment després d'anar lligant diversos caps esparsos, de com podria haver anat la “negociació” entre Josep Fortuny i l'Arquebisbat:

•  L'Arquebisbat no permet a Josep Fortuny l'accés directe al temple, ni la tribuna, però s'avé a negociar algunes compensacions
• Josep Fortuny, a canvi del seu permís, aconsegueix que no es tapin les dues finestres del lateral  que confronta amb l'església, la qual cosa es pot observar visualment des del carrer Major. Això es deu a que el tancament de l'espai de l'eixamplament és fet a dues altures diferents entre la part anterior i la posterior, que ocuparia l'altar major, cosa que no es preveia en el projecte inicial.
• Si bé Josep Fortuny no aconsegueix un passadís directe al temple des de casa seva, si que és compensat amb un accés directe des de la part del darrere de la pared que tanca l'antic camí de les Fontanilles. Es pot observar la volta d'una porta closa semi-sepultada per la runa.
• Al mateix temps s'obre a l'altre costat del temple un nou camí entre l'espai que ocupava l'entrada de l'antiga abadia de 1777 i l'enllaç amb el camí de les Fontanilles. Aquest espai estava cercat i era propietat de cal Dalmau de Dalt. La permuta que reben a cal Dalmau és el tros de terreny que queda darrera de l'abadia, abans de camí i domini públic.
• Queda annexat a la pared posterior de l'església, un petit recinte, encara avui visible, que era el receptacle dels desaigües de cal Dalmau, que canalitzat travessava el carrer Major i que al ampliar el temple queda soterrat sota la nova obra. Aquests conductes i receptacle, encara seguiren en us durant anys, abans que el poble disposés d'una xarxa de canalitzacions.

(33) Ramon Salas i Ricomà (Tarragona 1848-1926). Arquitecte, restaurador, urbanista i historiador. Professionalment lligat principalment a l'administració publica i eclesiàstica. Fou arquitecte municipal (1883) i provincial (1890-1924) de Tarragona. Arquitecte  diocesà des de el 6 d'agost de 1877, i l'obra de La Nou és de les primeres que realitzà com a tal. Interromp la seva col·laboració diocesana durant l'arquebisbat de Benet Vilamitjana (1879-1888), i reempren l'encàrrec en una segona etapa l'any 1894. Són obres seves a Tarragona, la casa Salas Ricomà, a la Rambla Nova, l'església de Sant Pere del Serrallo, Plaça de toros, ... d'estil definit com a modernisme i un eclecticisme inspirat en moviments artístics historicistes i neomedievalistes. És seu també un projecte de construcció d'escoles a La Nou de l'any 1916 .

(34) AHAT. Fons personal Ramon Salas i Ricomà. Capsa 1, núm. 5 “Expedient del projecte de construcció del campanar de l'església de La Nou de Gaià”.

(35) Ibídem.  “..tengo la satisfacion de participarle que la cantidad total que arroja el presupuesto del campanario sube la cantidad de 34.934,50 ptas ... he calculado de mamposteria hasta la primera moldura, o sea, la altura actual de la iglesia ... el resto serà de fábrica de ladrillo, teniendo los muros un espesor de 0,60 m. hasta el tercio, y los otros dos tercios de 0,30 m. ... los peldaños de la escalera serán de silleria, puesto que poca seria la diferencia comparados con los ladrillos ... la obra será de arena revocada para que pueda pintarse .... la parte de molduras y adornos poco influye en el coste, puesto que el decorado es muy facil con el ladrillo ... el numero de ladrillos que entran en la construcción del campanario será aproximadamente de 27.000...

(36) Ibídem. Carta del rector Mn. Jaume Sagristà a l'arquitecte Ramon Salas.

“Muy Señor mio y de mi consideración.

En contestación a la suya, debo manifestarle , que todavia hemos encontrado muy elevado el importe total de las obras del campanario de esta iglesia parroquial, por razon de no poder llegar a sufragar todo dicho importe la cantidad de que podemos disponer.

En vista de esto hemos acordado con el Sr. Baron de las Cuatro Torres, que no sea todo de mamposteria, a exepción de los cuatro arcos que ha de haber por la colocación de las campanas, que seran de ladrillo, haciendo más compacta y unida de este modo la obra.

Mas, respecto a las escaleras no pueden ser de silleria, por razon de tener que bajar dos cuerdas para tocar a misa, oraciones, etc. y seria muy dificil y muy caro el hacer dos agujeros a cada escalera; mas que más si atiende, a que seria mucho más caro, según los datos que hemos adquirido del precio que quieren las piedras de esta clase, los que tienen arrendada la cantera.

Cuando nos veamos ya le daremos más detalles, pues con el Sr. Baron lo hemos calculado todo.

Esto impuesto, y con el fin de formar de todo el presupuesto me hara el distinguido de decirme sus honorarios, es decir, un plano senzillo del Campanario para presentar solamente al Exmo. Sr. Arzobispo, dos o tres viajes a esta de La Nou para inspeccionar las obras, digo  dos o tres, porque hemos pensado en poner al frente un albañil práctico en esta clase de obras. Todo esto, repito, lo hemos acordado con el Sr. Baron, para ver si tenemos bastante dinero para todo. El Campanario será senzillo, como usted se lo puede figurar.

Saludos del Sr. Baron y Condesa del Asalto, mientras se reitera de vd. .....

Jaime Sagristà.

P.D. Me hara el obsequio de contestarme en seguida, pues solo esperamos la respuesta de usted para la definitiva resolucion.

Haga usted el plano luego, porque desearia presentarlo a S.E.I. antes no vuelva a salir de Santa Visita, pues si se encuentra bien, saldrá despues de las fiestas de Sta. Tecla.

La Nou, 18 de setiembre de 1877.

(37) Ibídem.

Muy Sr. Mío y de mi aprecio:

Deseando empezar las obras del campanario a fin de que no nos coja el invierno, y no pudiendolo efectuar sin el correspondiente plano  autorizado por Vd. espero de su amabilidad me hará el obsequio de mandarmelo lo más pronto posible ... avise del dia fijo en que empezaran las obras, pues ya sabe vd. que primero se han de echar a tierra las escaleras que hay.

El Sr. Baron de las Cuatro Torres desea (y nosotros tambien) verlo empezar antes de marcharse de este pueblo.....

La Nou, 25 de setiembre de 1877, Jaime Sagristà.

Com a nota complementaria, l'inici de les obres de campanar  va ser al mes d'octubre. Diari Tarragona del 14.10.1877 “ Han dado principio en el pueblo de La Nou, las obras para la construción de un campanario, que bajo la direción del arquitecto diocesano señor Salas, se esta verificando en la iglesia de dicho pueblo”.

(38) Blanch i Torrebadell Joan Carles. La Nou de Gaià. Cossetània Edicions. Valls. 2011.

(39) AHAT. Secretaria de Cambra i Govern. Inventaris. Inventari parròquia de Santa Maria Magdalena de La Nou de Gaià. 1924. 

Lluís Virgili i Virgili

               Juliol  2024.